Banner Top

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, és el prototip d’heroi grec. Fill de Tetis i Peleu, és fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia

L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Un oracle, però, havia predit que en aquella guerra Aquil·les hi trobaria la glòria immortal i també la mort. Per evitar que hi participàs, Tetis va enviar el seu fill a la cort de Licomedes, rei d’Esciros. El jove heroi s’hi va estar nou anys amb les filles del rei, vestit com una donzella.

Fins a la cort de Licomedes s’hi desplaçaren Odisseu i Diomedes, disposats a fer-se amb els serveis de qui havia de ser el principal assot contra els troians.  En arribar, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, presentà al grup d’al·lotes vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)

Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li recordà que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava al seu costat viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent-lo pogut convèncer, l’obsequià amb una armadura divina i amb els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.

La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)


Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 

Aquil·les i Pentesilea
A pesar de la seva debilitat per Pàtrocle, Aquil·les també va saber apreciar la bellesa d’una dona com la de Pentesilea, la reina de les amazones. Segons una tradició posterior a Homer, després de la mort d’Hèctor, aquest famós exèrcit de dones guerreres no dubtà a anar fins a Troia per ajudar els seus veïns. Varen causar moltes morts entre les files aquees.

britishDetalle

Aquil·les i Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres


En haver enterrat Pàtrocle, Aquil·les s’enfrontà amb Pentesilea. La travessà amb la seva lança i, en caure moribunda, la mirà als ulls. Aleshores s’enamorà perdudament d’ella i no pogué contenir les llàgrimes pel crim que acabava de cometre. Aquella escena fou contemplada pel soldat Tersites, el qual es va riure del seu company i, amb la punta de la seva llança, va arrancar els ulls de la jove. Aquil·les, indignat davant tanta ignomínia, el matà a punyades.

La mort d’Aquil·les
Aquil·les, però, tendria més ocasions per enamorar-se d’altres donzelles. En el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, no pogué treure els ulls de sobre d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia. 

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que Tetis havia fet al seu fill Aquil·les abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

 

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. El seu esperit també es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

A la Teogonia, Hesíode explica l’origen del Cosmos i la genealogia dels primers déus, des del Caos, Gea i Eros fins als fills i néts de Zeus. A Treballs i dies, parla de les cinc edats o races de l’home i narra la història de la primera dona, Pandora. A Homer, en canvi, la mitologia serveix per vestir el relat bèl·lic de la Ilíada i la crònica d’un viatge per la Mediterrània com és l’Odissea.

Altres obres de temàtica mitològica són els Himnes homèrics, una col·lecció de trenta-tres poemes dedicats a diversos déus que, en realitat, segurament varen ser compostos per diversos autors i en èpoques diferents, entre els segles VIII i V aC. També hi ha les composicions dels gran poetes tràgics atenesos del segle V aC (Sòfocles, Eurípides i Èsquil). La corretja de transmissió continuà al món romà amb els Fastos d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, les Imagines de Filòstrat, les Faules d’Higini, la Biblioteca d’Apol·lodor, les Imagines de Llucià de Samòsata, la Biblioteca històrica de Diodor de Sicília o el Viatge dels argonautes d’apol·loni de Rodes.

Menció a part mereixen les Metamorfosis d’Ovidi (segle I dC). Amb la transformació com a fil conductor, esls seus quinze cants recull nombroses històries de déus que estimen i sofreixen com els humans. Ovidi va assolir un gran prestigi entre els seus contemporanis i també en èpoques posteriors. Especialment durant el Renaixement i el Barroc va esdevenir la principal font d’inspiració per als artistes a l’hora d’afrontar les seves composicions mitològiques.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


El mite com a eina de comprensió
El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Així, varen sorgir infinitat de divinitats que personifiquen muntanyes, fonts, rius, vents, constel·lacions.... Un dels trets més importants de la mitologia grega és l’antropomorfisme dels déus: tenen aspecte humà, cosa que els fa més propers a pesar del seu poder immens.

