Banner Top

Talos, el primer robot de l’antiguitat

La paraula robot deriva del txec robota (“treball forçat”). El terme va ser popularitzat el 1920 pel dramaturg txec Karel Txpek a la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). En la mitologia grega, però, podem trobar un antecedent d’aquest autòmat. És Talos (Τάλως), un gegant de bronze forjat per Hefest. El déu de la metal·lúrgia el regalà a Minos, rei de Creta. Altres versions apunten, en canvi, que fou col·locat a l’illa per Zeus perquè hi custodiàs la seva estimada Europa.
 
Talos era un vigilant infatigable. Cada dia feia tres voltes a l'illa. Impedia als estrangers arribar a la cort de Minos i als habitants d'abandonar-la sense el permís reial. Per fugir de la seva vigilància, Dèdal, tancat al laberint del minotaure amb el seu fill Ícar, va haver d’escapar per l'aire.

Moneda amb el gegant Talos
Moneda amb el gegant Talos
 
Les armes preferides de Talos eren unes pedres enormes que llançava a gran distància. Si els intrusos aconseguien esquivar-les, els esperava un càstig pitjor. El gegant, enfurismat, s’introduïa en el foc i escalfava el seu cos metàl·lic fins a tornar-lo incandescent. Aleshores es posava a córrer i, en enxampar les seves preses, les abraçava fins a deixar-les abrasades.
 
L’únic punt vulnerable de Talos era una vena que tenia en un dels talons i que estava tancada per una clavilla. Quan els argonautes desembarcaren a Creta, Medea aconseguí amb els seus encanteris treure-li aquest tap. De seguida el gegant morí en perdre els humors que el mantenien actiu. Una altra versió deia que Peant, un dels argonautes, li travessà la vena amb una fletxa.
 
El robot de Filó de Bizanci
A part d’aquesta referència mitològica, el primer robot construït és atribuït a Filó de Bizanci, que visqué al segle III aC. Aquest científic ideà un artefacte amb forma humana, és a dir, un androide (+ ἀνήρ, “home” + εἵδος, “figura”). Era com una mena de cambrer. Vestit amb toga de l’època i amb cara d’estàtua clàssica, tenia a la seva mà dreta un gerro, i quan els convidats col·locaven una copa a la seva mà esquerra, el robot hi abocava vi. Sota la toga hi havia un complex mecanisme de tubs i peses que, utilitzant la mecànica dels fluïts, donava moviment a l’autòmat.

Autòmat de Filó de Bizanci
Autòmat de Filó de Bizanci

Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci
Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963), on apareix Talos:



Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
El rapte d'Europa
La perversa síndrome de Medea
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
El complex de Prometeu

Aquest enllaç parla d'altres invents del món clàssic.

Aquí teniu un article interessant titulat "Autómatas, robots, androides y cyborgs".

I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
Autònoms autòmats
Autònoms autòmats (2)
Autònoms autòmats (3)
Autònoms autòmats (4)


Triomfadors amb síndrome d'Ícar

Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.

No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.

Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
 
Les ales de la llibertat
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix. 

La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
 
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.

El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
 
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica)
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.

Gràcies al seu invent, Dèdal seria considerat el pare mitològic dels aviadors. Continuà amb el seu vol fins a Agrigent, a Sicília, on l’anà a cercar Minos. El rei cretenc demanà l’ “extradició” al seu homòleg agrigent, Còcal, però aquest s’hi negà perquè estava molt agraït al seu hoste per les juguetes que havia fet a les seves filles. Així, doncs, l’ordenà matar. Després, tanmateix, Dèdal acabaria marxant a Egipte, on morí.

La caiguda d'Ícar  (1819,  Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo  Museu del Louvre. París)
La caiguda d'Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)

Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat "La caiguda d'Ícar". Ofereix una lectura contemporània del mite.

