Banner Top

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Articles del web relacionats:
Fumata blanca, la història del consens papal
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
L'esplendorosa Roma del Cinquecento
El nepotisme i els Papes
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px