Banner Top

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Vae victis

L’escriptor britànic George Orwell (1903-1950) deia que “la història l’escriuen els vencedors” i “qui controla el passat, contra el present”. Segurament Sánchez Piñol devia tenir presents aquestes paraules a l’hora d’escriure Victus (“vençut” en llatí),  una obra del tot incòmode per al govern espanyol que narra el setge de Barcelona de 1714. Ara Piñol ja n’ha tret la segona part, Vae victus. Es tracta d’una adaptació lliure de la famosa cita llatina Vae victis.

Vae victus, de Sánchez Piñol
Vae victus, de Sánchez Piñol

El 390 aC, els romans, abans d’iniciar la seva expansió per la Mediterrània, hagueren de fer front a un enemic vingut del nord: els gals. Després d’haver calat foc a tot Roma, el cabdill gal Brennus va demanar, per anar-se’n, una elevada quantitat de quilos d’or. A l’hora de pesar-los, però, va imposar una balança manipulada per aconseguir així una quantitat superior a l’estipulada.

Davant aquesta trampa, els senadors romans varen protestar i, llavors, Brennus va llançar la seva espasa sobre la balança tot pronunciant Vae victis (“Ai dels vençuts!”) – avui aquesta frase, de dubtosa historicitat, s’empra per manifestar les injustícies que es cometen amb els sotmesos, que mai no tenen dret a res. L’aleshores dictador de la República romana, Camil, va interpretar l’exclamació com una humiliació. Fou així com ordenà anul·lar la decisió de fer marxar els gals a canvi de diners i decidí plantar-los cara amb la frase Non auro, sed ferro, recuperanda est patria (“La pàtria es recupera amb el ferro, no pas amb l’or”).

Les Forques Cadines
Foragitat l’enemic, els llatins centraren la seva atenció en les colònies que des del segle VIII aC els grecs tenien al sud d’Itàlia en el que es coneix com la Magna Grècia. El 321 aC, però, un altre poble, els samnites, els tornaren a posar contra les cordes en un congost prop de Furcalae Caudinae (les Forques Cadines), un indret situat a l’actual Campània, així anomenat per la seva proximitat a la ciutat de Caudium.

La humiliació de les Forques Caudines
La humiliació de les Forques Caudines
Allà els romans foren obligats a recular i a lliurar les armes i els ostatges capturats. A més, se’ls féu passar amb l’esquena vinclada per davall de les llances creuades dels seus vencedors. Aquest oprobi originà la locució “passar per les forques caudines”, que en el llenguatge eufemístic és sinònim d’humiliació deshonrosa.

Articles del web relacionats:
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
 Si vols pau, paga- Monedes admonitoòries

La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 

Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). 

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px