Aquí teniu una recreació del mite d'Ícar:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Paraules a vista d'ocell
Quan victòria s'escrivia amb ene de nike

Paraules a vista d'ocell

En grec, ocell és ὄρνις, -ιθος. Entre els seus derivats hi ha ornitologia (branca de la zoologia que estudia els ocells), ornitorinc (+ ῥυγχος, “bec”), ornitomància  (endevinació fonamentada en l'observació del cant o bé del vol dels ocells) o avern, que, amb l’afegitó d'alfa privativa, significa “sense ocells” –aquesta entrada a l’infern en el món romà era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo.

Ὄρνις també és present en el noms d’uns lloros entranyables, els agapornis, altrament coneguts com a “ocells de l’amor” (ἡ ἀγαπή, ης). Es diuen així perquè són ocells que només viuen bé en parella. En català, d’aquest mateix ètim hem heretat igualment la paraula orni, present en l’expressió “fer-se l’orni”, sinònim de “fer-se el desentès”.

Un altre mot d’origen grec és estruç, derivat de στρουθός (“pardal”) que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (<κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).

Ornitomància
Ornitomància


Quin pardal!

La paraula pardal deriva de πάρδαλος, “de color grisenc”. En canvi, el seu homòleg castellà, “gorrión” és d’etimologia desconeguda. El català, tanmateix, per influència del castellà, adoptaria aquest terme com a gorrió perquè pardal acabaria adquirint una connotació obscena, sinònim de penis. Més segura és l’etimologia de “pájaro”, que prové del llatí passer i que, en català, ens ha donat passerell, que és un tipus d’ocell, però que en sentit figurat significa “aprenent”.

En llatí, un pullus era una cria d’ocell. La paraula, relacionada amb pullulo (“brotar”), ens donaria pul·lular -que és l’acció de multiplicar-se abundantment-, pollastre i polla com a gallina jove –després el terme al·ludiria també, metafòricament, al membre viril. En grec, pollastre era ἀλεκτρυών, que donà el terme alectromància. Es tractava d’una tècnica d’endevinació (μαντεία) mitjançant els galls. Se’ls feia menjar gran de blat sobre lletres de l’alfabet. L’ordre en què el pollastre es menjava els grans revelava un missatge.

Un altre ocell ben curiós d’origen llatí és l’astor, en castellà “azor”. És rapinyaire com el seu parent el falcó. Així ja ho indica la seva etimologia acceptor (“el qui agafa”). El seu nom ens donà el verb astorar, sinònim d’espantar. La paraula degué sortir de comparar la por que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava -el mateix passà amb el seu homònim castellà “azorar”. En portuguès, aquest ocell hauria donat nom a les illes Açores, al bell mig de l'oceà Atlàntic a uns 1.500 km de Lisboa. 

Més petit que l’astor és l’esparver. D’origen germànic, aquest ocell carnisser també ens donà un verb de significat semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat, “espantat”. Un altre ocell present en el nostre llenguatge quotidià és gamarús, d’origen incert. Es tracta d’un rapinyaire nocturn, de moviments maldestres. D’aquí que avui “ser un gamarús” és sinònim de ser una bestiota.

Quan ens tapam amb un edredó el que feim és embolcallar-nos amb el plomissol de l’èider, una espècie d’ànec salvatge propi dels climes boreals, del nord d’Europa. Aquesta paraula és d’origen suec.

Etimologia d'edredó
Etimologia d'edredó

 

Els ocells volen gràcies a les seves ales (πτερόν). Podem resseguir aquest ètim grec en paraules com dípter (+ δίς, «dues vegades»), que té dues ales;  afanípter (+α privativa + φανερός, “visible”), amb ales no visibles; tricòpter (+ θρίξ, τριχός, “cabell”), per a insectes d’ales molt peludes; o helicòpter (+ ἕλιξ, “en espiral”, “girat”), giroavió d’una sola ala i d’eix vertical en forma d’hèlix. Un altre objecte volador a tenir en compte és el dron. Prové de l’anglès drone i significa “abellot”, el mascle de l‘abella.

