Banner Top

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

Intel·lectuals insolvents

Article publicat a l'Ara Balears (10/04/2016)

L’actual decadència d’Espanya és el reflex de la decadència dels seus intel·lectuals. Aquesta és la conclusió que es pot extreure del darrer llibre del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intel·lectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata). Sánchez-Cuenca, professor a la Universidad Carlos III de Madrid, carrega durament contra una casta d’intel·lectuals que es mostren insolvents quan intervenen en l’esfera pública. Entre ells hi ha Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Arturo Pérez-Reverte o Jon Juaristi.
 
Es tracta de firmes habituals de les pàgines d’opinió d’El País i l’ABC, que es forjaren als anys noranta del segle passat, amb la fi del període felipista i l’ímpetu antiterrorista i espanyolista d’Aznar. Segons l’autor del llibre, tots ells comparteixen elements comuns: aprofiten el prestigi públic que els atorga la seva trajectòria literària per pontificar amb total impunitat, des de la supèrbia i des de la trinxera antinacionalista. No els importa sembrar la discòrdia amb idees simplistes i superficials que no estan a l’altura de la capacitat d’anàlisi que demostren en les seves obres.
 
Sánchez-Cuenca ha tirat d’hemeroteca per confirmar les seves tesis. Un dels que surt més mal parat és Vargas Llosa, tot un Premi Nobel avui reconvertit, de la mà d’Isabel Preysler, en una celebritat de la premsa rosa –practica tot allò que va criticar fa quatre anys en el seu assaig sobre la frivolitat de l’època moderna, La sociedad del espectáculo. Al seu moment la ploma estrella del grup Prisa va arribar a comparar Esperanza Aguirre amb la “Juana de Arco del liberalismo”. D’ella digué que si hagués governat, Espanya hauria evitat un fenomen d’àmbit global com és la crisi econòmica. Poc importa a l’escriptor peruà la vinculació de la baronessa dels populars amb la trama corrupta Gürtel o amb el “tamayazo”, el transfuguisme de dos diputats socialistes que el 2003 catapultaren Aguirre a la presidència de la Comunitat de Madrid.
 
Darrerament Vargas Llosa tampoc no s’ha estat d’atacar el procés sobiranista català amb sentències totalment lapidàries: "Ni siquiera una alta cultura vacuna a la sociedad contra la peste del nacionalismo" o “Una Cataluña independiente sería un país marginado, gobernado por mediocres fanáticos". El mateix pensa el novel·lista català Félix Azúa, que acaba d’entrar a la Real Academia Española. Fa quatre anys, davant la seva imminent paternitat, decidí “exiliar-se” a Madrid perquè no volia que la seva filla es criàs en el “totalitarisme” català. Al seu parer, “l’educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar odi a Espanya”. Per Azúa, la llengua catalana “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”.

 
Al filòsof basc Fernando Savater tampoc no li sap greu fer gala de la seva frivolitat intel·lectual. En un entrevista al diari El español de Pedro Jota Ramírez, considerà que el principal problema dels espanyols és “sin lugar a dudas, y desde hace tiempo, el nacionalismo catalán”.  Aquesta resposta, segons l’autor de La desfachatez intelectual, és una “barbaritat poc documentada” tenint en compte la forta crisi econòmica que pateix el país. Qui peca del mateix és el novel·lista Arturo Pérez Reverte, que recentment ha emprat Twitter per atacar Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats: “La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”.

Tots aquests intel·lectuals, convertits en mediàtics intocables encantats d’haver-se conegut, no es cansen de dir que el nacionalisme es cura viatjant. En el seu llibre, però, Sánchez-Cuenca recorda que hi ha nacionalistes acèrrims a Catalunya amb una trajectòria molt més cosmopolita que ells. Fora del debat sobre el procés català, també podem trobar la mateixa pobresa argumentativa. És el cas de Jon Juaristi, columnista de l’ABC, que, davant la colpidora foto d’un nin ofegat en una platja de Turquia, va criticar que els refugiats sirians emprin els seus fills per apel·lar al sentimentalisme europeu.

L’autor de La desfachatez intelectual lamenta que a Espanya el debat d’idees sigui tan pobre en comparació, per exemple, amb el món anglosaxó, on l’opinió dels periodistes especialitzats té més pes que la dels intel·lectuals clàssics. Tanmateix, Sánchez-Cuenca assegura que els veterans opinadors mercenaris de l’statu quo espanyol poc tenen ja a fer en un moment en què la premsa tradicional està en crisi. Ara, gràcies a Internet, molts dels seus disbarats poden ser rebatuts des de qualsevol plataforma amb més rigor informatiu. Llarga vida, doncs, a Internet!

És molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora al Diari Ara (19/09/2017). Es titula "Mil intel·lectuals d'esquerra".

Us deix amb una cita de Noam Chomsky: "La responsabilitat dels intel·lectuals és dir la veritat i exposar les mentides".

Aquí teniu una entrevista a Sánchez-Cuenca.

Articles del web relacionats:
"Antes rota que roja"
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Intel·lectuals destronats
On són els artistes de la "ceja"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:


I per acabar amb un somriure, aquí teniu la intervenció estel·lar d'Arturo Pérez Reverte al programa de sàtira política de TV3 "Polònia":

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.

La màscara política de la diplomàcia
La màscara política de la diplomàcia

Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

Ben cert
Ben cert

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

En aquest àudio el filòsof Bernat de Déu parla sobre Maquiavel i el realisme aplicat a la diplomàcia.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Democràcia obsoleta

Article publicat a l'Ara Balears (23/03/2015)

La democràcia se’ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) deia d’ella que és “el menys dolent dels sistemes”. A continuació, però, afirmava: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d’un poble es regeixin per l’opinió de determinades persones.
 
