Banner Top

Feministes amb complex de Diana

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
 
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
 
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
 
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

Diana (Joseph Werner)
Diana (Joseph Werner)
 
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
 
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)
 
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
 
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
 
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
The Sacrifice of Iphigenia françoise perrierSacrificid'Ifigènia (Françoise Perrier)

Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.



Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes

Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia)           Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.


Articles del web relacionats
Bellesa apol·línia
Homosexualitat i mitologia
A Canàries la canícula borda molt!
Realment era verge, la Mare de Déu?
Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en ossa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en ossa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill. Cal·listo és l'Ossa Major i el seu fill li fa d’os guardià -no debades, en grec arktos, d’on tenim Artur, significa “os”.

Hera, però, amb Cal·listo donant voltes al firmament, continuava intranquil·la. Aleshores va demanar al seu germà Posidó, déu de la mar, que l’Ossa Major brillés mai al cel de Grècia per evitar que Zeus continués veient la seva amant.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Articles del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px