Banner Top

El complex de Prometeu

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817) Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
El complex de Prometeu és un dels grans mals de l’actual món tecnològic. Tal com recorda el pedagog Gregorio Luri, es tracta del sentiment d’inferioritat que sentim els humans davant les màquines que hem creat. Gràcies a elles hem fet un món suposadament més habitable. Tanta perfecció, però, ha posat al descobert les nostres limitacions.

Així mentre anam generant productes cada cop més perfectes, nosaltres anam envellint. D’aquí el concepte d’ “obsolescència de l’home”, que encunyà Günther Anders (1902-1992), un escriptor jueu polonès deixeble de Heidegger. Avui Anders, que morí abans de l’eclosió d’Internet, al·lucinaria amb la nova era digital!

Prometeu, el forjador de la humanitat
Prometeu, el forjador de la humanitat
 

El déu filantrop
El complex de Prometeu agafa el nom del déu filantrop per excel·lència, creador de la tècnica (τέχνη). Es presenta com l’impulsor de la civilització i el progrés, i el causant de l’emancipació humana respecte a la divinitat en robar el foc del déus per lliurar-lo als homes. El grec Hesíode (segle VIII aC) ens conta la seva història a Teogonia i a Els treballs i els dies –al segle V aC aquestes obres inspirarien el Prometeu encadenat d’Èsquil.

Prometeu era fill del tità Jàpet i tenia un do especial per endevinar el futur –no debades, en grec, el seu nom significa el “previsor”. Així, va poder pronosticar la victòria final dels olímpics en la coneguda titanomàquia. El vencedor Zeus, un cop al poder, li encarregà la creació de la humanitat.

Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
 
Prometeu modelà els homes amb fang a la imatge dels déus i els ensenyà a fer sacrificis per honrar els seus superiors. Amb tot, en el primer sacrifici que organitzà a Mekone, el tità s’atreví a enganyar els déus. Aleshores va convèncer els homes perquè es quedassin ells la millor part, és a dir la carn i les entranyes del bou sacrificat, i que deixassin als déus la pitjor, els ossos i el greix, però sota un bon aspecte.

Zeus va triar aquest darrer munt. Un cop descobert l’engany, va posar el crit al cel. Com a càstig, privà els homes del foc, un element indispensable per cuinar, fabricar estris i no patir fred. Prometeu, indignat, es presentà a l’Olimp d’amagatotis per robar una mica de foc de la farga d’Hefest.

Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
 
Aquesta vegada Zeus decidí posar punt i final a tanta gosadia. Als homes els envià la primera dona, Pandora, que, en obrir la famosa capsa, escamparia tots els mals per la terra. Pel que fa a Prometeu, l’encadenà en unes roques del Caucas, on una àguila li anava devorant el fetge durant tot el dia. Es tractava d’un suplici etern. I és que, de nit, l’ocellot es retirava i el fetge del tità, que era immortal, es regenerava; l’endemà al matí l’animal se’l tornava a cruspir. Prometeu s’acabaria alliberant del suplici de l’àguila gràcies a Hèracles. De camí al jardí de les Hespèrides, l’heroi grec aconseguí matar l’animal.

Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Hèracles allibera Prometeu
Hèracles allibera Prometeu


Prometeu (Moreau, 1868)
Prometeu (Moreau, 1868)
 

Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
 
Simbolisme de Prometeu
Prometeu és el primer constructor d’homes. Encarna la gran aspiració de crear vida sense generació sexual mitjançant una intervenció intel·ligent i tecnològica. El motiu de la vida artificial es formula també a la tradició jueva, on trobam el poderós mite de Gòlem, estàtua d’argila que adquireix vida a través d’una inscripció màgica que l’imposa el rabí en el front. Déu, creador de l’home amb fang, és qui ha atorgat als rabins la potestat de repetir el seu acte animant aquests gòlems, que acabem destruïts pel perill que suposa la seva força bruta. La llegenda del Gòlem incideix en els perills que comporta l’existència d’una raça d’éssers no creats directament per la divinitat.

Prometeu i Vulcà
Prometeu i Vulcà (Dirck van Baburen, 1595-1624)
 
El mite de Prometeu és un dels que més s’ha prestat a reinterpretacions al llarg de la història de les idees. Després de múltiples escriptors clàssics que s’inspiraren en el mite –entre ells Ovidi i Horaci-, els primers autors cristians volgueren veure en el tità, a través de la imatge del “just que sofreix pels homes”, una premonició del Crist redemptor de la humanitat –Prometeu, com Jesucrist, actua pel bé de la humanitat i és sacrificat, no a la creu, però sí en una tortura similar en la solitud del Caucas. Durant l’edat mitjana el mite de Prometeu simbolitzà principalment la figura del savi que porta el progrés als homes.
 
Tampoc no faltaren les interpretacions pessimistes del mite. Al segle XVIII Rousseau afirmà que Prometeu, en inventar les ciències, arrabassà a l’home la seva bondat original. Goethe, en un drama inacabat, Prometeu (1773-1774), va veure en el tità una personificació de l’intel·lectual que lluita contra el poder establert. D’altra banda, Lord Byron va escriure el seu Prometeu (1816) per tal de representar-hi l’artista o geni incomprès. Al mateix segle XIX, Karl Marx va arribar a dir que “Prometeu és el primer sant en el calendari del proletariat”.

