Banner Top

L’origen dels signes del zodíac

A l’hora de catalogar els estels, els sumeris dividiren el cel en regions. La regió per on aparentment transiten el Sol i els planetes fou dividida en dotze parts iguals (una per a cada mes de l’any) i a cadascuna d’elles se li assignà una figura determinada. Més endavant, els grecs anomenaren aquesta regió com la del Zodíac, paraula composta per τό ζῶον, ου (“figura”, “animal”) i per ἡ ὁδός, οῦ (“camí”).

Els noms del Zodíac ens han arribat de la següent manera a través del sedàs de Roma: Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos -els xinesos, els egipcis o els maies també tingueren els seu propi Zodíac encara que amb figures diferents. 

contellacions

De vespre, el cel és un llibre obert, ple d'històries

Paral·lelament a l’astronomia, l’astrologia s’atreví a fer prediccions dels destins humans en base a la situació del Sol respecte a les constel·lacions del Zodíac. És així com sorgí la ciència de l’horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzont”), i de σκοπέω (“examinar”) -la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”) també nasqué força contaminada per l’astrologia. No debades, qualsevol fenomen natural es prestava a ser interpretat com a una manifestació del poder diví.

Aries
És un moltó (el mascle de l’ovella) alat. La seva llana d’or es trobava penjada dalt d’una alzina a la Còlquida (l’actual Geòrgia), reialme d’Eetes. Estava custodiada per un drac. Jàson, l’heroi dels Argonatues, la necessitava per esdevenir rei de Iolcos, al nord-oest de Grècia. Ho aconseguí gràcies a l’ajuda de Medea, filla de Eetes.

Jason toisoJàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Taure
Fa referència al toro blanc en què es transformà Zeus per poder seduir Europa, la princesa fenícia que acabà donant nom al nostre continent. Un cop se li pujà a sobre, Zeus se l’endugué mar enllà fins a Creta.

europa Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

El mite és l’inici de la cultura taurina a la Mediterrània. De Zeus i Europa nasqué Minos, el mític rei de Creta. Arribà al tron després que Posidó li enviàs, de la mar, com a senyal, el toro salvatge que va capturar Hèracles en el seu setè treball. Pasífae, la dona de Minos, s’enamorà d’aquest toro per càstig diví. De la seva unió nasqué el famós Minotaure del laberint de Creta que matà Teseu.

Bessons
Són els bessons Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), que participaren en l’expedició dels Argonautes. Germans de la famosa Hèlena de Troia, nasqueren d’un ou que posà Leda, la reina d’Esparta, després d’haver copulat amb Zeus, convertit en l’ocasió en cigne. Aquell mateix dia, però, Leda també s’uní amb el seu marit, el rei Tindàreu, de manera que es creia que Càstor era fill de Tindàreu (i, per tant, mortal), i Pòl·lux, de Zeus.

castor

Bessons Càstor i Pòl·lux

Càstor fou famós per la seva habilitat per domar cavalls i Pòl·lux per la seva destresa en la boxa. Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons, altrament dita Gèmini.

roma dioscurs piazza del campidoglio

Piazza del Campidoglio (Roma)

Cranc
És el cranc gegantí que Hera envià per matar Hèracles, fill de Zeus i la mortal Alcmena. La dona del patriarca olímpic estava molt enfadada amb la nova infidelitat del seu marit. Durant el segon treball del llegendari heroi grec, mentre lluitava contra la temible serp Hidra, li envià el crustaci. Ell, però, aconseguí esclafar-lo. Com a agraïment, Hera convertí el seu servent en la constel·lació de Cranc, també dita Càncer.

cancer

Constel·lació Cranc

Lleó
Correspon a l’indomable Lleó de Nemea, fill de Tifó i Equidna, que devastava els camps devorant les persones i el bestiar. Es tractava d’un animal invulnerable, ja que no el podia matar ni tan sols ferir cap arma. Hèrcules, però, reeixí a matar-lo en el seu primer treball estrangulant-lo. Per honorar la gesta del seu fill, Zeus transformà el lleó en constel·lació.

lleoHèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)


Verge
Es tracta de l’única figura femenina del zodíac. A l’antic Egipte l’associaven amb Isis. Se la relaciona amb Astrea, la deessa verge que portava els raigs de Zeus. Juntament amb la seva mare Temis personifica la Justícia. Quan acabà l’edat d’or a la terra i els homes desafiaren la seva autoritat, Astrea cercà la felicitat entre els estels.

astreaAstrea

Balança
És l’únic signe de l’horòscop que no representa un ésser viu. El seu origen el trobam en el relat mitològic del signe que el precedeix, Verge. Quan Astrea, deessa de la justícia, va tornar al firmament, la balança que sostenia als seus braços es convertí en una constel·lació a part.

Escorpió
Al·ludeix a la llegenda d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó. Aquest personatge va intentar violar Àrtemis, la deessa de la caça, la qual, per treure-se’l de sobre, li envià un escorpí que el va picar de mort al taló. En el firmament, la constel·lació Escorpió està a l’altra extrem de la d’Orió, que intenta evitar la seva picada. El violador es troba acompanyat del seu ca, convertit en la constel·lació Canis Maior.