En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.

Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:
  • Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules de Jung.
  • Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
     
    Èdip i l'Esfinx
    Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
  • Teoria al·legòricaVa ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
  • Lectura pseudo-racional dels mitesEl seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
  • Evemerisme o historicismeEl seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. L’Església, tanmateix, estava molt interessada a apropiar-se dels espais i símbols del paganisme. Era una manera d’assegurar-se una major difusió del seu missatge entre els infidels. Així ho manifestava al segle VI Sant Gregori Magne durant les seves campanyes d’evangelització -són unes paraules recollides per Bleda el Venerable a la seva Historia ecclesiatica gentis Anglorum:

“Els ídols han de destruir-se, però no els llocs sagrats on aquells són custodiats. Han de purificar-se amb aigua beneïda, després que s’hi aixequin altars i s’hiinstal·lin relíquies. El culte cristià, celebrat al antics llocs sacres, familiaritzarà immediatament els neòfits amb la nova fe. Fins i tot les festes tradicionals dels déus han de mantenir-se, per exemple, transformant els antics sacrificis d’animals en un banquet, que se celebrarà el dia dedicat al màrtir al que es dedica la nova església edificada a l’antic lloc sagrat”.
 
Les sibil·les també foren apropiades pel cristianisme. Els seus oracles foren interpretats com a proves fefaents de l’arribada de Crist. La seva adopció definitiva es produí al segle XVI, quan Miquel Àngel les representà a la Capella Sixtina al costat dels profetes.

A part del corrent interpretatiu de l’evemerisme, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que en l’episodi del rapte d’Europa per Zeus hi trobam imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.


Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

La majoria de les interpretacions al·legòrico-moral de la mitologia clàssica es feren a partir del llibre Genealogia deorum gentilium (“Genealogia dels déus pagans”), obra de l’humanista italià Giovanni Boccaccio (segle XIV). Fou un dels llibres de consulta més utilitzats entre escriptors i pintors fins ben avançat el segle XIX.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre la influència de la mitologia grega en la romana:





Sobre els mites de les metamorfosis d'Ovidi us recoman aquest llibre de Margalida Capellà: Narracions de mites clàssics.

Aquest article parla sobre els herois grecs.

Aquí teniu un portal de youtube (Carpe Mythos) dedicat a la mitologia clàssica.


Aquest article parla sobre com els mites grecs ajuden a educar en valor.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

En aquesta pàgina trobareu les metamorfosis d'Ovidi il·lustrades.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. Tres homes que foren enviats a inspeccionar el territori la provaren, de manera que s’oblidaren que havien de marxar. L’heroi homèric els va haver arrossegar, plorant, fins a les naus i els feu fermar als pals. Aleshores pogueren reprendre el viatge.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

calipso ceuta

Estàtua de Calipso a Ceuta

 

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

uli i nausica

Ulisses (Kirk Douglas) i Nausica 

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

L'origen dels vents

En grec, el vent suau es deia αὔρα, d’on tenim la nostra aura, que en parapsicologia és l’halo (ἅλως, “blat”) o il·luminació que envolta el cos humà. El vent normal, en canvi, rebia el nom d’ἄνεμος, també molt present en el nostre vocabulari: anemòmetre (instrument per a mesurar la velocitat d'un corrent d'aire), anemoscopi (espècie de calcetí amb franges vermelles i blanques que, especialment en els aeroports, indica o observa, σκοπέω, la intensitat del vent), o anemone (planta dita així perquè suposadament les seves flors s’obren al contacte amb el vent; també és el nom d’una planta marina).

