Banner Top

L’home, és bo o dolent per naturalesa?

És la gran pregunta. L’home, és bo o dolent per naturalesa? El pensador florentí Maquiavel (1469-1527) tenia una concepció pessimista de la condició humana. Considerava que l’home es mou per l’ambició, les passions i els desitjos –d’aquí el terme maquiavèl·lic com a sinònim de persona cínica que actua sense escrúpols. Tot i que l’autor d’El príncep mai no ho va dir, se li atribueix la frase “el fi justifica els mitjans”, ja que resumeix moltes de les seves idees.

Maquiavel
Maquiavel

Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes també se sumà a la teoria de l'escriptor italià, que plasmà en l’obra Leviatà (1651) -el nom, “cargolat” en hebreu, al·ludia a un monstre marí de l’Antic Testament que alguns volgueren identificar amb Satanàs.

Hobbes s’apropià d’unes paraules de la comèdia Asinària del romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”) -l’obra relata la història d’un home supeditat al poder de la seva dona. Amb aquesta màxima tan demolidora el britànic considerava que la terra seria un caos si tots ens atrevíssim a fer el que ens donés la gana. També partia de la premissa que l’home és per naturalesa egoista, malvat i amb desig de poder.

Thomas Hobbes
Thomas Hobbes


Pel bé de la nostra supervivència com a espècie, Hobbes aconsella la instauració d’un govern fort que eviti el bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”). En el seu imaginari, aquesta autoritat suprema que tothom ha d’acatar es diu Leviatà i ha de ser, en tot cas, un mortal. Segons Hobbes, obeir el poder sobirà, encara que aquest no actuï moralment, és sempre preferible a la revolta. La importància de les tesis de Hobbes és que, per primera vegada, es negava l’origen diví del poder.

El mite del bon salvatge
Un segle més tard, a Hobbes li sortí un rival potent. En el seu llibre Emili o l’educació (1762) el francès Jean-Jacques Rousseau preferia creure que l’ésser humà és originàriament bo. El seu model era el mite del bon salvatge» que viu lliure i feliç enmig de la natura. Aquesta imatge primitivista idíl·lica, ja tractada per autors anteriors, provenia de relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural.

Jean-Jacques Rousseau
Jean-Jacques Rousseau

Rousseau assegurà que el “bon salvatge” es degrada des del moment que viviu en societat i s’ha de cenyir a unes convencions determinades. Així, com a conseqüència de la propietat privada, s’estableix una espècie d’egoisme que acaba comportant l’aparició de la desigualtat. Segons el filòsof suís, aquests vicis només es poden corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada -el “contracte social”, en diu. Rousseau, per tant, tampoc no divergia tant de Hobbes.

El mite del bon salvatge tendria la seva traducció literària en el personatge de Tarzan creat el 1912 pel nord-americà Edgar Rice Burroughs. Històricament s’han donat casos reals de «nins salvatges» (o “nins llop”), que permeten estudiar el desenvolupament de les facultats humanes. El més famós fou el de Víctor, d’uns onze anys, trobat el 1800 al departament francès d’Aveyron, prop de Toulouse. El doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes, es féu càrrec de la seva educació durant set anys. Els resultats, però, foren bastant frustrants. El 1970 el cas seria portat al cinema per François Truffaut en la pel·lícula L’Enfant Sauvage.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula de Truffaut:

 

No us podeu perdre aquesta entrevista al filòsof Francesc Torralba. Parla sobre la condició humana.

Aquest article parla sobre les investigacions antropològiques a partir de les tesis de Hobbes i Rousseau.

Aquí teniu més informació sobre el pensament de Thomas Hobbes.

Aquí teniu més informació sobre el tòpic literari Homo homini lupus est.

En aquest blog, el dermatòleg Xavier Sierra explica la iconografia dels homes salvatges.

Aquí teniu una entrevista a l'advocat i escriptor Juan José Areta, que reflexiona sobre la maldat i la bondat

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a Hobbes:



Articles del web relacionats:
La degradació humana
Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
- "
Que corruptes que són, aquests romans"
- La llengua dels nins salvatges

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

 
El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Cap d’aquests càrrecs no era remunerat, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-los –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.
 
Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 

Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px