Banner Top

Harmodi i Aristogíton, “sediciosos” a l’antiga Grècia

En grec στάσις significa sedició, revolta. Avui, en dret penal la sedició al·ludeix a l’alçament contra l’autoritat establerta. La paraula llatina seditio conté dues partícules: se- (indica separació) i eo ("anar"). Els “sediciosos” més famosos de l’antiga Grècia foren Harmodi i Aristogíton. Els tocà viure a l’Atenes del segle VI aC, quan legisladors com Dracó i Soló emprengueren les primeres reformes que aplanarien el camí cap a la democràcia. Tanmateix, a pesar dels seus esforços per aconseguir una societat més igualitària, les famílies aristocràtiques continuaven tallant el bacallà i les tensions socials no aturaren d’anar en augment.
 
Aviat l’aristocràcia donà pas a una nova forma de govern, la tirania. En un principi els tirans (τύραννοι), com els dictadors a l’antiga Roma, varen ser bons gestors que arribaren al poder gràcies al suport d’una part important de la població. A Atenes, el primer d’ells, Pisístrat no només va aconseguir una certa estabilitat interna sinó també una gran prosperitat cultural. Entre les mesures que va impulsar destaca posar per escrit els poemes homèrics. En morir, va ser substituït pels seus fills Hípias i Hiparc, coneguts com els Pisistràtides. Amb ells, el concepte tirà abandonaria el seu sentit original per esdevenir ja sinònim de dèspota.

Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
 
La tirania dona pas a la democràcia de Clístenes
El 514 Hiparc fou assassinat per dos joves amants, Harmodi i Aristogíton, els quals, un cop morts arran d’aquest tiranicidi, s'erigirien en màrtirs de la llibertat d'Atenes –serien recordats amb una escultura al bell mig de l’àgora atenesa. Amb tot, es creu que la seva gesta hauria estat motivada més aviat per un assumpte amorós: Harmodi hauria passat a l'acció amb el seu company després que Hiparc, a qui havia rebutjat, li hagués fet la vida impossible.

Bust de Clístenes
Bust de Clístenes
 
Quatre anys després d’aquell magnicidi, l'altre tirà germà, Hípias, seria desbancat del poder per l’arcont Clístenes, el qual va saber canalitzar bé el malestar de la gent. Prova d’això és que es guanyaria el sobrenom de “pare de la democràcia”, atès que va ser ell qui va donar el vertader sentit igualitari al concepte de δῆμος (“poble”).

Articles del web relacionats:
Democràcia obsoleta
Atenes, la primera democràcia
Vots devots
Etimologies cíviques
Dictadors contradictoris
Compte amb les idus de març!

Catalunya segons Tucídides

Article publicat a l'Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra [...]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP "van atemptar contra l'estat de dret".

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d'una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d'Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d'Espanya amb Catalunya. Es titula "Les raons del maltractador" (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció "Maremàgnum" de Radio Mallorca (Ser).

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l'aplicació de l'article 155:



Aquest altre vídeo també és molt bo:




Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

La rara anatomia dels centaures

En la mitologia grega, els centaures varen ser concebuts d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.

Ixion enganat per Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
Ixion s'uneix amb Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Mètopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)

Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)
La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)

Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 

En altres cicles llegendaris també hi hagué personatges savis com Quiró. Durant l'edat mitjana, en el cicle del rei Artús trobam Merlí, una barreja de mag, metge i endeví. Fa de conseller al líder brità i el condueix fins a l’indret on hi ha la famosa espasa màgica, Excàlibur (segons una teoria, el terme provindria de l’expressió llatina Ex Calce Liberatus, “alliberat de la pedra”). Avui Merlí ha donat nom a una sèrie de televisió catalana protagonitzat per un professor de filosofia que, com l’antic conseller àulic, guia, en el seu cas, uns alumnes de batxillerat.

Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré
Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré

La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).


Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

Atena o el maldecap de la saviesa

La saviesa pot provocar molts de maldecaps. Si no, que ho demanin a Zeus. En una de les seves conegudes infidelitats havia deixat embarassada la nimfa Metis (“prudència”). Aleshores un oracle li va predir que, si Metis infantava una nina, després naixeria un fill que li prendria el domini del cel. Per evitar tal desenllaç, el patriarca olímpic decidí empassar-se la seva amant sencera.

