Banner Top

Demóstenes: un antiglobalizador en la era clásica

Reportaje publicado en abril de 2011 en la revista "Historia y vida" (Nº 517)

En la segunda mitad del siglo IV aC Filipo II de Macedonia se las prometía felices cuando decidió invadir su vecina e idolatrada Grecia. Dados los estragos que había ocasionado la Guerra del Peloponeso entre las diferentes polis, muchos veían al monarca como el gran unificador del estado heleno y, además, su mejor salvador ante el azote persa, muy presente desde las Guerras Médicas. Hubo una persona, sin embargo, que no se dejó engañar por el filohelenismo de Filipo II. Su nombre fue Demóstenes (384?-322 aC).
 
Desde su Atenas natal, este orador de lengua mordaz pronunció las famosas filípicas, cuatro encendidos discursos contra la política imperialista del macedonio. Así de contundente se mostraba en el 352 aC en la primera de ellas: “Atenienses, fijaos en la situación. Ese hombre ha llegado hasta tal punto de insolencia que no os deja ni escoger entre actuar o manteneros en paz; os amenaza, pronuncia discursos -según dicen, llenos de jactancia- y no tiene bastante con conservar lo que ha subyugado, sino que extiende continuamente sus dominios y nos rodea de cerca por todas partes, mientras nosotros vacilamos y nada hacemos”.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

Fills ressentits amb complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). I, sens dubte, fou la primera globalització del món antic. 

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)


Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia.

Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
 
La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars. De fet, Alexandre crearia el concepte d’imperi que els romans desenvoluparien anys més tard.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
 

Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). Aleshores Alexandre es disposava a emprendre una campanya per a dominar Cartago i la Mediterrània occidental. En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.


Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


De seguida els generals del macedoni, anomenats diàdocs (“els successors”), van iniciar una dura batalla per recollir el seu testimoni. No tingueren miraments a l’hora de matar tots els membres de la família reial, entre ells, la mare d’Alexandre (Olímpia) i la seva dona Roxana. Mentrestant, aquell immens imperi es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Al segle II, foren els romans qui afegiren a Alexandre el sobrenom de Magne (“el gran”). En canvi, els seguidors de Zoroastre l’anomenaren Alexandre el Maleït. No li perdonaren mai que calàs foc al palau de Persèpolis, on hi havia la preuada biblioteca reial.

L’herència d’Alexandre
Tot i que es quedà a mitges, les terres que aconseguí sotmetre el macedoni es convertiren en autèntics centres de difusió de la cultura hel·lènica: el grec era la llengua koiné, és a dir, la llengua comuna i internacional, i la cultura grega es tornà ecumènica, és a dir, universal. I és que el pas d’Alexandre per l’Orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió d’un hel·lenisme que mai, però, no tancà les portes a la incorporació de nous elements:

  • La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut –en vida, oracle d’Amon a Siwa (Egipte) havia proclamat Alexandre fill de Zeus. Aquesta concepció divina del poder arribà més tard a Roma. Era costum dels nobles romans vanagloriar-se de tenir com a origen de la seva estirp un déu o heroi grec. El propi Cèsar es deia descendent d’Eneas (fill de Venus) i, per tant, d’origen diví.
  • Decidit a convertir els seus extensos territoris en un únic estat, el líder macedoni decretà una unió monetària, el tetradracma.
  • Alexandre fou bastant permeable a les creences i costums orientals, per la qual cosa també és considerat el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”. Aquestes foren algunes de les seves actuacions:
  1. Mantingué la majoria dels governadors perses en els seu llocs
  2. Volgué adoptar el vell costum persa de postrar-se davant una persona de rang social superior. Per als grecs, postrar-se davant d’un mortal era una pràctica de bàrbars: ells només s’agenollaven davant dels déus. Fou tal el rebuig que tingué la proposta que Alexandre l’acabà per descartar.
  3. Fomentà els matrimonis mixtos. Ell mateix es casà amb la princesa d’una tribu vençuda, de nom Inicià així les anomenades “Noces d’Orient i Occident”, en què milers de macedonis es casaren a la vegada amb dones perses.
  4. Es feu vestir seguint la moda dels pobles sotmesos, la qual cosa li generà moltes crítiques per part dels seus companys. I és que els grecs no estaven disposats a posar-se a la mateixa altura dels perses, a qui consideraven inferiors. 

