Banner Top

Apologia de la paraula

Sant Joan ho deixa clar al principi del seu evangeli: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος (“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”).

Λόγος deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir”, "seleccionar" com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat, seleccionat, en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

  • catàleg (+ κατά, “per”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
  • decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
  • eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
  • antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
  • rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:
  • lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
  • alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
  • dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
  • apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
  • lògica: ciència que estudia el pensament
  • analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
  • diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones. Un antònim seu és diatriba, disputa en la qual “es trituren” (δια-τρίβω) els arguments contraris.
  • monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
  • pròleg (+ πρό, “davant”): discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (< prae, “abans” + fari, “dir”).
  • prolegomen (+ πρό, “davant”): escrit preliminar en què són exposats els principis fonamentals de la matèria de què hom es disposa a tractar.
  • epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
  • homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
  • filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
  • tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
  • sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

El significat de λόγος acabaria essent eclipsat pel mateix mot paraula. Prové de παραβολή, compost per παρα (“al costat de”) i de βάλλω (“llançar”). Una παραβολή era, literalment, una cosa “llançada al costat de” i, per extensió, una comparació (“una lectura llançada al costat de”). Aquesta dualitat de significats la trobam en el terme paràbola tant en geometria com en la literatura evangèlica. Amb el temps, paràbola es transformaria en paraula. Així, doncs, des d’un punt de vista etimològic, quan parlam, “llançam coses al voltant de”.



Les paraules ens abracen
Les paraules ens abracen


Retòrica amb eufemisme
En grec, per a “paraula” també hi havia el terme ἔπος, d’on deriva èpica, que, aplicat a la poesia, és el gènere que narra els fets heroics. La seva realització es concentra en poema narratiu extens conegut com a epopeia (+ ποιέω, “fer”). D’altra banda, la prosopopeia (+ πρόσωπον, “màscara”) és una figura retòrica que consisteix a fer parlar persones absents o difuntes, o coses inanimades i abstractes, com si fossin presents, vives i animades. Per extensió, “parlar amb molta prosopopeia” vol dir parlar amb molta afectació. 

Per a l’acció de “dir” els hel·lens tenien εἴρω i φημί. D’ εἴρω tenim retòrica, l’art de l'eloqüència, i  ironia, que consisteix a expressar una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Φημί també ens ha donat un bon reguitzell de paraules:

  • eufemisme(+ ευ, “bo”): mot o locució d'expressió atenuada, en substitució d'un altre de més dur, inconvenient o desplaent. 
  • profeta(+ προ, “davant”):  persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment. 
  • afàsia(+ ἁ privativa): trastorn que crea dificultats d'expressió o de comprensió. 
  • disfàsia(+ δυς-, indica dificultat): qualsevol de les alteracions del llenguatge. 
  • blasfèmia (+ βλάπτω, "ofendre"): expressió ofensiva contra la divinitat i, per extensió, despropòsit injuriós.
  • mogifàsia (+ μογός, “treball penós”, “esforç”): dificultat per articular les paraules.

L’equivalent llatí de φημί és for, fari, d’on tenim festa, derivat concretament de fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

De for, fari tenim altres derivats: fira, fastuós, fat (sinònim de destí; etimològicament parlant, “allò dit”), enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, fama, difamar, infàmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Dins el mateix camp semàntic, en grec trobam φράζω (“anunciar”), d’on tenim perífrasi (+ περι, “al voltant de”), que és una frase excessivament llarga, la idea de la qual es pot expressar amb menys paraules. També trobam el verb φθέγγομαι (“declarar”), que, amb l’afegitó d’από (“per mitjà de”), ens ha donat apotegma, sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre. Segur que els àngels (< ἀγγέλλω, “anunciar”) no s’enredaven amb tantes divagacions.

Gran pregunta
Gran pregunta

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio (“raó”), derivat de reor (“pensar”, “calcular”) -també, però, tenien el terme verbum. L’equivalent llatí del verb λεγω, arrel de λόγος, amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  

  • ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
  • loquaç: que parla molt.
  • col·loqui: intercanvi d’opinions.
  • circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
  • soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
  • grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
  • al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
  • elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.

En llatí, un altre sinònim de parlar és sermo, d’on tenim sermó -el seu cultisme grec és homilia (< ὁμιλια, “assemblea”).