Arribat el dia del part, Zeus va patir un terrible maldecap. De seguida va demanar al ferrer Hefest que li obrís el crani d’un destralada. Va ser així com nasqué Atena (Minerva romana), ja adulta i completament armada. Es proposà romandre verge tota la vida, centrada en les seves competències divinals. Ho aconseguí, però, a mitges.

Naixement d'Atena
Naixement d'Atena
 

Ejaculacions divines
Un dia Atena anà a visitar Hefest a la seva farga per encarregar-li unes armes. El déu de la siderúrgia, conegut per la seva lletjor i coixera, no es pogué resistir als seus encants. Estava molt necessitat d’afecte. La seva dona, l’escultòrica Afrodita (Venus), el tenia bastant abandonat. Sempre que podia li posava les banyes amb altres déus.

Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)

Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)

Així doncs, en veure Atena, Hefest tot d’una s’hi tirà a sobre amb la intenció de violar-la. La deessa, però, aconseguí esquivar-lo i, en el forcejament, el seu assetjador li ejaculà sobre la cuixa. Ella s’eixugà amb un floc de llana i el llençà a terra. Del contacte del semen amb la terra nasqué Erictoni, també conegut com a Erecteu -el nom podria provenir d’ἔρις (“disputa”) i χθών (“terra”). Atena recollí l'infant i el confià dins una cistella a Pàndrosos, filla de Cècrops, el primer rei atenès. D’adult esdevindria rei d'Atenes i comptaria amb un temple propi a l’Acròpolis, l'Erectèon.

L'Erectèon de l'Acròpolis
L'Erectèon de l'Acròpolis
 
Atena, protectora d’Atenes
L'Erectèon seria l’escenari de la disputa entre Atena i Posidó, el déu de la mar, per la sobirania de la capital de l’Àtica. Per fer-se amb el favor dels seus ciutadans, cadascú va decidir fer-los un regal. Atena els  oferí una olivera, símbol de pau i de riquesa; Posidó, per la seva banda, pegant un cop amb el seu trident a una roca, en féu rajar una font.

La resta de déus olímpics, que feien de jurat, dictaminà que el regal d’Atena era el més útil dels dos. Així esdevingué protectora de la ciutat, que des d’aleshores agafà el nom de la deessa. Posidó, enutjat, va inundar la plana que envoltava l’Àtica. Més tard Zeus el va reconciliar amb els atenesos.

La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
 
Com a deessa de la raó, a Atena li estava consagrada l’òliba, un animal que, per la seva mirada fixa, simbolitza la intel·ligència. No és d’estranyar que un dels seus epítets fos γλαυκῶπις (“d’ull d’oliba” o “d’ulls brillants”). La deessa, però, també seria coneguda com a Pal·las. Segons una llegenda, es tractava del nom d’una antiga companya seva de la infància a qui la deessa havia matat sense voler durant uns jocs. Precisament aquest epítet donaria nom al Pal·ladi, una estatueta de fusta que representava la deessa de la guerra i la saviesa i que albergava Troia des de la seva fundació. La tradició diu que el troià Eneas se l’emportà fins a Itàlia, on es conservà al temple de Vesta de Roma.

Atena, la deessa de la saviesa (H. D. Johnson)
Atena, la deessa de la saviesa (H. D. Johnson)


Un altre sobrenom que gairebé sempre acompanyà Atena fou el de Παρθένος (“donzella”, “verge”), una qualitat que li intentà arrabassar Hefest i que serviria per batiar el seu temple a l’Acròpolis, el Partenó. Els atributs de la protectora d’Atenes foren l'ègida (escut), l'olivera, l'òliba i la serp.

El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana, de les primeres dones artistes italianes que podien treballar en l'esfera professional al costat dels homes; fou la primera dona a pintar figures nues femenines)
El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana, de les primeres dones artistes italianes que podien treballar en l'esfera professional al costat dels homes; fou la primera dona a pintar figures nues femenines)

Atena va ajudar molts herois, entre ells, Ulisses, Aquil·les i Perseu. Aquest últim concedí a la deessa el cap de la Gorgona, que, fixat enmig del seu escut, tenia la propietat de convertir en pedra qualsevol mortal que la contemplàs.

