Banner Top

Ramon Llull, el doctor il•luminat

Reportatge publicat el setembre de 2013 a la Revista Sàpiens (Núm. 121)

Ramon Llull és la millor carta de presentació internacional de la cultura catalana. El seu afany evangelitzador el convertí no només en l’autor més prolífic de l’edat mitjana, sinó també en el primer que s’atreví a emprar una llengua vernacle per a registres cultes. Llull, però, és molt més que el pare del català literari. El complex mètode que inventà per a la seva causa cristiana fa que fins i tot se’l consideri el precursor de la informàtica moderna. 

Ramon Llull fou home d’una personalitat portentosa amb una sola idea al cap: demostrar la veracitat de la fe cristiana. En la seva tasca proselitista, ell mateix es qualificà de phantasticus, paraula llatina que en l’edat mitjana significava “boig”. Aquest místic eixelebrat de les lletres catalanes, coetani de l’italià sant Tomàs de Aquino, va néixer a Ciutat de Mallorques (actual Palma) poc després de la conquesta catalana, en una data incerta entre 1232 i 1233. Fill d’un matrimoni de la noblesa barcelonina, des de ben petit va estar vinculat a la casa reial. Fins i tot arribà a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II de Mallorca. Als vint-i-cinc anys es casà amb Blanca de Picany, de qui tingué dos fills, Magdalena i Domènec. Les seves obligacions familiars, però, no li impediren continuar amb la seva vena de poeta trobadoresc. Tanmateix, la vida li tenia preparades altres ocupacions.

En vorejar la trentena, Llull viuria una experiència abassegadora. Així ho relata a la Vida coetània, una autobiografia –la millor de l’època medieval- que ell mateix féu dictar, pocs anys abans de morir, a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París). Segons la narració, una nit en què es trobava capficat escrivint un poema d’amor per a una amant seva se li aparegué la imatge de Crist crucificat. La visió, que es repetiria quatre vegades més, li féu entendre que havia de deixar aquella vida tan dissoluta per dedicar-se en cos i ànima a servir a Déu. Aquesta entrega es duria a terme a través de tres camins: la conversió d’infidels, la redacció d’un llibre -“el millor del món” per combatre els errors d’aquests infidels- i la fundació, amb el suport de papes i reis, de monestirs on els missioners es poguessin instruir en l’estudi de l'àrab i altres llengües orientals.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger sobre l'inquisidor dominic Nicolau Eimeric, qui falsificà els textos de Ramon Llull per fer-lo passar per heretge. Es titula "El vertader nom de la rosa".

Per conèixer més sobre Llull no us podeu perdre aquest fantàstic dossier del suplement "Ara diumenge" (18/09/2016).

Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Àngles Guiteras, publicat al diari Ara (15/12/2016): "Ramon Llull: elogi de la malaltia mental".

En aquest reportatge de Pere Antoni Pons, del setmanari "El Temps", trobareu més informació sobre Ramon Llul.

I aquí teniu el fantàstic documentat de la Perifèrica Produccions sobre la figura de Ramon Llull


Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista Sàpiens (Núm. 118)

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.
 
Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.
 
Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.
 
Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat [...].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l'obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.

Sarcòfag dels etruscos
Sarcòfag dels esposos (Museo Nazionale Etrusco, Villa Giulia, Roma) 

El nostre calendari

Extracte del reportatge publicat el febrer 2012  a la revista Sàpiens (Núm 113) sobre la història del calendari.

Avui en dia les nostres vides estan profundament marcades pel calendari. El necessitem per situar-nos en el temps i per organitzar-nos. A Occident, foren els romans qui l’idearen fa més de 3000 anys. Des de llavors ençà el calendari ha patit nombroses reformes. SÀPIENS les detalla.
 
Des d’èpoques remotes la humanitat ha tingut la necessitat de comptar els dies que falten per a la següent collita o per a la realització d’un sacrifici. D’aquesta obstinació per mesurar el temps naixé el calendari. En l’actualitat coexisteixen al món una quarantena de calendaris, que no tenen a veure uns amb els altres. El nostre es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula fa referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. Hi havia els dies fastos, en els quals es podia treballar i, per tant, administrar justícia (fas, “justícia”), i el dies nefastos, festivitats, durant les quals no (ne) es podia administrar justícia –es creia que durant aquests dies els difunts entraven a les cases causant tot tipus d’estralls; i d’aquí la connotació funesta de la paraula.
 
