Banner Top

“Sigau realistes, demanau l’impossible”

Article publicat a l'Ara Balears (11/05/2018)

“Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”. Amb aquests versos el 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l’impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

El 1968, a França, s’hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia 10 anys governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s’atreviren a plantar-li cara varen els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d’estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la Guerra del Vietnam i contra l’augment de taxes universitàries.

descargfer

Manifestació al carrer el Maig del 68

La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d’aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurament a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d’aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.

La universitat de Naterre va ser tancada i, al cap d’un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s’aixecaren barricades. De cop hi volta la capital de la Il·lustració s’inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: “Prohibit prohibir”; “Sota les llambordes hi ha la platja”; “El tedi és contrarevolucionari”, “Sona el despertador: primera humiliació del dia”; “La imaginació al poder”; “L'emancipació de l'home serà total o no serà”.

Aquells dies molts universitaris es varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l’aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d’esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Per allà van els futurs notaris”.

ImaginationQuotePicFamós lema del Maig del 68

Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.

Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d’un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d’ocupar els carrers, al juny els estudiants s’hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d’Europa.

Abans tot es basava en la hipocresia. S’havien de mantenir les formes. Així el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l’autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l’àmbit familiar i universitari. També a partir d’aleshores es va potenciar el moviment a favor de l’avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.

imagesfarfg

Foto icònica del Maig del 68

El 2011, quaranta-tres anys després, Espanya visqué el seu propi Maig del 68. “Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir”, exhortava un dels lemes del 15M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de “Podemos”. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels “perdedors emocionals” d’una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.

La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas a Noam Chomsky, una de les actuals veus més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses”.

Aquí teniu un documental molt interessant de "La Sexta columna" sobre el Maig del 68.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/05/2018), reflexion sobre l'herència del Maig del 68:

 

Articles del web relacionats:
- Utopies al món clàssic
- El valuós llegat utòpic dels hippies
Estoics per resignació
La força de les utopies
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

Quimeres que cal domar

Avui una quimera és una creació imaginària de l'esperit que ens creim que és possible, quan en realitat no ho és. Originàriament, però, el nom (χίμαιρα, “cabreta”) al·ludia a un monstre mitològic que vomitava flames. Era una mescla de lleó, cabra i drac, filla de la serp Equidna i del gegant Tifó. A partir del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid va fer que una quimera adquirís el significat actual sinònim d’utopia o entelèquia. Per fer realitat, per tant, els nostres somnis, cal domar les quimeres. Bel·lerofont sí que ho va aconseguir.
 
Bel·lerofont i Pegàs
Segons la llegenda, Bel·lerofont era un atractiu príncep de Corint que matà un tirà local anomenat “Bel·lero” -d’aquí que el seu nom, en grec, signifiqui “assassí de Bel·lero”. Aleshores s’exilià  a la cort de Pretos, rei d’Argos. Antea, l’esposa del monarca, s’enamorà bojament d’ell, però l’hoste la ignorà del tot. Davant aquest menyspreu, Antea decidí venjar-se’n. Així, va contar al seu marit que aquell jove príncep li havia fet proposicions deshonestes.

Bel·lerofont matant la Quimera
Bel·lerofont matant la Quimera
 
En sentir aquella calúmnia,  Pretos s’encengué, però les lleis d’hospitalitat no li permetien matar el seu hoste. Llavors va demanar a Bel·lerofont que portàs en nom seu una carta al seu sogre Iòbates, rei de Lícia. La missiva estava segellada i el jove no tenia ni idea del seu contingut: deia que Bel·lerofont era un adúlter perillós i li pregava que el matàs.

Bel·lerofont i Pegàs
Bel·lerofont i Pegàs
 
En obrir la carta, Iòbates es negà a executar l’ordre. Se li acudí, però, un pla: enviaria el jove a matar la monstruosa Quimera, que tenia assolat el seu reialme. La jugada, amb tot, li sortí malament, perquè Bel·lerofont aconseguí desfer-se d’ella amb l’ajuda del cavall alat Pegàs, que li havia proporcionat Atena. Aquesta història, per tant, s’assembla bastant a la llegenda de Sant Jordi i el drac -alguns, però, la vinculen més amb la de Perseu, tot i que Pegàs mai no fou el seu cavall.

Quimera d’Arezzo
Quimera d’Arezzo
 
La millor representació de la Quimera ens l’ofereix una escultura de bronze de la ciutat italiana d’Arezzo, de 80 cm d’altura. Procedeix de la cultura etrusca i data del segle IV aC. A pesar que la figura és un híbrid de diferent animals, en realitat representa un ca amb la mandíbula oberta. En ser descoberta el 1533, es va convertir en símbol del nacionalisme toscà. En un primer moment va ser exposada en la col·lecció de Cosme I de Médici i avui es pot contemplar al Museo Archeologico Nazionale de Florència.
 
En dialecte alguerès, “posar-se en quimera” vol dir “enganar-se” o “equivocar-se”. En el nostre llenguatge popular, la paraula també s’empra com a sinònim de mania, animadversió (“Li tenc quimera”) o d’ànsia (“No passis quimera pel teu fill, que va pel bon camí”). També trobam l’expressió quimerada, que vol dir enrabiada. Foren famoses les quimerades del tennista John McEnrooe:

 

En l’àmbit de la ictiologia, una quimera és un peix condricti, al qual també pertanyen els taurons i les rajades. Se la coneix com a Chimaera monstruosa, de manera que el seu aspecte recorda bastant la figura mitològica. Pot arribar als dos metres de llargària.

El peix quimera
El peix quimera
 

En botànica, una quimera és una planta que presenta dues o més característiques genètiques diferents, originada per empelt o per mutacions espontànies. En genètica, el mateix terme també s’empra per a al·ludir a individus híbrids, fruit de dues espècies diferents. Curiosament híbrid ve de la paraula grega ὕβρις (“supèrbia”). Per tant, etimològicament parlant, un híbrid és una aberració, un atemptat contra la naturalesa.


Aquí teniu una quimera portuguesa:



Aquí teniu La quimera de l’or (The Gold Rush), la pel·ícula muda de Charles Chaplin del 1925.



Aquí teniu un famós cas de quimera aplicada a la genètica. De la mateixa temàtica és aquest altre article.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px