Cal recordar les paraules que Plató, en el Fedó, fa dir a Sòcrates: «Has de saber bé, excel·lent Critó, que parlar incorrectament no és només faltar contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes» (Fedó 115e).

L’empobriment lingüístic
El següent fragment de la genial obra teatral Acorar (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34) d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfecció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.

 
“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.


I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.
Pare nostre, vós qui estau en el cel…
- Vaja unes alzines!
-  No són alzines això.
- Bé, aquests polls…
- No són polls.
- Idò què són?
- Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

 
I aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir”.
 
En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre l'ofici d' "anomenador".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Aquí teniu el millor homenatge a les paraules. La famosa cançó del grup "Antònia Font".



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Una confessió fatal

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Mediterrani, el bressol del llatí

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Els romans el batiaren com a Mediterraneum mare perquè estava “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Era un terme calcat dels grecs (μεσογειος θαλασσας) i dels àrabs (Al-Bahr al-Mutawasit). Els egipcis, en canvi, s’hi referien com “el Gran Verd”, i els turcs amb l’expressió Ak Deniz (“mar Blanc”) per oposició al mar Negre. Als romans, que l’arribaven a ocupar del tot, també els agradava parlar de mare magnum (“mar gran”) –avui aquesta expressió, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònim de confusió o abundància.
 
Els grecs i els romans, baldament no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les 24 llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen 6.000 en 250 estats diferents. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 70% del seu lèxic és d’origen llatí, que alhora n’adoptà moltes paraules del grec. L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

llengues romaniques bo

Llengües romàniques

A pesar de l’hegemonia del llatí a la Mediterrània, la majoria de llengües d’Europa formen part de la família lingüística de l’indoeuropeu, també conegut com a indogermànic. Es tracta d’una protollengua nascuda vers el 3.000 aC a les estepes de la Rússia europea; amb el pas del temps abraçà el territori comprès des de l’Índia fins a l’Europa occidental (d’aquí el seu nom).

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera o basc. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques.

Romània
El llatí s’estengué per tota l’àrea mediterrània gràcies a la romanització, expressió amb què es coneix el procés d’assimilació de la llengua i cultura romanes per part dels pobles sotmesos –a Hispània els romans hi arribaren el 218 aC; desembarcaren a Empúries, colònia grega, per tal de tallar les comunicacions d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.

Al segle II dC, moment de màxima expansió de l’imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània (actual Anglaterra) fins a Egipte. Així aquest territori fou conegut com a Romània lingüística a imitació de Gàl·lia, Hispània, etc. A poc a poc, el mot Romanus i Romanicus adquirí el valor de llengua col·loquial vulgar en oposició a latinus, llengua culta procedent del Latium, antiga regió del centre d’Itàlia on es fundà Roma. Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Tanmateix, no tots els territoris romanitzats s’han mantingut lingüísticament fidels (per això són coneguts com la Romània perduda). Les raons són bàsicament dues:

  • Romanització curta o superficial. És el cas de Britània (actual Anglaterra), Grècia, Turquia, Palestina o el País Basc.
  • Substitució del llatí com a resultat de migracions posteriors. És el cas del nord d’Àfrica, Hongria, nord de Bèlgica o Albània.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del llatí.

Articles del web relacionats:

Etimocefalàlgia

Des de fa uns anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui el 2010 em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: τυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i λγος ("dolor"). Per conèixer més detalls d'aquesta patologia, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012). En Miquel Àngel també hi surt.



L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la humanitat a través del lèxic. No debades, l'etimologia és la biografia de les paraules o la porta que se’ns obre a l’ànima de les paraules. També, però, podem dir que l’etimologia és la genètica dels mots, ja que ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni de cadascun d’ells. I si consideram l'etimologia com l'ADN dels mots, la façana constituiria la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet.  

Per fer-nos una idea de la càrrega històrica que arrosseguen totes les paraules agafarem un fragment del llibre El candidato melancólico (Madrid, RBA 2006) de Juan José Millán:

“Les paraules d’una llengua porten rastres que es remunten a mil·lennis enrere, connexions ocultes amb altres llengües, vives o desaparegudes, històries de contactes de conquestes i d’invasions, de guerres i d’influències, d’invencions i de destruccions. La història de les paraules és la història del món”. 

