Banner Top

Prendre partit

Article publicat a l'Ara Balears (15/06/2015)

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra “Prendre partit” (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretava en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya post-nazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.
 
El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilhelm Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.
 
Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.
 
Wilheim Furtwängler
Wilheim Furtwängler

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.
 
Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.
 
Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, una estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.
 
En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

És molt recomanable aquest article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Si es mira bé". Parla de la complicitat dels empresaris alemanys amb el feixisme.

Aquí teniu un vídeo sobre l'obra "Prendre partit" vista pels seus actors:



I aquí teniu una actuació de Furtwängler:

 

Aquí teniu una conserva amb Hanna Arendt. Parla sobre el nazisme i el paper dels intel·lectuals:

 

La llegenda del sant Graal

A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Greal.  Es tracta de la copa que Jesús hauria utilitzat en el Sant Sopar. També, però, seria en aquest mateix calze on el ric mercader Josep d’Arimatea va recollir la sang que brollava de les ferides del Messies el dia de la seva crucifixió. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.

El terme Greal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Es creu que va ser el mateix Josep d’Arimatea qui va portar el sagrat calze a França, i més tard, a Anglaterra. Allà hauria estat amagat durant uns segles fins que els càtars se’l varen endur al castell de Montsegur.

L’any 123, amb el setge dels croats, els càtars amagaren el Graal i la resta de tresors en algun indret dels Pirineus. Des de llavors, la recerca del Sant Graal continua viva. Alguns diuen que es troba a la catedral de València, altres, a Lió, Reims, Gènova o fins i tot a Montserrat, on l’any 1940 s’hi desplaçà el jerarca nazi Heinrich Himmler -tanmateix, no el trobà.

El mite del Sant Graal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner .

En el cel·luloide, aquesta relíquia serví de fil conductor per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Greal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Aquí teniu més informació sobre el Sant Graal.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px