Aquest article parla d'Atena i la seva relació amb l'oli.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atena (Rembrandt)
Atena (Rembrandt)

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
La primera selfie del món clàssic
Aranyes artistes
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

L’origen mitològic de les estacions

Els grecs tenien clar l’origen de les estacions. Tot arrencà amb Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
 
Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

El rapte de Prosèrpina (Rubens)
El rapte de Prosèrpina (Rubens)
 

La maleïda magrana
Hades, però, per no perdre la seva estimada neboda, li havia donat a tastar una magrana. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Per la seva abundància de grans, la magrana era considerada la fruita de la fertilitat i del matrimoni per excel·lència. En haver menjat tres grans de la magrana, la filla de Demèter havia efectuat sense saber-ho un ritu d’esposalles, de manera que quedava unida en matrimoni amb Hades i ningú podia desfer aquella unió.


Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)
Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)

Al final, però, Zeus arribà a un pacte amb el sobirà de l’inframón: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior -cal tenir en compte que a l’antiga Grècia només hi havia tres estacions, la tardor no existia. És fàcil intuir que el temps de l’any en què Persèfone és a l’inframón correspon a l’hivern. Tots els camps estan morts perquè la seva mare plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
 
A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Hivern (Alcimboldo, 1572)
Hivern (Alcimboldo, 1572)

 
Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

El rapte de Prosèrpina  (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
El rapte de Prosèrpina (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622), Galleria Borghese (Roma)

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Saturnalia
Saturnalia


Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l'època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s'intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

Saturnals actuals
Saturnals actuals


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Rebem l'hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 - 28 de juliol del 1741) es feia seva l'estació del fred a l'obra «Les quatre estacions».


Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 Etimologies estacionals
-
 L'hora de la primavera
-
 L'origen de les estacions

Mediocres sota la síndrome de Procust

Molts mediocres pateixen la síndrome de Procust. En la mitologia grega, aquest personatge era un sàdic criminal que vivia prop d’Atenes. En realitat es deia Damastes. El sobrenom pel qual fou més conegut significa en grec “qui estira”. Li venia pel seu curiós mètode de tortura. A casa tenia dos llits de mida diferent, on feia jeure les seues víctimes. Si eren de molta estatura, les posava en el llit petit i els serrava el tros que sobrava. Si no, les posava en el gran i els estirava els membres fins que s'hi adaptaven. Procust, tanmateix, seria mort per Teseu, l’heroi fundador d’Atenes, que li aplicà la seva pròpia medicina.

Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
 

En el món empresarial, avui Procust representaria el directiu mediocre, que, com passa en el mite, talla el cap i els peus de qui sobresurten. Mancats de tota intel·ligència emocional, actuen per enveja i por perquè no poden tolerar sentir-se superats professionalment per un subordinat. En l’ensenyament, la síndrome de Procust també es podria aplicar a aquells professors que volen que tots els alumnes passin pel mateix tub sense tenir en compte el talent especial de cadascun d’ells.

Amb tot, unes altres víctimes de la síndrome de Procust serien aquelles persones que prefereixen dur-se per la massa. Són esclaus d’uns prejudicis que els impedeixen tenir una comprensió més profunda d’una realitat del tot complexa. Es neguen a admetre que les seves conviccions poden estar equivocades. Així, mentalment són tan rígid com els llits d’una sola mida de Procust. Ells són els principals enemics de la màxima kantiana Sapere aude (“atreveix-te a saber”).

Sens dubte, en l’actualitat hi ha massa mediocres com Procust que necessiten un nou Teseu que els faci eixamplar la ment –el Teseu mitològic va ser massa salvatge i el va matar directament. Compte, doncs, amb els Procusts moderns!

Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust
Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust

Aquí teniu la mediocritat en aforismes

La síndrome de Procust estaria relacionada amb la síndrome de Cronos.

Aquí teniu més detalls de la síndrome de Procust. I aquesta és una altra interpretació del mite de Procust.

Articles del web relacionats:
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px