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés també té un preciós vers sobre les històries que amaguen les paraules: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” (Primer llibre de les odes, 1972). Ja ho diu un famós palíndrom: “un nom, un món”.

Molt entusiàstiques també són les reflexions sobre l’etimologia fetes pel filòsof Xavier Antich a un article publicat al diari Ara (16/08/2015) amb el títol Les paraules, restes d’una població estranya:

“No hi ha amor per la veritat sense amor per les paraules. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora […]”.

L’etimologia al llarg de la història
Els gramàtics grecs ja havien considerat l’etimologia com una part essencial de l’estudi de la llengua, juntament amb la morfologia i la sintaxi. L’etimologia era vista com la ciència (λόγος) que permetia la recerca del sentit “veritable” (τυμος) dels mots, els quals es veien com a símbols esgotats pel pas del temps, que no significaven allò que sempre havien significat. Aparegué, per tant, una actitud més o menys mística de cercar la significació originària via etimologies amb el benentès de la famosa màxima del filòsof presocràtic Heràclit: παντα ρει (“tot flueix”). Ja al segle I aC l’historiador Sal·lusti, a La conjuració de Catilina (cap. LII) fa dir això a Marc Porci Cató:

“Certament fa molt de temps que hem perdut els vertaders noms de les coses. I per això a la prodigalitat amb els béns aliens l’anomenam generositat i a la gosadia per fer el mal l’anomenam valor [...]”.

Heràclit (Escola d'Atenes)
Heràclit (Escola d'Atenes)

Laura Borrás, professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, insisteix que el temps també passa factura a les paraules. Ho diu l’assaig Per què llegir els clàssics, avui?

“Perquè les paraules són com les pedres de riu, que van essent modelades pel fregament de l’aigua i l’erosió de les roques del llit del riu. Les paraules, doncs, com les pedres, rodolen pel riu dels segles i modifiquen la seva forma, o potser el seu contingut. De vegades s’omplen de significats nous, de vegades en perden”.

El caràcter augural dels mots
A pesar que la terminologia és d’origen hel·lena, la preocupació per esbrinar el sentit i l’origen de les paraules no fou pas patrimoni dels grecs. Els hebreus també ja s’hi interessaren. A la Bíblia trobam una mena d’obsessió per la motivació dels noms propis o pel caràcter augural de molts d’ells (com tan bé els llatins reflectirien en un joc de paraules: nomen est omen, “el nom és un auguri”). És el cas de la llarga llista de noms compostos amb –el (“déu”) com Daniel (“Déu és el meu jutge”), Rafael (“Déu ha sanat”), Miquel (“Qui és com Déu”) o Emmanuel (“Déu que està entre nosaltres”); i tants d’altres com Moisès (“l’he tret de l’aigua”), Abraham (“pare d’una multitud de pobles”), David (“estimat”), Susanna (“lliri”), Sara (“princesa”), Raquel (“ovella”), Noemí (“la meva delícia”) o Dèborah (“abella”).

A l’antiga Grècia, el primer tractat d’etimologia el trobam al Cràtil de Plató (segle IV aC). En aquesta obra, dos filòsofs atenesos, Cràtil i Hermògenes, discuteixen sobre l’origen dels mots amb dues postures enfrontades. Cràtil és de l’opinió que “qui coneix el nom, coneix les coses”. Manté que els noms són exactes “per naturalesa” perquè “s’ajusten a la realitat”; no debades –diu- contenen certs sons que expressen l’essència d’allò que designen, tal com passa amb les onomatopeies.

Hermògenes, en canvi, defensa que els noms són un simple “pacte” o “consens” (homología), consagrat després per l’ús o “costum” (ethos). Hermògenes demana a Sòcrates que intervengui en la discussió. Però el pare de la filosofia no es mostra d’acord amb cap de les dues postures. Amb tot, reconeix la dificultat de posar nom a les coses: “Sembla, doncs, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “.

El gran lingüista suís Saussure (1857–1913) ja deixà clar que els noms són signes arbitraris, és a dir, el significat originari que adquireix un mot és del tot convencional. Així doncs, en contra del que postulava Cràtil, el nom no fa la cosa -si fos així, però, totes les coses tendrien el mateix nom en tots els idiomes, la qual cosa no és el cas en aquest babèlic món; no per conèixer el nom d’una cosa coneixem la mateixa cosa.