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el “poder del poble” hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l’acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada. És famosa una de les seves frases: “El preu de desentendre’s de la política és el de ser governat pels pitjors homes”.

Pérez Reverte i la democràcia
Pérez Reverte i la democràcia

Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d’una democràcia sotmesa a l’arbitrarietat d’un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d’Atenes, havia posat les bases d’aquell sistema tan pioner en fixar, entre d’altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis. Això portà Píndar, gran poeta líric, a dir que la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments.

Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l’ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d’anar contra l’statu quo era enviat a l’exili durant deu anys. Al segle V aC l’estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l’èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: “Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners degut a l’establiment d’un salari per als càrrecs públics”. Un altre problema d’aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs (“arrossegadors del poble”). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.

Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
 
Amb algun període d’interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l’estacada final amb l’ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l’oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l’anomenada “Gloriosa Revolució”.
 
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d’una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s’anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
Paraula de Groucho
Paraula de Groucho
 
La nostra democràcia millora, doncs, l’atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d’“antidemocràtics”, mentre que els absentistes entren dins la categoria de “majoria silenciosa” aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l’actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l’ombra del poder. És el que es coneix com a “postdemocràcia”. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s’indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? 

La democràcia segons Mafalda
La democràcia segons Mafalda

Aquí teniu una definició de democràcia segons Rovira i Virgili (1882-1949), escriptor, historiador i polític català, president del Parlament a l'exili. La trobam en el llibre Defensa de la democràcia, publicat el 1930:

“La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l’ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l’empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l’assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals -crim i vilesa- i els naufragis col·lectius -barbàrie i tirania”.

 

Kakistocràcia
Kakistocràcia


Sobre el funcionament de la democràcia, convé tenir en compte aquesta frase de Ciceró:

Nihil est incertius vulgo, nihil obscurius voluntate hominum, nihil fallacius ratione tota comitiorum
(“Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”).

Winston Churchill també va dir. “Cada poble té el govern que es mereix”.

Això és el que opinava Oscar Wilde de la democràcia:

“Alguna vegada es dipositaren grans esperances en la democràcia, però la democràcia significa senzillament l’opressió de la gent per gent i per a la gent”

Si voleu conèixer més sobre la història de la democràcia a l'Antiga Grècia també podeu consultar el reportatge Atenes, la primera democràcia. que em varen publicar a la revista Sàpiens (Setembre 2011, Núm. 107)

La democràcia segons Borges
La democràcia segons Borges

I aquí teniu un fantàstic dossier sobre la democràcia publicat al diari Ara (06/04/2015):
De Sòcrates al cas Snowden: 2.500 anys de democràcia
Com la lluita contra l'oligarquia a Atenes va canviar el nostre món
Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI
Democràcia, el somni del poble
Democràcia fa 2.500 anys: democràcia real?

La democràcia (Pawel Kuczynski)
La democràcia (Pawel Kuczynski)

Tampoc no us podeu perdre aquest fantàstic article sobre la relació entre la democràcia actual i la Ilíada. Es titula No és bo que una multitud governi?, del filòsof Xavier Antich (Diari Ara, 24/01/2016)

També és interessant aquest article "Platón contra la democracia", de Jacques Rancière. Igual d'interessant és aquest article de Josep Ramoneda, "El mite de l'estabilitat".

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Què queda de la democràcia?"

Aquí teniu un article del filòsof Gregorio Luri titulat "Reivindicació de la politeia".

I si voleu saber què opinaven els grecs sobre els demagogs, llegiu aquest article. Aquest altre article sobre la demagògia també està molt bé. És de Sofia Menéndez-Arango.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Deben votar solo los más preparados?"

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:



Aquest vídeos sobre la història de la democràcia són molt interessants:







Aquí teniu informació sobre el Club Bilderberg, un grup de pressió a l'ombra de totes les democràcies actuals:



Aquí teniu el discurs de Hitler sobre la democràcia:



I aquí teniu la cançó "Democracy", de Leonard Cohen:



Articles del web relacionats:
- L'esperançadora democràcia digital

Aquí teniu un poema deliciós sobre la democràcia, carregat d’ironia, del cantautor madrileny Javier Krahe:

Me gustas, Democracia, porque estás como ausente 
con tu disfraz parlamentario, 
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente, 
por no decir extraordinario, 
tus escaños marcados a ocultas de la gente, 
a la luz del lingote y del rosario.

Me gustas, ya te digo, pero a veces querría 
tenerte algo más presente 
y tocarte, palparte y echarte fantasía, 
te toco poco últimamente. 
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.

Los sesos rebozados de delfín 
que Franco se zampaba en el Azor 
nos muestran hasta qué grado era ruin 
el frígido y cristiano dictador.

Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas... 
volvamos al aquí y ahora 
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras 
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas, 
fealdades que el buen gusto deplora.

Como el marco legal siempre le queda chico, 
y a eso el rico es muy sensible, 
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico, 
se hace un embudo más flexible, 
que tú apañes la ley a medida del rico 
al fin y al cabo es muy comprensible.

¿Pero qué hay del que tiene poca voz, 
privado de ejercer tantos derechos, 
porqué al nudista pones albornoz, 
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?

Y tus representantes selectos, Democracia, 
tus güelfos y tus gibelinos, 
cada día que pasa me hacen menos gracia, 
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia 
y están mis sentimientos muy cansinos

y como ya me aburre decir continuamente 
"eso no estaba en el programa" 
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente, 
no compartamos más la cama, 
vamos a separarnos civilizadamente. 
Y sigue tú viviendo de tu fama.

Cuando veas mi imagen taciturna 
por las cívicas sendas de la vida 
verás que no me acercan a tu urna. 
No alarguemos ya más la despedida.

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 



Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px