Banner Top

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Quina joia de juguetes!

Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de juguetes. No saben, però, que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes tres paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista –en anglès, quan s’ho passen bé el que fan és to enjoy, és a dir, prendre “joia d’una cosa”. Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.

schola

Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo –el mateix reflecteix la paraula escola, que deriva del grec σχολή (“temps lliure”, “oci”). L’escola, per tant, no hauria de ser cap negoci (< nec, “no” + otium, “oci”, “descans”), paraula que antigament no tenia la forta connotació econòmica que té ara; tan sols era sinònima d’ocupació.

Escena d'
Escena d' "otium" en una pintura romana


De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, interludi (“joc entre” dos actes), preludi (originàriament, “el que va abans d’una representació), al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “mentida”, “engany”.

Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)
Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)


Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta d’il·lusionar-nos a nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que es dedica a enganyar la gent amb jocs de mans i falsa màgia.

Amb el temps, però, la il·lusió perdria el seu significat original i esdevindria sinònim d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos (“enganyats”) infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de jugueta. I acabarem amb tres frases lapidàries:

  • “Les úniques persones serioses són les que, de tant en tant, juguen”
  • “L’adult que no juga perd l’infant que duia dins”
  • “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa” (Rainer Maria Rilke)

Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)
Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)


I per favor, aquest Nadal heu de saber que massa juguetes anestesien els nins. Llegiu aquest article!

Aquí teniu un àudio del programa "La noche en vela" de RNE sobre la història de la jugueta.

Recordau, tanmateix, que el millor regal per als nins és el temps. Ho diu Carles Capdevila en aquest fantàstic article.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua", de TVE, parla sobre expressions relacionades amb la infància.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderland" (Ràdio 4), on parla dels jocs infantils a l'antiga Roma.

Aquest reportatge de "National Geographic Historia" parla sobre com es criaven els nins a l'antiga Grècia.

Aquí teniu unes reflexions molt interessants sobre la vida fetes per un nin:



I aquí teniu el famós discurs del professor de la pel·lícula "La pell dura" (1976) de Francois Truffaut. Parla de com d'important és tenir una bona infància:




Articles del web relacionats:

Els misteriosos Reis d'Orient
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px