Encara que els historiadors apunten que els llatins adoptaren el calendari dels etruscos, la llegenda diu que el seu artífex fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”).
 
Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer no era gener, com passa en el nostre calendari, sinó martius (març); i l'últim,  december (“desè”). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

Aquí teniu més informació sobre la història del calendari.

Articles del web relacionats:
Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 25 de desembre, història d'una estafa
-
 Fills de Cronos

Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble

Extracte del reportatge publicat el novembre de 2011 a la revista Sàpiens (núm. 110)

L’imperi romà no s’acabà el 476 dC amb la caiguda de Roma a mans dels bàrbars. Sobrevisqué mil anys més gràcies a Constantinoble, que s’erigí a Orient en la seva successora. Aleshores, la romanitat s’expressà amb una nova llengua, el grec, i amb una nova senya d’identitat, la cristiandat. Sobre aquests elements es constituí l’esplenderós imperi bizantí, un dels imperis més productius de la fosca edat mitjana. 
 
L’imperi romà es partí en dos, de manera definitiva, el 395 dC amb la mort de l’emperador Teodosi. La part occidental passà a mans del seu fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, a mans del fill gran, Arcadi. No era la primera vegada que, per governar un imperi tan extens, el poder era compartit i, a més, des de diferents punts estratègics. A principis de segle IV dC, el sistema de la tetrarquia havia imposat quatre emperadors, dos de principals –coneguts com a augusts- i dos de secundaris –coneguts com a cèsars. Aleshores l’august Maximià havia traslladat, per qüestions de seguretat, la capital de l’imperi occidental a Milà. Roma, la gloriosa ciutat eterna, ja no pintava res. Mentrestant, la capital de la part oriental elegida per l’altre august, Dioclecià, havia estat Nicomèdia, una ciutat de les costes del sud del Mar Negre.
 
A pesar d’aquest canvi de peces, amb la tetrarquia, la unitat de l’imperi no havia perillat. Diferent fou quan el poder tocà ser compartit per dos germans, els dos hereus de Teodosi. La part oriental que rebé Arcadi comptava des del 330 amb una nova capital, Constantinoble, que l’emperador Constantí havia aixecat, a l’estret del Bòsfor, entre el mar Màrmara i el mar Negre.
 
La capital de la part occidental, en mans d’Honori, també hagué de traslladar-se a un altre indret més protegit, Ravenna, a la costa adriàtica. En un principi no hi havia d’haver cap problema perquè els dos germans governessin en harmonia. Hi hagué, però, un detall del testament de Teodosi que no agradà gens a Arcadi. El seu pare havia nomenat com a cap dels exèrcits romans un bàrbar, Estilicó, el qual havia vist recompensada la seva lleialtat quedant també com a tutor, a Occident, d’Honori, menor d’edat. Arcadi no podia consentir que un estranger li fes els comptes a casa seva. És per això que no dubtà a pactar amb les tropes bàrbares del got Alaric perquè envaïssin la península itàlica en lloc de Constantinoble [...].

Per a més informació, també podeu escoltar els següents àudios del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a:

Cisma de l'església ortodoxa
Cisma de l'imperi
La crisi del segle III
Vespasià i Trajà
La caiguda de Constantinoble

Articles del web relacionats:
- Moscou, la tercera Roma

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma.


Atenes, la primera democràcia

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2011 a la revista Sàpiens (Núm. 107)

Churchill digué d’ella que “és el menys dolent dels sistemes polítics”. Avui tenim una democràcia representativa, però la democràcia que va nèixer fa més de 2.500 anys a Atenes era directa. De manera aleatòria, qualsevol ciutadà podia decidir sobre els assumptes de la polis. Tanmateix, aquella democràcia que ara tothom reivindica no era tan modèlica. Fou, en tot cas, una forma de govern del tot revolucionària. 