Torre de Babel (Pieter Bruegel)
Torre de Babel (Pieter Bruegel)


En época moderna, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, filòleg clàssic de formació, també es posicionà a favor de la teoria convencionalista defensada per Hermògenes al diàleg de Plató. En l’opuscle titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) manté que l’home és un ésser moral des del moment que ha aconseguit domesticar el món amb el llenguatge. Posant nom a les coses –una de les primeres coses que féu Adam segons el Gènesi-, prenem possessió de conceptes com “bo” o “dolent” i, amb aquest convencionalisme del tot subjectiu, els dotam d’una forta càrrega moral. És així com hem acabat essent presoners dels prejudicis que nosaltres mateixos hem construït amb el do més profund que se'ns ha dotat com a espècie, la parla.

La polémica platónica també seria evocada per l’escriptor argentí Jorge Luis Borges en el seu poema El Golem (1958):

“Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa,

en las letras de “rosa” está la rosa
y todo el Nilo en la palabra “Nilo” “.

El poder taumatúrgic de la paraula
Un altre gran escriptor modern que mantingué viva la polèmica fou el poeta català Salvador Espriu (1913-1985) en dir “Si m’anomenes, existeixo”. És el poder taumatúrgic de la paraula, que permet la creació del món en tants i tan bells mites literaris antics.

Tanmateix, a l’antiga Grècia no faltaren els autors que defensaven la concepció màgica del llenguatge. És el cas del gramàtic Melamp, que al segle VII, en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké de Dionís de Tràcia, escrigué: “[...] etimologia és com si es digués ἀληθινολογία (“estudi de la veritat”), ja que les paraules gregues no foren en el seu origen disposades a cada cosa a l’atzar, sinó que, mitjançant l’anàlisi del sentit, descobrim per què tal cosa s’anomena de tal manera”.

Quan al segle I aC Ciceró va voler traduir al llatí l’expressió grega, etymología, s’inventà una altra forma: veri-loquium (“el que diu la veritat”), és a dir, que és verí-dic. Per això, l’etimologia fundada d’una paraula constitueix el seu veredicte (“allò dit que conté la veritat”). Amb tot, Ciceró, en lloc de veriloquium, era més partidari d’emprar el terme notatio (“anotació”), ja que considerava que les paraules en realitat són notes o, tal com va postular Aristòtil al segle IV aC, senyals (σῆμα). Un coetani de Ciceró, Marc Terenci Varró, fou un altre estudiós de les etimologies. Amb tot, el més entusiasta de tots fou un hispà, Sant Isidor de Sevilla, que al segle VI, en la seva enciclopèdica obra Etimologies, deia: “Quan veus d’on prové un nom, de seguida entens la seva força”.

Al segle XVIII, el gran naturalista suec Linneu, pare de la nomenclatura binomial –que recull el gènere i l'epítet de l'espècie- digué: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (“Si ignores els noms, mor també el teu coneixement de les coses”). Vendria a dir que si desconeixes l’origen de les paraules, realmente no les coneixes a fons. A Linneu l’anomenaren metafòricament “el segon Adam”. I és que, si el primer va posar en el Paradís un nom comú a totes les coses segons el bell relat de la Bíblia, ell va posar un nom científic als éssers vius coneguts aleshores i, sobretot, inventà un sistema eficaç d’anomenar els que s’anassin descobrint en el futur. Un compatriota seu, Strindberg, escrigué: “Linneu era en realitat un poeta que es convertí en naturalista”.

Linneu
Linneu


Seria al segle XIX quan l’etimologia es constituiria com una disciplina científica amb un mètode de recerca propi. Aniria de la mà de la semàntica, concepte encunyat pel lingüista francès Michel Bréal (1832-1915) a partir del grec σῆμα (“senyal”) i basant-se en la teoria del signe lingüístic apuntat per Saussure. La semàntica estudia el significat de les paraules des d’un punt de vista sincrònic (en un moment determinat) o diacrònic (a partir de la seva evolució al llarg del temps).

La fal·làcia etimològica
L'etimologia també pot ser considerat un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Tot i el caràcter revelador d’aquesta disciplina, no hem d’oblidar, però, que, seguint Saussure, les paraules, són signes arbitraris. Així doncs, l’etimologia no ens descobreix exactament la “veritat” que amaga la llengua, però sí ens dóna una perspectiva privilegiada de la seva evolució. En aquest sentit, al·ludint a Sòcrates, podem dir que la etimologia té una funció “maièutica”, la de treure a la llum el nucli fecund d’una paraula.

