Banner Top

Sòcrates a la presó

Article publicat a l'Ara Balears (22/06/2018)

Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.

Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura “Núvol” en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.

A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 aC el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.

273 socrates quotes1


Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin així de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.

En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.

presos 26203824 604x270

Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho féu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.

A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.

3ddc7c1342202ff1939ae99b11098ec6 L

La mort de Sòcrates, Jacques Louis David (1787)

Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi essent víctima del que, en criminologia, es coneix com a “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”. 

“Una nació -afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial- no s'ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.

Articles del web relacionats:
- La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Paraules amb coneixement

Sócrates: el tábano de la democracia

Reportaje publicado en abril de 2011 en la revista "Historia y vida" (Nº 517)

Los griegos consideraban que la belleza física era el reflejo de la belleza interior. De acuerdo con esta premisa, Sócrates (470-399 aC) sería la excepción que confirma la regla. Quien fue proclamado por el oráculo de Delfos como el más sabio de todos los hombres, no destacó precisamente por tener un buen físico. De hecho, su pequeña estatura, vientre prominente y nariz respingona le granjearon el apodo del “sileno” en alusión al cabecilla de los sátiros, famoso por su fealdad.

Sócrates, sin embargo, hizo caso omiso a estas burlas. Su máxima preocupación fue sacudir consciencias en el período más esplendoroso de la democrática Atenas de Pericles. Esta preocupación, en cambio, no la trasladó a su ámbito personal. Su mujer lo denunció por desatender a sus tres hijos, los cuales, según una leyenda, terminaron siendo unos díscolos. La anécdota reflejaría la incapacidad que tienen los grandes genios por encauzar sus propias vidas.
 
A este pensador ateniense de espíritu inconformista le gustaba decir que su trabajo era hacer con las palabras lo que su madre, comadrona, hacía con las manos. En su caso, no ayudaba a parir cuerpos, sino ideas. De ahí que bautizara su método filosófico como mayéutica (“el arte de la comadrona”). Atizaba los diálogos con una ironía basada en su máxima “sólo sé que no sé nada” y en el lema délfico “conócete a ti mismo”: mediante la formulación de una retahíla de preguntas conseguía hábilmente que sus interlocutores se despojaran de cualquier tipo de prejuicio para asumir su ignorancia sobre un tema concreto. A partir de esta cura de humildad y haciendo caso a su daimon o “dios interior” –que hoy llamaríamos sentido común-, podían empezar a buscar la verdad, que, para el “sileno”, nunca sería absoluta, sino tan sólo una aproximación.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

Aquí teniu un llistat de novel·les sobre la figura de Sòcrates.

Aquí teniu el fragment d'"Apologia de Sòcrates", on Plató narra els darrers moments del seu mestre. La traducció és de Joan Crexells (Edicions 62, 2008):

Sòcrates, just després de saber la notícia, es dirigeix a aquells que l'han condemnat a mort:

"Quant al que vindrà després, jo desitjo fer-vos una predicció, a vosaltres que m'haveu condemnat; car estic en el moment que els homes prediuen millor, quan han de morir. Jo us dic doncs, a vosaltres que em feu morir, que immediatament després de la meva mort, tindreu un càstig molt més dur, per Zeus, que aquell amb què m'haureu fet morir. Car haveu fet això pensant que apartaríeu de vosaltres l'haver de donar compte de la vostra vida; però us passarà molt al contrari, us dic. Els que us demanaran comptes seran molts més [...]; i seran molt pitjors perquè seran més joves i us molestaran molt més. Car si penseu que matant els homes impedireu que hi hagi algú que us faci retrets perquè viviu malament, no penseu pas bé. Aquesta escapada no és ni eficaç ni noble; només una n'hi ha de noble i ràpida: no tancar la boca als altres, sinó tractar un mateix d'esdevenir el millor possible."

Sobre aquest fragment, la professora Mònica Miró fa la següent reflexió:

"De res no serveix, dic ara jo, tancar boques, empresonar idees, exiliar molèsties. El que cal, en aquesta vida, és veritat, sentit autèntic de la justícia, llibertat d'expressió, diàlegs que resolguin problemes. Sentit comú i coherència. I bogeria també, una miqueta, la necessària per saber gaudir del temps que ens és dat, que, recordem-ho, més breu o més llarg, dura tan sols una vida"


Com a bon borinot que era, a Sòcrates li escauria molt bé aquesta peça de N. Rimski-Kórsakov, "El vol del borinot":




I aquí teniu la cançó del cantant valencià Pau Alabajos titulada "La pell del brau", molt ajustada al personatge de Sòcrates:




Artículos del web relacionados:

- La mort del mestre

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px