Perquè hi hagi vent és indispensable l’aire, ἀήρ, d’on tenim aeronauta, aerodinàmica, aeròdrom o ària (tipus de melodia que té lloc en tota obra lírica). En la mitologia clàssica els vents són fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Eren quatre:

  • Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà, d’on tenim borrasca perquè originàriament era una tempesta amb vent boreal, del nord. 
  • Notos (sud), equivalent a l’Austre (Auster) romà. Austràlia agafa aquest nom perquè està situat a la part més austral del món, més al sud. Originàriament auster, paraula que procediria d’una arrel protoindoeuropea que significava “brillar”, s’aplicà a l’est. No debades, el brillant Sol surt per l’est. En aquesta línia el nom d’Àustria vendria del llatí Marchia austriaca (“marca o límit oriental”), emprat perquè la conca del Danubi d’Àustria era el límit oriental de Baviera durant l’Edat Mitjana. També els gots de l’est s’anomenaren ostrogots.
  • Euro (est), equivalent al Vulturn romà.
  • Zèfir (oest), equivalent al Favoni ("el favorable") romà.

Només hi ha dos vents que tenen activitats personalitzades: el Bòreas, de caràcter molt irritable, i el Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau que arrossega el perfum de les flors.

El regne dels hiperboris
Relacionat amb el Bòreas, en la mitologia grega hi havia l’Hiperbòria, una regió situada en les terres septentrionals encara desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. L’etimologia del terme (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord») deriva precisament de la creença que el déu-vent Bòreas habitava a Tràcia. Tanmateix, ningú no va saber situar ben bé en el mapa aquest regne que era vist com un autèntic paradís (una Utopia de l'antiguitat) on els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una llarga vida enmig d’un clima de benestar extraordinari

D'altra banda, el nom de Zefir estaria relacionat amb el zero. Tot i que el seu origen és hindú (shunya, “buit”), la seva traducció per zero recordaria el buf suau del déu-vent de l'oest. Sempre solia anar acompanyat per una nimfa anomenada Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”), que els romans identificarien amb la deessa Flora.

Bòreas rapta Orítia   Zèfir i Flora
                       Zèfir i Flora                                                                                                                                                                                                                                               Bòreas rapta Orítia
                                                                                                                                                                                                                                             
Sandro Botticelli
Flora, de Sandro Botticelli

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol (Αἰόλος), fill de Posidó, d’on tenim l’energia eòlica. Habitava l’illa de Stromboli, al nord-est de Sicília, que avui curiosament forma part de l’arxipèlag volcànic de les illes eòlies.

 mapa islas eolias

Illes Eòlies

En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

La rosa dels vents
La rosa dels vents
  • Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps.
  • Mestral (nord-oest).En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per aixòli van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.
  • Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren graegale, que vol dir "referent als grecs".
  • Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,“per on surt el Sol”.
  • Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, de la paraula shalúq, que vol dir "suau".
  • Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud.
  • Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs, que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrabTarabulus al-Garb, que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
  • Ponent (oest). Equival al Zèfir grec.Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon". És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el Sol.

Anoracs contra els vendavals
Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.  En cas de vendaval, ens anirà molt bé posar-nos un anorac. No debades, aquesta paraula en la llengua dels esquimals vol dir “vent”. En cas de cicló, però, de res ens servirà un anorac. En arrossegarà, fent voltes, “cercles” (κύκλος).

Qui actuen com a autèntics ciclons són els kamikazes, que en la llengua japonesa vol dir “vent diví”. És una paraula que va néixer al país nipó per referir-se a aquells aviadors que, a la Segona Guerra Mundial, com un “vent diví”, es llançaven amb el propi avió sobre l’objectiu enemic. Per extensió, també al·ludiria als conductors suïcides de qualsevol vehicle. La paraula recordava una gesta produïda al segle XIII. Xina havia ordenat un atac contra Japó. Els nipons, però, es posaren a resar i se salvaren gràcies a l’ajuda d’un tifó, que arrasà gran part de les tropes invasore. Des d’aleshores aquell fenomen natural fou considerat un Kami Kaze, és a dir, un “vent diví”.

Tanmateix, per molt fort que bufi, sempre convé està pendent del vent. Responsum in vento est (“la resposta és en el vent”), deien els romans. Després, Bob Dylan posaria música a aquest llatinisme amb el seu famós Blowing In The Wind (1963):


I aquí teniu la cançó "Aire", de Mecano:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px