Aquesta idea equivocada de creure que l’etimologia ens proporciona el sentit original i gairebé màgic de la paraula es coneix com a fal·làcia etimològica. És un argument que sovint sol ser emprat per defensar certs postulats inamovibles. No debades, hi ha qui, tirant de diccionari, afirma que matrimoni ve de mare i que, per tant, un matrimoni sense mare no pot ser considerat com a tal. Per tant, aquest argument també ens impediria anomenar plomes a les estilogràfiques, atès que ja no es fan amb l’ala de cap oca.

Borges, fidel com sempre a la seva ironia, considera l’etimologia com una disciplina interessant, encara que inútil per a l’aclariment de conceptes. Així ho manifestà en el seu escrit “Sobre los clásicos” (1952):

Escasas disciplinas habrá de mayor interés que la etimología: ello se debe a las imprevisibles transformaciones del sentido primitivo de las palabras, a lo largo del tiempo. Dadas tales transformaciones, que pueden lindar con lo paradójico, de nada o de muy poco nos servirá para la aclaración de un concepto el origen de una palabra. Saber que cálculo, en latín, quiere decir piedrecita y que los pitagóricos las usaban antes de la invención de los números, no nos permite dominar los arcanos del álgebra; saber que hipócrita es actor, y persona, máscara, no es un instrumento valioso para el estudio de la ética. Parejamente, para fijar lo que hoy entendemos por lo clásico, es inútil que este adjetivo descienda del latín classis, flota, que luego tomaría el sentido del orden”.

Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia
Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia


A pesar d’aquesta consideració borgiana, no hi ha dubte que l’etimologia ens pot ajudar a recapturar la imatge concreta subjacent en paraules abstractes com definir (< finis, “fi”), eliminar (< limen, “llindar”), recordar (< cor, “cor”), revelar (< velum, “vel”), desastre (< astrum, “astre”) o xantatge, paraula que prové de l’expressió francesa fer chanter quelqu'un (“fer cantar algú”).

L’estudi dels mots també, però, ens permet conèixer la carrega ideològica que arrosseguen paraules com patrimoni (pater, “pare” + munus, “càrrega”, “deure”), matrimoni (“tasca de la mare”) o virtut, que està relacionada amb vis (“força”) i vir (“mascle”).

Els avatars de l’etimologia
Hi ha etimologies que demanen poca indagació. Per exemple, cap ve simplement del llatí caput. En canvi, més interessant i laboriós és conèixer la història d’alguns derivats seus. Per exemple, precipitar-se incorpora el prefix prae- (“davant”), de manera que significa “llançar-se amb el cap per davant”. D’altra banda, missió ve del verb mitto (enviar) i submissió significa, literalment, estar sota la "missió", sota les ordres d'algú altre.

Altres paraules han patit avatars més curiosos. N’és un exemple arxiu. Prové del grec τό ἀρχεῖον, que era com s’anomenava la residència dels arconts, els magistrats que, a l’Atenes clàssica, s’encarregaven de governar (ἄρχω) la polis. Per extensió, aquest edifici donà nom al conjunt de documents que albergava. En canvi, l’arxiu anglès, file, prové del llatí filum (“fil”) en al·lusió a la corda o filferro amb què es fixaven els escrits oficials per a la seva organització i conservació.

La paraula dígit també amaga una història fascinant. Té el seu origen en el digitus (“dit”) llatí. Els nombres dígits eren els que es podien comptar amb els dits de les mans, la primera calculadora coneguda. I com que els computadors operaven amb dades en forma de dígits, la seva tecnologia fou batiada com a digital.

En llatí, nina és pupilla. Aquesta paraula ens donà pubilla (filla única, hereva) i pupil·la en al·lusió, de manera metafòrica, a la nineta dels ulls. No debades, quan dues persones estan en front una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra. 

