Banner Top

El toisó d’or, un obsequi ple de caspa

La princesa Elionor ja té a les seves mans el toisó d’or. Felip VI està orgullós de veure com la seva filla llueix un collar d’or que, tanmateix, està ple de caspa. El nom de l’obsequi prové del llatí tondere (“esquilar”, “tondre”); també és conegut com a velló, que deriva de vellus (“llana”).

El rei d’Espanya és el màxim representant de l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or. Aquesta entitat va ser fundada a la ciutat belga de Bruixes el 1430 per Felip el Bo, duc de Borgonya, amb motiu del seu matrimoni amb Isabel de Portugal.


Toisó d'or
Toisó d'or
 
L’objectiu de l’Orde de Cavalleria del Toisó era produir un acostament de la noblesa de Bruixes a l’entorn del duc de Borgonya. Per tal d’honrar els seus servidors més lleials s’instituí la concessió d’un gran collar d’or amb el símbol d’un moltó d’or al mig –un moltó és el mascle de l’ovella castrat. Atès que es tractava d’uns institució catòlica, l’animal recordava la llegenda del toisó d’or que Gedeó, un jutge d’Israel, va oferir a Déu en sacrifici per la victòria aconseguida contra la tribu dels madianites. Amb tot, és el mateix toisó d’or que apareix en el mite de Jàson.
 
En extingir-se la dinastia Borgonyesa al segle XVI, l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or va passar a mans dels seus legítims hereus, els monarques espanyols. Ara, però, la distinció del collar d’or no s’atorga a fidels servidors del rei com antigament, sinó a aquelles persones que destaquin pel seu talent i noblesa d’esperit. Es concedeix a títol personal, no és hereditari ni transmissible. Així, un cop els seus titulars han mort, ha de ser retornat a la institució.

El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca
El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca

El toisó d’or en la mitologia grega
En la mitologia grega, el toisó estava relacionat amb la història dels dos germans Frixos i Hel·le (l’un home i l’altre dona). Eren fills del sobirà de Beòcia, Atamant, i Nèfele. Després de tenir-los, Atamant havia rebutjat Nèfele i s’havia tornat a casar amb una altra dona anomenada Ino, amb qui tengué més fills. Ino, però, no volia veure ni en pintura els seus fillastres. És per això que persuadí un grup de dones perquè torrassin el gra destinat a la sembra del blat. D’aquesta manera, la terra no produí res.
 
Aleshores Atamant decidí envià missatgers a Delfos per preguntar a l’oracle la manera sobre com acabar amb aquella infertilitat. Ino, amb tot, subornà els emissaris perquè tornassin amb la resposta que la terra només podria tornar a ser fèrtil si Frixos era sacrificat a Zeus. En sentir això, Atamant, pressionat pels seus conciutadans, portà Frixos a l’altar. Nèfele, però, no podent consentir tal injustícia, actuà a temps i aconseguí lliurar el seu fill, juntament amb la seva filla Hel·le, a un moltó, de llana d’or i amb ales, que li havia enviat Hermes.

Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le
Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le

L’animal s’endugué volant els dos germans cap a Orient, però durant el camí Hel·le va relliscar i va caure a la mar. Des d’aleshores, per aquest motiu, l’estret fou anomenat Hel·lespont (“la mar d’Hel·le”) -actualment correspon al mar de Màrmara, que uneix el mar Negre i l’Egeu. Frixos va poder arribar a la Còlquida (l’actual Geòrgia), on el rei Eetes el va acollir. Llavors, Frixos va sacrificar el moltó i va oferir la seva llana daurada al rei per agrair-li la seva hospitalitat. Aquest alhora el consagrà a Ares, déu de la guerra, penjant-lo dalt d’una alzina i posant-li un drac com a guardià. Al cel, aquest moltó quedà immortalitzat amb la figura del Zodíac Àries.
 
Els argonautes
Jàson va ser l’heroi que hagué d’anar a la Còlquida a cercar el toisó d’or. Aquella fou la primera gesta mítica del món grec antic. Havia estat un encàrrec que li havia fet el seu oncle, rei d’Iolcos (nord-oest de Grècia), per poder recuperar el tron que li pertocava. L’empresa semblava impossible. El primer que féu Jàson fou construir un vaixell de cinquanta rems que bateià amb el nom Argos (“ràpid” en grec; el seu constructor, però, també es deia així). Aleshores convocà les cinquanta persones més ben preparades de tota l’Hèl·lade. Entre elles, destacaren personatges molt il·lustres en la mitologia com foren Orfeu, Hèracles, i Peleu i Telamó –que foren pares, respectivament, d’Aquil·les i Àiax, els millors guerrers davant Troia.
 
La ruta dels Argonautes
La ruta dels Argonautes

L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)
L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)


Com passà a Odisseu segles més tard amb el seu retorn a Ítaca, l’expedició a la Còlquida que liderà Jàson va estar plegada d’aventures. Un cop arribat a destinació, l’heroi va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Filla d’Eetes, rei de la regió, aquesta jove, que era fetillera, l’ajudà en les terribles proves que hagué de superar per poder aconseguir el preuat toisó d’or: junyir uns toros salvatges i sembrar-hi, en el lloc on habiten, les dents d’un drac que matà després que Medea li facilitàs uns filtres per adormir-lo. Aquesta argúcia argumental d’introduir l’aliat –normalment femení- que ajuda l’heroi esdevé habitual en els relats d’aventures.

Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)
Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Amb la missió complerta, la jove parella salpà a bord de l’Argos direcció a Iolcos en una travessia igual d’accidentada que la d’anada. En la partida, Medea ja donà bones mostres de la seva sang freda. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, veient que el seu pare era a punt d’agafar-los, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, Eetes s’aturà a recollir els membres del seu fill i després desistí de continuar la persecució per poder enterrar-lo. La de Jàson i Medea, tanmateix, no acabà essent una història amb final feliç.

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

 

Jàson (Gustav Moreau, 1865)
Jàson (Gustav Moreau, 1865)


Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963):




I aquesta és la pel·lícula "Jason i els argonautes" de l'any 2000:




Articles del web relacionats:
La perversa síndrome de Medea

 

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu un blog dedicat al mite de Medea.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px