Tota civilització necessita un punt de partida, un lloc on emmirallar-se. Europa ha volgut buscar el seu particular big-bang cultural a Grècia. Fou al segle VI aC quan a les costes de l’actual Turquia (antic territori grec) es produí el que els estudiosos han batejat com a “miracle grec”. L’expressió fa referència a l’explosió sobtada del coneixement pel qual el mite fou substituït pel lógos (raó) com a instrument d’explicació de la realitat. Aquest trànsit, però, no hauria estat possible sense la influència d’altres cultures de l’antiguitat com la sumèria o l’egípcia. Els grecs, amb tot, en foren els catalitzadors. La seva nova visió del món no trigà a manifestar-se en altres àmbits diferents a la filosofia com la literatura, l’art i, en especial, la política, on aconseguiren trobar una alternativa a la monarquia i a l’oligarquia (“govern d’uns pocs”), les primeres formes d’organització que conegué la humanitat.
 
Normes draconianes
Al segle VI aC Atenes, situada a la península de l’Àtica – a la costa nord-oest del mar Egeu-, s’erigia en una de les polis més importants de Grècia gràcies, en part, a la seva força marítima. La seva puixança amagava, però, un greu conflicte social. Les classes baixes cada cop estaven més ressentides amb les maneres tan autoritàries dels nobles (aristoi), que era qui ostentaven el poder. Ja al 621 aC l’arcont Dracó havia intentat calmar els ànims posant per escrit la primera constitució de la polis. Fins aleshores la noblesa interpretava i aplicava les lleis a la seva manera, donat que aquestes eren de tradició oral; un cop, però, escrites i visibles a l’àgora (la plaça central) ja deixaren de ser arbitràries.

Per continuar llegint clicau aquí.

Articles del web relacionats:

Democràcia obsoleta
- Va ser Atenes una democràcia? (revista Sàpiens 2008, Núm. 74)

Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu més informació sobre la Serra de Tramuntana.

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

L'oracle de Delfos

Extracte del reportatge publicat el gener 2011 a la revista Sàpiens (núm. 99)

Considerat el centre del món, Delfos fou la seu de l’oracle més important de l’antiguitat. No només fou consultat pels grecs, sinó també per pobles del Pròxim Orient. Les seves respostes determinaren el curs de grans episodis de la història antiga. 
 
Bona part de la història de l’antiguitat es va escriure a Delfos. No és casual que aquest indret, a 180 km al nord-oest d’Atenes, fos considerat el centre religiós més important de l’antiga Grècia. Es tracta d’un dels emplaçaments més impressionants del país, escortat al nord pels nevats cims del mont Parnàs –on els grecs imaginaren l’estatge de les muses-, i al sud, per un majestuós bosc d’oliveres banyat al fons per les aigües del golf de Corint. Conta la mitologia que, després del seu naixement en la inhòspita illa de Delos, Apol·lo, déu de l’endevinació, buscà un lloc on fixar el seu santuari. Zeus de seguida recomanà al seu fill que s’establís a Delfos. No debades, aquest era un indret amb una simbologia especial arran d’una història ben curiosa.

L'oracle (1880, Camillo Miola)
L'oracle (1880, Camillo Miola)
 
Un dia el pare dels déus havia decidit buscar el centre de la Terra. Per trobar-lo havia llançat una àguila, la seva au consagrada, des d’Orient i una altra des d’Occident. Els dos ocells s’havien topat a Delfos i des de llavors aquest punt s’havia convertit en el kilòmetre zero del món antic. Una pedra amb forma d’ou, anomenada ómphalos (“melic” en grec), així ho recordava. Segons la tradició, aquesta era la pedra que Rea havia donat a Cronos per evitar que devorés el seu últim fill, Zeus. Havia sortit de la boca del crònida després que el pare dels déus aconseguís fer-li-la vomitar juntament amb la resta dels seus germans.

L'oracle de Delfos
L'oracle de Delfos


Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu més informació sobre els oracles a l'antiguitat.

Aquest capítol del programa "This is art" de TV3 està dedicat a l'èxtasi.

Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos.



Aquest documental explica molt bé el paper de Delfos en la religió grega:



Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Aquí teniu un documental molt interessant sobre la biblioteca d'Alexandria:



Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
Cal·límac, el pare dels bibliotecaris
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px