Sobre auspicis i auguris
Hi ha molts ocells estranys. Són rara avis, una expressió que també s’aplica a l’àmbit humà per referir-se a persones especials, generalment que van a contracorrent. La nostra paraula ocell prové precisament del terme llatí avis, d’on tenim també avió, aviram (tota mena d'ocells de corral: gallines, oques, ànecs, etc), avicultura (tècnica de la cria d'ocells en general, especialment de l'aviram), auspici, auguri i inauguració. Aquestes tres darreres paraules tenen una història etimològica ben curiosa. Estan relacionades amb la fundació de les antigues ciutats romanes.

Rara avis
Rara avis

Per influència dels etruscos, els romans elegien la ubicació d’una ciutat consultant primer les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta pels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol o el cant de les aus. La seva influència ha arribat fins al dia d’avui. No debades, en el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònim d’  “amb la subvenció de”. 


Consultant les aus
Consultant les aus

Els encarregats d’executar l’auspicium eren uns sacerdots anomenats àugurs. Una possible etimologia relaciona aquesta paraula amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República -la paraula autoritat també deriva d’augere perquè qui té autoritat el que far és “fer créixer” els altres.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, és a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d'àugurs quan, en la inauguració d'un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries.

L’important rol que tengueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris”. D’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat) -en castellà igualment trobam “agüero”, sinònim de presagi que conviu amb el cultisme “augurio”; és present en l’expressió “pájaro de mal aguero”. Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors.

Àugur a l'antiga Roma
Àugur a l'antiga Roma

A Mallorca i a Menorca antigament era freqüent escoltar la interjecció Aür! Es pronunciava per expressar alegria i entusiasme a l’hora de començar una empresa important (en castellà equivaldria a “hurra”). Avui Aür! S’utilitza com a expressió de comiat.

Quina ganga!
Durant les rebaixes sempre cercam qualque ocell, és a dir, qualque ganga. Aquesta paraula va sorgir el 1369 d’una onomatopeia per al·ludir a un tipus d'ocell, similar a la tórtora. A partir del segle XVII el mot s’emprà en sentit figurat per referir-se a una "cosa poc útil", atès que la ganga és un ocell mal de caçar o plomar. Després, irònicament, significà "cosa adquirida a bon preu".

Origen mitològic de la perdiu
La ganga (l’ocell) té la mateixa mida que una perdiu, que té un origen ben clàssic. Segons la mitologia grega, Pèrdix era nebot i aprenent de Dèdal, el famós arquitecte d’Atenes sovint Pèrdix és anomenat també Talos. Entre altres instruments, inventà el torn de terrissaire, el compàs i la serra, per a la qual s’inspirà en les dents d’una serp. Això aviat provocà l’enveja del seu oncle, el qual el llançà des de dalt de l’Acròpolis. En el moment, però, d’estimbar-se, Atena va transformar Pèrdix en un ocell, la perdiu. Després, un tribunal de justícia d’Atenes desterraria Dèdal, qui, juntament amb el seu fill Ícar, anà a parar a Creta, on construiria el famós laberint.

Perdiu
Perdiu

 
La millor manera de recordar-nos de tantes etimologies és escriure-les a Twitter. Aquesta xarxa social agafa el nom precisament del renou que fan el ocells en anglès: to twitter, que equival al nostre “piular”.

Aquí teniu un article sobre el simbolisme del corb.

Aquí teniu un article interessant sobre els diferents tipus d'ocells.

El mal de twitter
El mal de twitter


Us deix amb la famosa escena de la pel·lícula "Els ocells", d'Alfred Hitchcock (1963):


I aquí teniu el millor homenatge als ocells, la peça "El cant dels ocells", del violoncel·lista català Pau Casals. S'ha convertit en tot un himne de la pau:



Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Els bessons de Roma
- La superstició "està per damunt" la raó
-
 La síndrome d'Ícar i els triomfadors
Paràsits fanàtics?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px