Banner Top

Universitats divertides

L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.

A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
 
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la  lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.

Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.

Quod natura non dat
Quod natura non dat
 
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
 
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia,  subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
 
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
 
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
 
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí teniu unes reflexions del lingüista nord-americà George Lakofff: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen; les has de poder qüestionar”.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí teniu articles de filosofia de "Verne" titulat "Filosofia inútil".

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


Mots que es xiuxiuegen

En català, si volem xiuxiuejar, en comptes d’emprar paraules, podem recórrer als mots –el mateix poden fer  en occità i en francès. No debades, la seva etimologia ens porta al terme del llatí medieval muttum insert en l’expressió non muttum facere  (“no fer ni un xiuxiueig”) –muttum és un participi substantivat de muttio, “xiuxiuejar”. En castellà aquesta paraula es transformà en “mote”, sinònim de sobrenom.
 
El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va dir: "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". És a dir, configuram el món a partir de la nostra competència lèxica (< λέξις, “parla”, “dicció”). El filòsof francés George Steiner (1929) aporta un nou matís sobre la força del llenguatge: “El que no s’anomena no existeix”. En tot cas, cal tenir en compte que les paraules no descriuen la realitat, sinó que la creen. Així doncs, podem dir que els mots mouen el món. En aquest cas, però, l’etimologia és un miratge. Certament muttum es pot confondre amb motum, participi de moveo (“moure”).

En qualsevol cas, moveo és un verb que tampoc no ens deixa indiferents amb la quantitat de derivats que ens ha donat: emoció, commoció, motiu, motivació, moment, motí, mòbil, moble,  immoble, mobiliari, motor, promoure, remoure, remot, locomotor, moto, automòbil, ciclomotor i en castellà “maremoto” (terratrèmol submarí en català). Tots aquests mots són una meravella! I xiuxiuejats a cau d’orella encara més! Basta escoltar la famosa cançó “Parole, parole”:


Reflexions al voltant dels mots
Salvador Espriu (1913-1985) va fer el millor homenatge als mots amb els seus famosos versos de l’Inici de càntic del temple (1965):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Els mots, doncs, són la nostra vida, per molt que algú ens vulgui empetitir, dient-nos que som el darrer mot del credo. No hi ha dubte que la capacitat de la parla és el que ens diferencia de la resta dels animals. Amb tot, l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910), autor de Les aventures de Tom Sawyer, ens avisa: “L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir”.

I si parlam, també se’ns pot escapar algun mot groller. Precisament, per combatre les blasfèmies i els mots grollers, el 1908 l’escriptor Ricard Aragó va fundar a Barcelona la “Lliga del Bon Mot”. Aleshores es féu una intensa campanya pels pobles, amb mítings, cartells i calendaris.  L’associació, que comptà amb el suport entusiasta del poeta Joan Maragall, es va mantenir viva fins el 1963.

Els pes de les paraules en la història de la humanitat és enorme. Així ho considerava l’escriptor Emili Teixidor (1933-2012),  autor de Pa negre, en una entrevista a La Vanguardia:

“La humanitat ha anat inventant instruments que faciliten la vida. La roda, per exemple, és una prolongació de les cames. Les ulleres ens donen visió. Doncs bé, les paraules són les ulleres o les rodes del cervell. Són l’únic instrument que té el cervell per progressar”.

Emili Teixidor també té paraules per definir l’acte de la lectura: “La lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.


També són interessants les reflexions de l'escriptor Biel Mesquida sobre la necessitat de llegir (Ara Balears, 29/05/2015):

"Hem de llegir perquè la vida no basta, i la lectura ens dóna moltes altres vides. Fa molt de temps que vaig dir que llegir fa tornar guapos, i ho mantenc, fa tornar guapos mentalment. La lectura és un medicament que dóna salut, sense contraindicacions ni efectes secundaris [...]. La lectura implica esforç; si no, no hi ha plaer en el llegir. Però per ser escriptor has de tenir una força titànica perquè has de creure molt en tu mateix, i això sempre m’ha preocupat molt. D’aquí que ens cal tenir lectors crítics, oberts i sincers".


Igual de suggeridors són els versos de Miquel Martí Pol (La fàbrica):

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.