El món de les paraules
El món de les paraules

Etimologies per al coneixement
Les etimologies ens ajuden a veure la llengua en tres dimensions. En les humanitats permeten construir els termes necessaris per expressar una nova idea. El vocabulari de la filosofia, per exemple, es nodreix de les llengües clàssiques. Agnosticisme (α + γνῶσις, “no coneixement”) i hedonisme (< ἥδονή,“plaer”) provenen del grec, mentre que fal·làcia (< fallere, “enganyar”) i racionalisme (< ratio, “raó”) ho fan del llatí. El mateix succeeix en les ciències. Per exemple, la psicologia i la medicina designen anorèxia a un trastorn alimentari, provocat per raons psicològiques, que es caracteritza per la falta de gana. El terme s’encunyà a partir de les arrels gregues α (“no”) i ὀρξις (“gana”).

En alguns casos l’estudi de l’etimologia requereix el coneixement d’altres disciplines. N’és un exemple el mot basílica. Procedeix del grec βασιλική (“relatiu a rei”, βασιλευς). Si recorrem a la història sabrem que d’un edifici civil semblant per grandària o majestuositat a un palau reial se’n va arribar a dir basílica per comparació. Al final de l’imperi romà, molts d’aquests edificis que servien de mercat o per administrar justícia quedaren abandonats. Aleshores, alguns foren ocupats pels cristians per celebrar les seves cerimònies, de manera que la planta d’aquests edificis seria imitada en les esglésies de nova construcció.

La ictiologia, la ciència que estudia els peixos (ἱχθύς), també presenta etimologies curioses. N’és un bon exemple el Quetsémper. El nom d’aquest peix té per base una frase llatina de la pregària del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s'arribava al gloriapatri es feia en llatí: Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen. Aquest et nunc, et semper (“ara i sempre”), no se sap ben bé per què, va acabar donant nom un peix que, semblant al lluç, pot atènyer 35 cm de llargada i, com a característica, presenta una línia lateral groga sota la qual té taques ovalades blau cel.

Les metamorfosis de les paraules
Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Els antics romans creien que quan treiem múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç. No debades, en llatí rata és mus, muris (“rata), que en grec equival a μῦς, μυός. També, per un procés metafòric, el llatí nebula (“boira”) donaria el mot patrimonial neula, full prim de pasta de farina, tan habitual en temps de Nadal.

Múscul ve de rata
Múscul ve de rata


En altres casos, l’evolució semàntica no respon a raons poètiques. El segle II dC el verb llatí minare, que volia dir “amenaçar”, es va especialitzar amb el significat d’amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc. Aviat, però, es va dir d’un carro. D’aquesta manera, en català no només es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, com els negocis. Avui, però, aquest mot es troba en cert perill d’extinció. No debades, en passar dels carros als automòbils, el català ha preferit conduir per interferència del castellà “conducir” –el francès, en canvi, ha mantingut el verb mener. Curiosament, a les Balears són més de comandar que no pas manar.

En la majoria dels casos, les paraules solen arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aleshores tenim que hi pot haver un significat etimològic, real, que prové de l’origen de la paraula; i un significat adquirit, és a dir, aquell donat per l’ús. Així ha passat amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). El mateix verb arribar també prové del llenguatge mariner, ja que antigament al·ludia a quan hom atracava a la riba (ripa), a la costa. D’altra banda, pena prové de poena (“càstig”) i pavelló de papilio (“papallona”) –en aquest cas, al segle XIII les teles de les tendes de campanya mogudes pel vent foren comparades amb les ales de la papallona. En canvi, tribulació (turment, gran aflicció moral) prové del verb llatí tribulare (“triturar”); al segle XV, però, adquirí el significat de “marcar petjades en un camí a força de freqüentar-lo”.

Un altre exemple d’emancipació semàntica és la paraula onanisme. Avui és sinònima de masturbació, però en els seus orígens al·ludia a uncoitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits. Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes.

Mar Egeu (el primer arxipèlag)
Mar Egeu (el primer arxipèlag)

Igualment curiós és l’evolució que ha patit l’adjectiu formidable. Derivat del llatí formido (“terror”, “temor”), originàriament era una cosa que feia por. Res a veure amb el seu actual significat. I la paraula d’origen grec anècdota (ἀνέκδοτα), sinònim de fet particular, curiós, antigament significava “al·lota no casada” -el terme està format per α privativa + ἐκ (“des de”) + δίδωμι (“donar”); per tant, etimològicament vol dir “no donada des de (cap part)”.

Plagi és una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com allei plagàriaperquè els lladres solien ser castigatsad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea*plak-(“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX.

