Banner Top

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Jo adoctrín

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (20/06/2013)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo (“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.
 
Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ὀρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-, “davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis, aconseguint així no ser presoners de la ignorància.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n'heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca.

Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Com a tutors que protegim (tueor), hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho. Només instruint-los (< struo, “unir”) podran construir estructures sòlides mentals que contínuament hauran de revisar per evitar que s’obstruesquin.
 
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. He de confessar que també som mestres (< magis, “més”), alguns amb més d’un màster, perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus, “menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
 
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees  que els permetin veure-hi millor (εἴδω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αὐλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual.

L'educació segons Kant
L'educació segons Kant

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d'ells mateixos, sense que, d'acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d'imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.
 
A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d'ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràsia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s'involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν ("L'home és un animal polític", és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia:



Aquest altre també és molt interessant. En una escola de Pèrsia un professor, des de la disciplina més rígida, ensenya als seus alumnes que dos més dos són cinc. Alguns es reprimeixen i ho accepten, i d’altres s’hi intenten rebel·lar. Babak Anvari, a través d’aquest curtmetratge xocant, fa una crítica al sistema educatiu d’alguns països orientals, on l’educació està manipulada i el preu d'encarar-t'hi és massa car. I de pas, ens apropa una oportunitat per reflexionar sobre la importància –i la responsabilitat– d'ensenyar a pensar i a reflexionar més que a obeir i acotar el cap.



Aquí teniu un poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 


Articles del web relacionats:
Talents castrats
Engrescats de bell nou
Etimologies escolars
- El mite de l'adoctrinament
- Posteducació

Aquí teniu deu articles sobre la importància d'educar.

Aquí teniu el dia a dia del professor explicat mitjançant diferents obres d'art.

Dia 5 d'octubre és el Dia Mundial del Docent. Aquí teniu reflexions sobre l'ofici de docent. I aquest vídeo també és interessant.

Aquí teniu l'educació en aforismes.

Aquí teniu un article del gran Umberto Eco titulat "¿De qué sirve el professor?"

Aquest article de Jaume Cabré també és interessant. Es titula "Elogi del professor de secundària. Segon intent".

Aquest article també és interessant: "Los buenos profesores".

Aquí teniu frases sobre l'educació de gent il·lustre.

Aquí teniu altres reflexions sobre l'art d'educar.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró parlant sobre l'educació a l'antiga Roma.

Gianni Rodari, un dels mestres de la literatura infantil, també té grans frases sobre l'educació.

I per conèixer la realitat de les nostres aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu el meu homenatge a docents il·lustres de les Balears. És la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl de Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay(intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Aquí teniu un conjunt de textos sobre l'ensenyament a l'antiga Roma recopilats per Mònica Miró:

Textos sobre educació a l'antiga Roma
Textos sobre educació a l'antiga Roma


Frases sobre l'educació
Frases sobre l'educació
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px