Martí i Pol torna a retre un altre homenatge als mots al poema “A trenc de pell…”

A trenc de pell i a trenc d'ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res, sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n'escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d'aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d'ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú si aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confeigeixo signes, displicent.
En cada mot m'hi jugo l'existència.


I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

 


Benaventurat aquell que ha assolit el misteri
de poder anar pel món dient un Nom
rere el qual hi ha un pols que li fa perdre el propi,
i l’empra a cada instant, flexionant-lo
primer cap a fer amb ell pels racons de la parla
una apassionada qüestió d’intensitats, després,
ja posseït per aquell goig de dir-lo,
fent-lo funcionar de verb, d’adjectiu… Ah, s’exercita
cap a aprendre de dir, just emprant aquell mot,
el que abans expressava amb milers de paraules
i una panòplia de gestos majusculant-li el cos.
I finalment un jorn veu que dir el Nom li sobra:
El discurs es basteix just de pensar-lo.
L’atrau, oblida el món, es ret i pensa:
“No existeix més que quan el tenc a prop”.


Aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya ràdio dedicat al poder de les paraules ("Les paraules no se les emporta el vent").

I no us podeu perdre aquests deliciosos articles del filòsof Xavier Antich sobre la força de les paraules publicats al diari Ara:

- "La paraula a la punta de la llengua" (31/05/2015)
- "La paraula justa, tot just una paraula" (14/06/2015)
- "Passar la paraula" (28/06/2015)
- "La paraula compartida" (12/07/2015)
- "La paraula i el cos" (19/07/2015)
- "El lloc de la paraula" (26/07/2015)
- "Paraules viatgeres" (02/08/2015)
- "Sóc lluny, però penso en tu" (09/08/2015)
Les paraules, restes d’una població estranya (16/08/2015)

Interessant també és aquest article de Carme Riera a El País titulat "La isla de las Palabras Perdidas".

Gustavo Martín parla sobre l'experiència única de la lectura en aquest altre article a El País titulat "Un lugar donde vivir".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



I per acabar, no us podeu perdre aquesta deliciosa cançó "Con toda palabra", de Lhasa de Sela, cantant mexico-americana morta el 2010 a l'edat de 37 anys.

 
Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Articles del web relacionats:
Fumata blanca, la història del consens papal
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
L'esplendorosa Roma del Cinquecento
El nepotisme i els Papes
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Quo vadis, llatí i grec?

L’Ara Balears reuneix dos professors de llengües clàssiques per parlar sobre la seva situació a les aules (21/03/2015)

A pesar de ser assenyalats per l’opinió pública com una rara avis, ells saben que són uns privilegiats. “Quan qualcú em pregunta per a què serveix estudiar llatí i grec, ja demostra una ignorància supina. Per a mi les llengües clàssiques són les llengües mortes més vives que conec perquè perviuen en el nostre llenguatge, en la nostra cultura”. Qui ho diu és Pep Campillo, professor d’aquestes especialitats a l’IES Joan Alcover de Palma. Antoni Janer, company seu a l’IES Pau Casesnoves d’Inca i col·laborador de l’Ara Balears, té una explicació per als recels que suscita la seva professió: “El problema és que fins ara hi ha hagut professors apàtics, és a dir, morts, que convertien en mortes aquestes llengües. Lamentablement l’únic record que té molta de gent del llatí és la declinació de rosa, rosae. El llatí, però, igual que el grec, no és només gramàtica; és un gran instrument per desxifrar la nostra història.. No podem entendre el present sense el passat. I si Grècia és la mare cultural d’Occident, Roma n’és el pare”.

Per continuar llegint, cliclau aquí i aquí.

Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



I aquí teniu un vídeo sobre els referents clàssics del nostre entorn

 

Articles del web relacionats:

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. Tres homes que foren enviats a inspeccionar el territori la provaren, de manera que s’oblidaren que havien de marxar. L’heroi homèric els va haver arrossegar, plorant, fins a les naus i els feu fermar als pals. Aleshores pogueren reprendre el viatge.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

uli i nausica

Ulisses (Kirk Douglas) i Nausica 

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Aquí teniu un article d'Albert Pla titulat "Morbositat i periodisme".

Aquí teniu diferents articles que parlen sobre la teleescombraria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/01/2019) reflexion sobre la teleescombraria:



Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 

Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). 

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px