Banner Top

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



   
  Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier


Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Tragèdies femenines

Article publicat a l'Ara Balears (26/12/2015)

A Espanya, el 2015 acabarà essent un altre any igual negre pel que fa als casos de violència masclista, amb prop d’una seixantena de víctimes mortals. Des que ara fa deu anys s’aprovà la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, més de 600 dones han perdut la vida a mans de les seves parelles. Les contínues campanyes de conscienciació no són prou eficaces. Encara són poques les dones que s’atreveixen a denunciar que pateixen maltractaments. I entre la població jove hi ha motius per a la preocupació. Segons estudis recents, un 90 per cent dels adolescents confessa haver exercit algun tipus de violència de gènere sobre la seva companya sentimental.
 
Curiosament, tanta ignomínia ja ha començat a ser contestat al misogin món musulmà. L’abril de 2014 es creà el primer batalló de dones kurdes amb l’objectiu de combatre els terroristes de l’Estat Islàmic (ISIS en la nomenclatura anglesa) d’Iraq i Síria. Els jihadistes les temen molt ja que, d’acord amb la seva creença, morir a mans d’una dona és garantia segura d’anar directe a l’infern. Les integrants d’aquest batalló són majoritàriament fadrines. Amb una Kalshnikov a les mans, s’entrenen durament tot un mes abans d’anar al front de batalla. Ara ja són prop de deu mil, la qual cosa representa el 35 per cent de les forces de combat. Elles es mostren orgulloses de plantar cara a uns insurgents que prediquen una lectura extrema de l’islam que relega la dona a l’àmbit domèstic.

 

Aquestes valentes milicianes kurdes són les noves “antitroianes”. Al segle V aC Eurípides representà la seva famosa tragèdia Troianes, tot un al·legat contra el tracte infame que pateixen les dones en qualsevol conflicte armat, que, segons el gran dramaturg grec, mai no pot tenir vencedors. L’acció se situa a la mítica Troia, presa pels grecs després de deu llargs anys de guerra. Les troianes són humiliades i sortejades com a esclaves entre els cabdills hel·lens. Cassandra, Andròmaca o Hècuba no tenen ni veu ni vot. I els seus fills menors d’edat també són tractats sense miraments.
 
El 1965 Jean-Paul Sartre estrenà a París una readaptació de les Troianes d’Eurípides. Feia tres anys que havia acabat la guerra d’independència d’Algèria i el record de la Segona Guerra Mundial encara estava ben present. Amb aquesta obra antibel·licista, Sartre volgué tornar a recordar les atrocitats, sobretot en forma de violacions, que sempre pateix el gènere femení en els camps de batalla. Precisament l’any 2000 les Nacions Unides varen aprovar una resolució, que, per primera vegada, reconeixia l’impacte dels conflictes armats sobre aquest col·lectiu tan vulnerable.
 
Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Les troianes, de Sartre
Les troianes, de Sartre
 
A casa nostra, fora de l’àmbit bèl·lic, es troba a faltar l’esperit inconformista de les “antitroianes” kurdes. Per desgràcia, encara hi ha massa dones que es resignen a la sort de les protagonistes de la tragèdia d’Eurípides. Amb tot, per ventura es poden identificar més amb una altra obra del dramaturg grec. És Medea, centrada en la dona rebutjada per Jàson, l’heroi del toisó d’or. Les seves reflexions són força desoladores:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo”.
 
La ira portà Medea a prendre’s la justícia pel seu compte. Assassinà els seus dos propis fills per així provocar la mort en vida del marit que l’havia abandonada per una altra. Avui no falten casos en què és l’home qui aplica a la dona aquest càstig tan cruel. A diferència de les seves submises companyes troianes, Medea no es rendeix. Perd, però, els papers en la reivindicació dels seus drets. 2.500 anys després, davant les inquietants xifres de víctimes de violència de gènere, malauradament Eurípides tendria més motius per continuar escrivint noves tragèdies femenines.

La història de la dona segons Mafalda
La història de la dona segons Mafalda

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
Etimologies misògines i avortives
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
- La perversa síndrome de Medea
L'ofuscació del feminisme
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":





Aquí teniu un vídeo sobre les 48 coses que han de sentir les dones al llarg de la seva vida:



Aquí teniu reflexions sobre el masclisme als mitjans de comunicació:



Aquí teniu un curtmetratge de LADAT titulat "Pensa en la diferència":



També és interessant aquest documental "Eres machista y (no) los sabes" de la Sexta Columna.

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en óssa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en óssa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill -Cal·listo és l'Óssa Major.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 
Articles del web relacionats:

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px