Banner Top

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Els cònsols tenia tanta d’importància que el seu nom serví per computar el temps. Així, l’any del naixement de Crist, és a dir l’any 1 de la nostra era, va ser per als romans l’any dels cònsols Gai Cèsar i Luci Emili Paulus -l’altra forma de comptar era des de la fundació de Roma, ab urbe condita.

Cap magistratura era remunerada, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-les –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.

Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:

 

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
 

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px