Comerç d'esclaus a l'antiga Roma
Comerç d'esclaus a l'antiga Roma


També hi ha mots amb una evolució semàntica a mitges. Negar-se (“morir ofegat en aigua”) prové del llatí necare (“matar”). Amb el temps adquirí el significat de “matar per immersió”. Per desgràcia, avui aquesta paraula ha perdut vitalitat en benefici d’ofegar-se (< fauces, “gola”). El cultisme orb, sinònim de cec, també en seria un exemple. Deriva del llatí orbus, “privat de” (sobretot de pares).

Amb tot, hi ha canvis semàntics del tot misteriosos. Així ho manifesta el professor Jesús Tuson en el seu llibre Històries naturals de la paraula (Ed. Empúries, Barcelona 1998):

“Les paraules que són en boca de tots, les de la vida diària, són difícils de perseguir pels viaranys del temps, i més encara si el que volem investigar és com es produeixen els canvis de significat. ¿Com és que una paraula llatina com
ponere (“col·locar”) va veure restringit el seu abast i es va limitar a expressar allò que fa el Sol i el que fan les gallines amb els ous? ¿Per què no podem pondre un abric a l’armari o uns plats a la taula? Misteris de l’evolució lingüística que no ha deixat restes fòssils perquè, com sap tothom, les paraules se les enduu el vent, i el vent, malgrat el que diu la cançó, no ens en dóna cap resposta”. Un altre cas similar al de pondre és el de posar, derivat de pausare (“aturar-se”, “cessar de”).

Històries naturals de les paraules
Històries naturals de la paraula

 
També tenim paraules per referir-nos a una mateixa idea que deriven de dos mots llatins diferents. Així cavall ve de caballus, que en un principi era un cavall de càrrega. En canvi, equus donà equí o equitació -aquest mot llatí conté l’arrel indoeuropea *ekwo-, present també en el grec ἵππος, d’on deriva hípica.

Relacionat amb el món equí també tenim bidet, un moble de bany que avui gairebé ningú utilitza. En francès vol dir “cavallet”. Va rebre aquest nom perquè, en asseure’s a sobre, cal obrir les dues cames, com si muntessis el llom d’un cavall.

Epònims
Hi ha etimologies que parteixen d’epònims (ἐπί, “sobre” + ὄνομα, “nom”). Es tracta de personatges reals o ficticis el nom del qual designa un poble, una ciutat, país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. És el cas del britànic John Montagu, marquès de Sandwich. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideàs un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Després, en honor seu, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Cap a finals de l’edat mitjana els pagesos de França solien vestir una peça de tela que aviat fou adoptada per la resta de la població. Com que el nom propi més comú entre la pagesia era Jaume (Jacques), aquella peça passà a dir-se jacques, que derivà en jacquette i, en la nostra llengua, en jaqueta. D’altra banda, el capell pamela agafa el nom d’una novel·la homònima del segle XVIII, de Samuel Richardson. La seva heroïna portava un d’aquestes capells plans.

Al marge dels epònims, també podem trobar noms de llocs que hagin servit per designar una realitat concreta. És el cas del neologisme serendipitat. Fa referència a un descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d'una recerca orientada a altres objectius. Al llarg de la història de la ciència, els descobriments vinculats a l'atzar han constituït una constant permanent. Alguns autors, però, prefereixen parlar de casualitat buscada per gent curiosa i constant. Avui, Internet s’ha convertit en el major motor de serendipitat de la història de la cultura. No debades, té la capacitat de fer-nos anar per senders d'informació que no havíem previst.

El terme serendipitat deriva de l'anglès serendipity. És una paraula que popularitzà l’escriptor Horace Walpole el 1754. Ho feu a partir d'un conte persa del segle XVIII, probablement d'origen hindú, anomenat Peregrinació dels tres prínceps del rei de Serendib. Els seus protagonistes eren uns prínceps de l'illa Serendib (que era el nom àrab de l'illa de Ceilan, l'actual Sri Lanka). Tenien la capacitat de solucionar els seus problemes per mitjà de descobriments per accident.

Walpole va emprar per primera vegada el terme serendipity en una carta dirigida a un amic anglès que vivia a Florència. L’informava d’un descobriment fortuït. Va ser així com es va incorporar aquesta paraula a l'anglès, tot i que segles abans ja utilitzaven àrabs i perses per designar una troballa inesperada.