La resistència de Demòstenes
La mort d’Alexandre el Gran no fou plorada per tothom. Conta l’historiador Plutarc que el poble atenenc, en conèixer la notícia, va desfilar en processons pels carrers cantant himnes de victòria “com si ells haguessin mort el tirà”. I és que als atenesos mai no els havia agradat que el rei macedoni hagués ajuntat Grècia amb Macedònia. Amb la mort d’Alexandre veren la possibilitat de deslligar-se d’una regió que sempre havien considerat forastera. Però l’alegria els durà poc.

En el repartiment, el diàdoc Antípater s’havia assignat el reialme de Macedònia i Grècia. Aleshores l’orador Demòstenes -que anys enrere ja havia capitanejat la “resistència” a Filip II, pare d’Alexandre, amb les seves famoses filípiques- va incitar els seus conciutadans a organitzar un exèrcit per resistir a Antípater. Aquesta nova resistència va acabar essent sufocada pel nou rei macedoni. Quan va morir Antípater i va deixar al tron el seu fill Cassandre, Atenes es va tornar a rebel·lar. I novament va ser derrotada i castigada.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.

Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:



Articles del web relacionats
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
- L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Per què llegim en silenci?
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica- Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat
- El cosmopolisme segons els clàssics

La controvertida etimologia de puta

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta que la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Bordells i banys de Pompeia
Bordells i banys de Pompeia
 
Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.
 
Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.


Prostituta
Prostituta

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Sexe a l'antiga Roma
Sexe a l'antiga Roma
 
Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic. La deessa que realment actuava com a protectora de les prostitutes fou Venus sota l’advocació d’Erycina, que agafa el nom d’Erice, una ciutat a l’est de Sicília.
 
Prostitutes romanes
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.

Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell (segles III-II aC): “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.

picasso

"Les senyorete d'Avignon" (Picasso, 1907)

A mitjan segle I aC, qui també va ser un gran defensor de la prostitució va ser Lucreci, el principal representant del corrent filosòfic epicureista. Ell era de l’opinió que el matrimoni havia de ser una relació amistosa i tranquil·la entre un home i una dona, sense desig excessiu, que podia ser una obsessió malsana. Per això, recomanava cercar la satisfacció sexual amb prostitutes, que no comportaven cap disturbi emocional.

Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicència de deshonor”). L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.

Escena amb prostituta
Escena amb prostituta

La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Tenien prohibit casar-se i fer testament. Una ciutadana romana també, però, podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus. Entre altres coses, no podia ni fer testament ni rebre herència. A més, perdia tots els elements distintius del seu estatus. Així, en lloc de la stola (túnica llarga fins als peus), havia de vestir la túnica curta, no podia anar calçada, ni dur vel i s’havia de tenyir els cabells.

Lupanar romà
Lupanar romà


Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):

“El mateix any, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.

"Venus pendula" o "dona cavalcant", imatge molt recorrent

Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + sto, “estar dempeus”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).

 

Cunilinguis Lupanar romà
Cunilinguis Lupanar romà
 
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).

Escena de lupanar
Escena de lupanar


La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.

En aquest fresc la inscripció llatina
En aquest fresc la inscripció llatina "Lente impelle" ("empeny lentament") parla del desig sexual de l'al·lota

A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta

Inscripció trobada a Pompeia
Inscripció trobada a Pompeia


Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”.  Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.

"Echar un polvo" per esnifar

Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança  amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.

Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.
Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.


Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?

Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Roig d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció:
Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Vermell d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció: "Respectem les treballadores sexuals de tot el món"

 

Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre quadres protagonitzades per prostitutes:



Aquí teniu un curiós àudio del programa "La noche en vela" sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l'àudio.

Aquest altre àudio és del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un reportatge de Martí Janer que parla sobre l'origen de la indústria pornogràfica. Es titula "Pornografia i neoliberalisme, 50 anys de feliç matrimoni".

Aquí teniu el testimoni d'Amelia Tiganus, una supervivent d'una xarxa de prostitució.

Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.

En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l'antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.

Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.

Aquí teniu un article que parla sobre la infidelitat a l'antiga Roma.

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Messalines promíscues
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
La guerra de sexes
- Cupido concupiscent
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
-
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
Per què en català deim vaga i en castellà "huelga"?
Friné, la bellesa feta dona

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



No us podeu perdre aquest vídeo del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la prostitució:



Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa "Para todos la 2" de TVE:



I aquí teniu la cançó "Milord" (1959), d'Édith Piaf, que parla de la trobada d'una prostituta amb el seu client ric que té problemes amorosos:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px