Banner Top

Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
 
Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d'una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
 
Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).
 
Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).

Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)
Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)

Aquí teniu Daniel Climent Giner parlant sobre el simbolisme del roure i del til·ler:








Articles del web relacionats:

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
- Etimologies botàniques
Estimar té un preu
Matrimoni amb amor?
- Morir d'amor

Fills ressentits amb complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). I, sens dubte, fou la primera globalització del món antic. 

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)


Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia.

Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
 
La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars. De fet, Alexandre crearia el concepte d’imperi que els romans desenvoluparien anys més tard.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
 

Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). Aleshores Alexandre es disposava a emprendre una campanya per a dominar Cartago i la Mediterrània occidental. En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.


Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


De seguida els generals del macedoni, anomenats diàdocs (“els successors”), van iniciar una dura batalla per recollir el seu testimoni. No tingueren miraments a l’hora de matar tots els membres de la família reial, entre ells, la mare d’Alexandre (Olímpia) i la seva dona Roxana. Mentrestant, aquell immens imperi es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Al segle II, foren els romans qui afegiren a Alexandre el sobrenom de Magne (“el gran”). En canvi, els seguidors de Zoroastre l’anomenaren Alexandre el Maleït. No li perdonaren mai que calàs foc al palau de Persèpolis, on hi havia la preuada biblioteca reial.

L’herència d’Alexandre
Tot i que es quedà a mitges, les terres que aconseguí sotmetre el macedoni es convertiren en autèntics centres de difusió de la cultura hel·lènica: el grec era la llengua koiné, és a dir, la llengua comuna i internacional, i la cultura grega es tornà ecumènica, és a dir, universal. I és que el pas d’Alexandre per l’Orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió d’un hel·lenisme que mai, però, no tancà les portes a la incorporació de nous elements:

  • La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut –en vida, oracle d’Amon a Siwa (Egipte) havia proclamat Alexandre fill de Zeus. Aquesta concepció divina del poder arribà més tard a Roma. Era costum dels nobles romans vanagloriar-se de tenir com a origen de la seva estirp un déu o heroi grec. El propi Cèsar es deia descendent d’Eneas (fill de Venus) i, per tant, d’origen diví.
  • Decidit a convertir els seus extensos territoris en un únic estat, el líder macedoni decretà una unió monetària, el tetradracma.
  • Alexandre fou bastant permeable a les creences i costums orientals, per la qual cosa també és considerat el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”. Aquestes foren algunes de les seves actuacions:
  1. Mantingué la majoria dels governadors perses en els seu llocs
  2. Volgué adoptar el vell costum persa de postrar-se davant una persona de rang social superior. Per als grecs, postrar-se davant d’un mortal era una pràctica de bàrbars: ells només s’agenollaven davant dels déus. Fou tal el rebuig que tingué la proposta que Alexandre l’acabà per descartar.
  3. Fomentà els matrimonis mixtos. Ell mateix es casà amb la princesa d’una tribu vençuda, de nom Inicià així les anomenades “Noces d’Orient i Occident”, en què milers de macedonis es casaren a la vegada amb dones perses.
  4. Es feu vestir seguint la moda dels pobles sotmesos, la qual cosa li generà moltes crítiques per part dels seus companys. I és que els grecs no estaven disposats a posar-se a la mateixa altura dels perses, a qui consideraven inferiors. 

La resistència de Demòstenes
La mort d’Alexandre el Gran no fou plorada per tothom. Conta l’historiador Plutarc que el poble atenenc, en conèixer la notícia, va desfilar en processons pels carrers cantant himnes de victòria “com si ells haguessin mort el tirà”. I és que als atenesos mai no els havia agradat que el rei macedoni hagués ajuntat Grècia amb Macedònia. Amb la mort d’Alexandre veren la possibilitat de deslligar-se d’una regió que sempre havien considerat forastera. Però l’alegria els durà poc.

En el repartiment, el diàdoc Antípater s’havia assignat el reialme de Macedònia i Grècia. Aleshores l’orador Demòstenes -que anys enrere ja havia capitanejat la “resistència” a Filip II, pare d’Alexandre, amb les seves famoses filípiques- va incitar els seus conciutadans a organitzar un exèrcit per resistir a Antípater. Aquesta nova resistència va acabar essent sufocada pel nou rei macedoni. Quan va morir Antípater i va deixar al tron el seu fill Cassandre, Atenes es va tornar a rebel·lar. I novament va ser derrotada i castigada.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.

Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:



Articles del web relacionats
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
- L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Per què llegim en silenci?
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica- Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat
- El cosmopolisme segons els clàssics

Midas i l'avarícia

L’avarícia és un dels set pecats capitals. El terme té dos significats: desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les; o continència excessiva en les despeses. En la seva etimologia trobam el verb llatí aueo (“desitjar”). En relació al primer significat, en castellà es diu “La avarícia rompe el saco” –el seu equivalent castellà és “Qui tot ho vol tot ho perd”. Això mateix passà, en la mitologia grega, a Midas, un rei molt ric de Frígia (Turquia), una de les terres més copioses en minerals de l’antiguitat. Estava tan obsessionat amb l’or que, des del seu luxós palau, es passava els dies comptant les seves monedes.
 
Segons una versió del mite, un dia el sàtir Silè, membre del seguici de Dionís, es perdé per aquelles contrades turques. Midas, en reconèixer-lo, el va lliurar al seu preceptor. El déu del vi i la disbauxa, per tornar-li el favor, li digué que faria realitat qualsevol dels seus desitjos. Midas demanà que tot el que tocàs es convertís en or. La felicitat per aquell do durà poc. En portar-se un tros de pa a la boca es trobà amb un tros d’or i el mateix li passà amb el vi. Tanmateix, el que el va colpir més va ser quan va acariciar la seva filla i aquesta es va transformar en estàtua d’or.

Midas i Dionís (Poussin)
Midas i Dionís (Poussin)
 
Entotsolat, mort de fam i de set, ric i miserable alhora, Midas es va adonar del seu error i va suplicar a Dionís que l’alliberàs d’aquell suplici. Per aconseguir-ho, el déu li ordenà rentar-se les mans a les aigües d’un riu proper. El bany va eliminar el poder de Midas i des de llavors l’arena d’aquell riu es va convertir en or.

Canyes dipositàries d’un gran secret
Des d’aleshores, Midas va avorrir les riqueses i es va dedicar a gaudir de la natura. Un dia fou requerit per fer de jutge en el concurs entre el sàtir Pan, que tocava la siringa ( una mena de flauta), i Apol·lo, que tocava la lira. Midas no dubtà a donar per vencedor Pan, de qui s’havia convertit en un seguidor incondicional. Això no agradà gens a Apol·lo, que, com a venjança, li féu créixer orelles d'ase.

Midas i les orelles d'ase
Midas i les orelles d'ase
 
Midas va intentar amagar-se aquelles peludes i deformes orelles sota una gorra. El seu barber, però, va descobrir el secret en tallar-li els cabells. Incapaç de callar, l'home acabà cavant un clot en l’arena on va cridar: “el rei Midas té les orelles d'un ase”. A continuació, va tapar el clot tot d’una. Amb el temps, allà varen créixer unes canyes que varen obrir el clot. En bufar-hi el vent, es va crear una música que va escampar el secret repetint la frase fatídica que es va difondre arreu del món. Va ser així com Midas, aquell antic rei àvid de riqueses, va veure deshonrat el seu nom.

Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
 
Avui, tanmateix, el nom de Midas és ben present en el nostre vocabulari. L’empram per referir-nos a aquelles persones influents que tenen la capacitat de generar molts de doblers en cadascuna de les seves creacions. És el cas del director de cinema nord-americà Steven Spielberg. Gairebé totes les seves pel·lícules tenen l’èxit assegurat. 

L’èxit, però, associat als doblers pot cremar, almanco fonèticament si feim cas de la paraula crematística, que fa referència a tot allò relacionat amb la “riquesa” (χρήματα) -originàriament era un terme aristotèlic per a designar l'activitat comercial, emprat com a sinònim d'economia política. Tanmateix, si volem tocar or amb les nostres pròpies mans sense ser rics basta que anem al bosc a la recerca d’una crisàlide, insecte dit així perquè presenta taques de color d’ “or” (χρυσός).

Aquí teniu informació sobre la tomba del rei Midas.

Aquí teniu la faula de Midas contada per Disney:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px