Prometeu
Prometeu
 

Aquí la valoració que fa Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura, sobre el mite de Prometeu. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”:

“La seva força -sobretot en Èsquil- com a emblema de la rebel·lia enfront dels déus ha fascinat els humans com un mirall hipnòtic on poder-hi veure el nostre bocí diví. Com ha afirmat Gregorio Luri, a Occident Prometeu és l’arquetip de tot aquell qui, interrogant-se pel sentit dels límits imposats a l’home, no dubta de la conveniència d’anar sempre més enllà de tot horitzó de sentit. Anar endavant. Fer camí. Evolucionar. Prometeu només indica el principi del camí, atès que els humans estem en un procés d’evolució contínua. Prometeu és un mite que permet una reflexió sobre el poder com a element transformador, també potencialment anihilador, i que -gràficament- és difícil no llegir des d’una formació cultural cristiana com una prefiguració de Crist en la imatge d’algú que se sacrifica per la humanitat i que també pateix un càstig exemplar, ja sigui a la roca o a la creu”.


Prometeu i Frankenstein
El millor homenatge literari a Prometeu arribà a principis del segle XIX de la mà de l’escriptora Mary Shelley. En la seva obra Frankenstein o El modern Prometeu (1818), el doctor Frankenstein esdevé un nou Prometeu en voler crear una criatura que fregàs la perfecció. L’intent, però, li sortí malament. A partir de les restes de diferents cadàvers d’un gran atractiu, el resultat fou un ésser molt lleig, però molt amorós que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic. Per evitar tanta solitud i incomprensió, el monstre acaba demanant al seu creador una companya. El doctor Frankenstein hi accedeix inicialment, però després se’n desentén perquè no vol crear un altre monstre.
 
Frankenstein o El modern Prometeu
Frankenstein o El modern Prometeu

Tal com indica el subtítol de l’obra, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu -creador de l’home- per al personatge del doctor Frankenstein. La novel·lista, però, també tingué present la idea expressada pel judaisme a l’Antic Testament de la creació artificial de l’home amb fang. Amb tot, Shelley ens presenta un home normal, sense poders sobrenaturals, que es creu posseït per una vocació divina per crear un “nou Adam”.  Al científic Frankenstein, però, aquell ésser artificial se li escapa de les mans i acaba fent estralls.
 
La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Aleshores els aspectes negatius de la tecnologia industrial ja es començaven a notar. Així doncs, la novel·la de Mary Shelley fou concebuda com una protesta conscient contra els perills als quals ens pot abocar la nostra creativitat quan l’exercim sense cap mena de responsabilitat moral. Avui en dia no en falten exemples: des de l’energia nuclear fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent.


Frankenstein
Frankenstein

Al famós llibre Sàpiens (pàg 574-575), l’escriptor Yuval Noah Harari ens fa la següent reflexió sobre el llibre de Frankenstein de Mary Shelley:

“El mite de Frankenstein exposa a l’Homo sapiens el fet que s’acosten ràpidament els últims dies. Si no hi ha una catàstrofe ecològica o nuclear, ens diu Shelley, el ritme del desenvolupament tecnològic portarà aviat a la substitució de l’Homo sapiens per uns éssers completament diferents que no solament tenen una psique diferent, sinó també un món cognitiu i emocional molt diferent. Això és una cosa que la majoria de sàpiens troben extremadament desconcertant. Ens agrada pensar que en el futur una gent igual que nosaltres viatjarà de planeta en planeta en naus espacials rapidíssimes. No ens agrada plantejar-nos la possibilitat que en el futur ja no hi hagi éssers amb emocions i identitats com les nostres, i que siguem substituïts per unes formes de vida estranya amb una capacitat que empetiteix la nostra.

En certa manera, ens consolem amb la idea que el doctor Frankenstein va crear un monstre terrible i que va haver de destruir-lo per salvar-nos. Ens agrada explicar la història d’aquesta manera perquè implica que som els millors éssers vius que hi ha, que no hi ha ni hi haurà mai res millor que nosaltres. Qualsevol intent de millorar-nos fracassarà inevitablement, perquè  encara que els nostres cossos es puguin millorar, el nostre esperit humà és intocable.

Ens costaria pair la idea que els científics poguessin dissenyar esperits a més a més de cossos, i que els futurs doctors Frankenstein, per tant, poguessin crear un ésser veritablement superior a nosaltres, un ésser que ens pogués mirar amb condescendència, tal com nosaltres mirem els neandertals”.

Blade Runner i el mite de Prometeu
El 1982 el britànic Ridley Scott estrenà Blade Runner, un dels films de ciència-ficció més importants de la història. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra.

Replicant
Replicant


Aquests androides s'assemblen físicament als humans, però no tenen gens d’empatia. Després d'una revolta sagnant, foren declarats il·legals en el planeta Terra, Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. És evident, doncs, el mite de Prometeu, en la pel·lícula de Ridley Scott. Com passa amb Frankenstein de Mary Shelley, la humanitat es veu amenaçada per unes criatures que ella mateixa ha creat.