 

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

El cap sempre bull de paraules
El cap sempre bull de paraules


L’adjectiu àlgid també és un altre exemple d’inversió semàntica. Deriva del verb llatí algeo (“tenir fred”). En un principi s’aplicà a les situacions de fred màxim, de manera que passà a significar el punt culminant d’un estat tèrmic, independentment de si era de fred o calor. Avui, però, s’utilitza en sentit figurat per indicar, per exemple, que una discussió ha arribat a ser molt acalorada. El mateix passa amb el verb enervar. En llatí volia dir “treure el nervi” i, per tant “debilitar-se” (< ex + nervus); per influència del francès, però, avui significa “posar-se nerviós”.

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatíoffertorium(recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, “la hortera" passàs a designar els seus usuaris.

El fenomen contrari a l'enviliment semànticés l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí occidere("morir", “caure”) i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

Paraules tabú
Una idea es pot expressar diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà  “adiestrar”. Per què? Ensinistrar podria contenir l'adjectiu llatí sinister("esquerra”), antònim de dexter (“dreta”) i és dels pocs casos en què l'esquerra (“ma torta” en basc) té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre”. Tanmateix, alguns estudiosos apunten a una altra etimologia. Defensen que ensinistrar és fruit de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter (“dreta”). No debades una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp. A més, de signum també prové “ensenyar”.

Tabús
Tabús


Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En aquest cas, doncs, “sinistra” no és considerada una paraula tabú. En les llengües occidentals aquest mot apareix per primera vegada el 1777 en el llibre Un viatge per l’Oceà Pacífic del capità britànic James Cook. Segons aquesta obra, en les llengües polinèsiques, concretament en l’illa de Tonga, tabú vol dir “prohibit”, “sagrat”.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatinismene gentem(“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licismegent d’armes. És curiós també veure que el llatí res, rei (“cosa”) donà en castellà “res” (cap de bestiar) i en francès i en català “rien” i “res, respectivament, que en castellà signifiquen “nada”.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

El roto
El roto


En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (lluç). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Si feim etimologia comparativa, hem d’anar en compte amb els false friends, els “falsos amics”. Per exemple, en grec l’adjectiu μακρός, ά, όν significa “gran”. En llatí, però, macer, -cra, -crum vol dir “prim”, d’on tenim magre i magrejar (tocar algú per obtenir plaer sexual).

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars, és a dir, etimologies fruit de l’especulació de la gent del carrer, mancades de tota base científica. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònimcaro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de “téntol”, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa. Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic).

Hi ha algunes històries etimològiques que, encara que siguin inventades, són fantàstiques. És el cas de la paraula còctel. Se la relaciona amb una cambrera anomenada Betsy Flanagan que al segle XVIII treballava en un petit bar de Nova York durant la Guerra de la Independència nord-americana. Es féu famosa per remoure uns combinats emprant una llarga ploma de coa de gall.

Un dia Flanagan fou vista per un soldat francès. En tastar el combinat, exclamà, mesclant francès i anglès: “Que visqui el cock’s tail!”, és a dir, “Que visqui la coa de gall”. Com diuen els italians, E se non è vero, è ben trovato(“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Les làpides de les etimologies

Davant aquestes situacions de resolucions impossibles, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Sovint, investigar, és a dir seguir la petjada (vestigium) de l’evolució d’una paraula no és una tasca fàcil. Convé, amb tot, no defallir en aquesta fantàstica tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes del llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. 

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Les etimologies són làpides des de les quals les paraules suposadament mortes ens criden que d’alguna manera continuen vives. Hem d’anar en compte, però, a l’hora de fer servir les paraules, que sovint poden ser autèntiques trampes. Així ho escrigué el poeta mexicà Octavio Paz a Árbol adentro: “Las palabras son puentes. También son trampas, jaulas, pozos [...] Las palabras son inciertas y dicen cosas inciertas. Pero igan esto o aquello, no dicen [...]”.

En aquest enllaç hi ha tots els meus articles d'etimologia.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre les etimologies.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

En aquest enllaç teniu un llistat d'etimologies per camps semàntics. Aquest altre enllaç també és de gran ajuda.

Aquí teniu un llistat d'etimologies paremiològiques, que parlen sobre l'origen de dites.

I aquí teniu un llistat d'etimologies ben curioses.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre el poder de l'etimologia popular.

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px