Orion

Constel·lacions relacionades amb Orió

Sagitari
En llatí sagittarius vol dir “arquer”. Recorda el centaure Quiró -meitat animal, meitat humà- que crià herois com Jàson, Aquil·les i Hèracles. Fou elevat a constel·lació després que Hèracles accidentalment el ferís de mort amb una fletxa. La ferida que li produí fou tan dolorosa que Quiró va cedir la seva immortalitat a Prometeu. Així pogué morir i escapar al dolor.

quiro aquilles

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Capricorn
Capricorn vol dir “de banyes de cabra” (Αιγόκερως, en grec). Representa Ègipan, una fera amb banyes al cap. Era fill d’Amaltea, la cabra que nodrí Zeus de petit, quan la seva mare, Rea, l’amagà de les urpes del seu pare, Cronos. Aquest el volia devorar per evitar que el destronàs, tal com havia consignat una profecia. Ègipan, per tant, fou el germà de llet de Zeus. Vivia amb ell a la muntanya Ida, a Creta. Fou ell qui trobà el caragol de mar que permeté a Zeus imposar-se en la coneguda titanomàquia. En prendre Zeus el poder, el va posar entre els estels. Té una coa de peix que recorda el caragol de mar que donà la victòria a Zeus.

Capricorn Hevelius

Constel·lació Capricorn

Aquari
Se l’identifica amb Ganimedes, fill de Laomedont, rei de Troia. Era un dels mortals més bells. Zeus s’enamorà bojament d’ell. Per estar al seu costat, el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp, on Ganimedes es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. És per això que sempre porta a les seves mans una gerra d’on raja líquid aquós (aquarius).

Ganimedes2

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)


Peixos
Són Afrodita (Venus), la deessa de l’amor, i el seu fill Eros (Cupido). Un dia el monstre Tifó decidí escalar la muntanya de l’Olimp. En veure’l, tots els déus fugiren atemorits. El monstre, però, només perseguí Afrodita, captivat com estava de la seva bellesa.

constelacion de piscis

Constel·lació de Peixos

La deessa escapà amb el seu fill Eros a la vorera del riu l’Eufrates, on ambdós es transformaren en peixos. Per assegurar-se que no es perdrien, es lligaren amb una corda. En el cel podem veure, per tant, la mare i el fill units per una corda.

No us podeu perdre aquest blog titulat "El cel dels mites", fet per alumnes de la professora Margalida Capellà.

Articles del web relacionats:

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en ossa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en ossa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill. Cal·listo és l'Ossa Major i el seu fill li fa d’os guardià -no debades, en grec arktos, d’on tenim Artur, significa “os”.

Hera, però, amb Cal·listo donant voltes al firmament, continuava intranquil·la. Aleshores va demanar al seu germà Posidó, déu de la mar, que l’Ossa Major brillés mai al cel de Grècia per evitar que Zeus continués veient la seva amant.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Articles del web relacionats:

Mobbing o la síndrome de Cronos

La síndrome de Cronos, com la de Ganimedes, està relacionada amb el món laboral. La pateixen aquelles persones que tenen por a perdre el seu estatus en benefici d’una altra persona més competent o amiga del cap. En alguns casos, moguda per la inseguretat, la víctima d’aquesta síndrome exerceix l’assetjament laboral o mobbing en l’individu que és una amenaça per a ella. El déu Cronos (Χρόνος, “temps”), que juntament amb Rea formà la segona parella de déus titans, també va tenir por de ser desplaçat per un dels seus. Així l’havia advertit la seva mare Gea.

Per evitar el pitjor, Cronos (Saturn al món romà) no dubtà a empassar-se els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà el darrer (Zeus) en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços, que el déu devorà igualment. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans. A continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia, que acabà perdent Cronos. Queda clar, doncs, que tot treballador hauria de tenir a mà un manual de mitologia clàssica per evitar ensurts importants.

El mal de Saturn
En psiquiatria també es coneix com a mal de Saturn un trastorn mental que porta els pares a causar dany o fins i tot la mort del seus fills. Ho fan convençuts que és l’única solució per evitar-los els problemes que tendran a la vida.

Els anglesos cada dissabte (Saturday) adoren el déu Saturn -a casa nostra aquest dia s’acabà consagrat al descans jueus, el shabbat. Tanmateix, la seva versió grega, Cronos, és ben present en el noste vocabulari: anacronisme, crònica, cronologia, cronòmetre, sincronisme, diacronia o isocronisme.

L’homòleg llatí de χρόνος (tempus, -oris) també ens ha donat molts de derivats: temporada, contemporani, extemporal, temperatura, tempesta, temporal, intempèrie, intempestiu o témpores -en la litúrgia romana, era celebració penitencial i d'acció de gràcies que consagrava l'inici de les estacions (tempora) de l'any.

En llatí, tanmateix, també trobam la paraula aevum per referir-nos al temps durador. Aevum donà alhora aetas (“edat”), d’on tenim etern (res a veure, per tant, amb l’èter grec, αἰθήρ, que significa “aire pur”), coetani o sempitern.

Ja no tenc temps per a tantes etimologies. Recordau: Tempus fugit (“El temps fuig”). Fuig, però, amb els daus a la mà. Ja ho digué Heràclit, filòsof grec del segle VI aC: “El temps és un nin que juga als daus”. I els seus efectes són devastadors: Nihil est quod non conficiat vetustas ("No hi ha res que el pas del temps no destrueixi”).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionat:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
Esclaus de l'horror vacui
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
Fills de Cronos
El present és un present
Carpe diem
Memento mori
Per què tenim por a fer-nos grans?

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px