El Prometeu de Goethe
El 1774 l’escriptor alemany Goethe va escriure un poema titulat “Prometeu”. El jo poètic de text és el personatge mític de Prometeu. El tità es dirigeix de manera desafiant a Zeus i reivindica la creació de l’home per part de l’home, sense cap intervenció divina. Aquí teniu el poema en castellà (no l’he trobat en català):

Cubre tu cielo, Zeus,
con un velo de nubes,
y, semejante al joven que descabeza abrojos,
huélgate con los robles y las alturas.
Déjame a mí esta tierra,
la cabaña que tú no has construido
y el calor del hogar que tanto envidias.
 
Nada conozco bajo el sol tan pobre
como vosotros, dioses.
Nutrís, mezquinos, vuestra majestad
con las ofrendas de los sacrificios
y con el vaho de las preces.
En la indigencia viviríais
de no existir los niños y esos necios
mendigos que no pierden la esperanza.
 
Cuando era niño y nada sabía,
levantaba mis ojos extraviados
al sol, como si arriba hubiese oídos
para escuchar mis quejas,
y un corazón, afín al mío,
que sintiera piedad de quien le implora.
 
¿Quién me ayudó en mi pugna
contra los insolentes Titanes?
¿Quién de la muerte me salvó,
y de la esclavitud?
¿No fuiste tú, tú solo,
sagrado y fervoroso corazón,
quien todo lo cumpliste?
Y, sin embargo, ardiendo
en tu bondad y juventud, iluso,
agradecías tu salud a aquel
que, allá arriba, dormita...
 
¿Honrarte yo? ¿Por qué?
¿Aliviaste tú alguna vez
los dolores del afligido?
¿Enjugaste las lágrimas del angustiado?
¿No me han forjado a mí como hombre
el tiempo omnipotente
y la eterna fortuna,
que son mis dueños y también los tuyos?
 
¿Acaso imaginaste
que iba yo a aborrecer mi vida
y a retirarme al yermo
porque no todos mis floridos
ensueños dieran fruto?
 
Aquí estoy, dando forma
a una raza según mi propia imagen,
a unos hombres que, iguales a mí, sufran
y se alegren, conozcan los placeres y el llanto,
y, sobre todo, a ti no se sometan,
como yo.

Prometeu i Faust
Un altre personatge literari relacionat amb Prometeu és Faust. Segons una antiga llegenda germànica, Faust (faustus, “afortunat” en llatí) era un mag que, desenganyat amb el seu saber especulatiu, va cedir al diable la seva ànima a canvi del coneixement. Algunes fonts afirmen que, en realitat, era un alquimista universitari del segle XV considerat malèfic per la “màgia” que feia a les seves classes.

Faust
Faust


La llegenda de Faust seria propagada al segle XVI per l'escriptor britànic Christopher Marlowe, contemporani de Shakespeare. El seu impuls definitiu arribaria, però, a principis del segle XIX per Goethe en la seva obra homònima. En aquesta ocasió el diable rep el nom de Mefistòfil, que podria venir d’una corrupció grega de Mefotofiles ("l'enemic de la llum"). En la jerarquia demoníaca tradicional del cristianisme, Mefistòfil és un subordinat de Satanàs –avui mefistofèlic és sinònim de diabòlic.

En l’obra de Goethe, un dia Mefistòtil visita Faust i li diu que li concedirà tot el que vulgui a canvi que li vengui la seva ànima a l’inframon. Amb aquest pacte, Faust s’enamora d’una jove, Margalida, que acaba a la presó. Mefistòtil proposa alliberar-la, però ella s’hi nega. Al final, Faust eludeix el seu destí infernal per intercessió de la seva estimada, ja morta, que baixa del cel per endur-se-l'hi.

Faust i Mefistòfil
Faust i Mefistòfil


El 1859 el francès Charles Gounod convertiria el mite de Faust en una famosa òpera. Com Prometeu, Faust peca de supèrbia, intentà anar més enllà dels paràmetres de la naturalesa. Avui feim servir l’expressió home fàustic per al·ludir a l’home d’Occident perpètuament insatisfet, que sempre vol anar més enllà; és capaç fins i tot de pactar amb la tecnologia (diable) per tal d'arribar a altres planetes, només perquè sí, sense plantejar-se què vol, perquè en realitat el seu ser és un pur voler.

Tots els detalls de l’òpera de Faust són explicats d’una manera exquisida per Ramon Gener en aquest capítol del programa “Òpera en texans” de TV3:



Aquí teniu un article sobre el científic Nikola Tesla, considerat el Prometeu del segle XX.

Aquest article parla de la pel·lícula Blade Runner i del complex de Prometeu. I aquest altre article de Rafel Argullol també tracta el mateix tema.

Aquesta és la conferència "Prometeo y la búsqueda del fuego" impartida per Miguel Ángel Elvira, de la Universidad Complutense de Madrid:




 


Articles del web relacionats:
La síndrome d'Epimeteu
Talos, el primer robot de l'antiguitat

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px