Banner Top

Míster Evasió

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

paraula alemany

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

dromomania

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

mister evasio

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?":

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre "El arte de viajar", del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l'acció de viatjar.

Articles del web relacionats:
L'era líquida
El capitalisme que ens decapita
- Consumisme romàntic

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquestes imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que, a Espanya, no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat

El complex de Fedra

L’amor romàntic d’una mare cap al seu fill ha estat definit com el complex de Iocasta, relacionat amb el complex d’Èdip. El de Fedra, en canvi, s’empra per referir-se més concretament a l’atracció entre una madrastra i el seu fillastre. Diuen que actualment aquest complex és més freqüent a causa de l’augment en el nombre de divorcis i nous matrimonis.

Fedra està relacionat amb el mite de Teseu, el famós heroi atenès que matà el minotaure del laberint de Creta. En tornar a la seva ciutat natal, Teseu es convertí en el seu nou sobirà en substitució del seu difunt pare Egeu. Més endavant, Teseu va participar, juntament amb Hèracles (Hèrcules llatí), en l’expedició contra les amazones, que havien atacat la capital de l’Àtica. Com a botí de guerra, es féu amb l’amazona Antíope, que li donà un fill, Hipòlit. Teseu, però, l’acabaria abandonant per casar-se amb Fedra, filla de Pasífae i Minos de Creta, i germana, per tant, d’Ariadna, la jove que l’havia ajudat a sortir del laberint amb un rodet.

La nova llar creada per la nova parella tendria els dies comptats per culpa, segons algunes versions, d’Afrodita, que declarà el seu amor al fill de Teseu. Hipòlit, però, li donà llargues ja que preferia dedicar el temps a caçar. Davant aquest menyspreu, la deessa de l’amor féu que Fedra s’enamoràs bojament del seu fillastre. Aquesta li demanà que dormís amb ella, però Hipòlit s’hi negà. Per por de ser acusada davant Teseu, aquella madrastra forçà les portes de la cambra nupcial, s’esqueixà els vestits i acusà falsament Hipòlit de violació. Teseu s’ho va creure i va demanar al seu pare diví, Posidó, que matàs el seu fill, atès que ell era incapaç de fer-ho amb les seves pròpies mans. Així, quan un dia el jove es trobava conduint el seu carro prop de la mar, Posidó va fer sortir de les onades un brau, que féu que s’estavellés. El cadàver fou portat davant de Teseu, el qual s’adonà de la innocència del seu fill a través d’Àrtemis. Aleshores Fedra es penjà.

Hipòlit
Hipòlit

El primer immortalitzar la història de Fedra va ser Eurípides en la seva tragèdia Hipòlit (segle V aC). De fet, Eurípides va ser el tràgic que va saber aprofundir més en la psicologia femenina. La seva Fedra, però, no agradà molt als seus contemporanis. I és que una dona no podia portar la iniciativa en el tema de la passió amorosa perquè la virtut més preuada d’una dona era la castedat; d’altra banda, no era gaire acceptat el comportament masculí de rebuig de l’impuls sexual. Així, no és d’estranyar que Eurípides fes una segona versió d’Hipòlit amb una Fedra més reprimida.

Igual que ja féu en la tragèdia Medea, a Hipòlit Eurípides ens torna a parlar de la misogínia grega (v. 615):

Oh Zeus! Per què sota els raigs de sol has fet que existissin les dones, metall de falsa llei per als homes! Si volies propagar la raça humana, aquesta no hauria de néixer de les dones, sinó fer que els mortals, ofrenant en els teus temples d'or el ferro i el bronze, adquirissin la llavor dels seus fills, cadascun segons la seva ofrena, i visquessin en cases lliures, sense dones.

Per un fet és clar que són un mal infaust: el mateix pare que els va donar l'ésser i les va criar els dóna un dot i les allunya de casa per deslliurar-se d'un gran mal. I el marit, que rep a casa seva aquest ésser de desgràcia, se n'alegra, emplena de joies la seva bella estàtua, li dóna bells vestits. Desgraciat! Ha expulsat la joia de la casa! És un fatal dilema tant per a aquell que, alegre, s'emparenta amb gent rica i té una esposa amarga com per a aquell que es casa amb una que és bona, però de pares pobres, i amb la virtut intenta compensar el seu infortuni. Li va més bé a qui no té res i a casa seva hi asseu una dona simple i inútil.

L'odio, si és sàvia; almenys a casa meva no vull que n'hi hagi una que sàpiga més del que li convé a una dona. Afrodita infon la maldat més aviat a les sàvies; en canvi, la mancada de recursos, pel seu curt enteniment, queda allunyada del pecat. Cap serventa no hauria d'apropar-se a la dona; bèsties mudes haurien de viure amb elles perquè no poguessin dirigir-se a ningú ni rebre contestació.

[...] Oh! Morireu totes! Mai no m'he de sadollar d'odiar les dones, encara que algú digui que ho repeteixo sempre, car també elles sempre són malvades. I que algú les ensenyi a ser castes o que em deixin injuriar-les sempre!

El mite de Fedra tambés seria recreat per altres autors com Sèneca, Racine o Miguel de Unamuno, entre d’altres. Aquests dies es pot veure al Teatre Romea de Barcelona, amb una superba Emma Vilarasau en la pell de l’heroïna grega. Aquesta nova versió es basa en l’obra homònima de Racine, que retrata d’una manera colpidora el desig i la sexualitat femenins.



Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Fedra (1962), de Jules Dassin, amb Melina Mercouri i Anthony Perking:


El complex de Fedra no s’ha de confondre amb el de Iocasta, que pateixen aquelles mares obsessionades amb els seus fills, que no volen que es desferrin d’elles. N’és un exemple la pel·lícula Mon fils à moi (“El meu fill”), de Martial Fougeron (2006).

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:

“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.

La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.

Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.

Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.
 
Aquí teniu un article de Manuel de Prada titulat "El latín y los muertos".

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:





Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.

 

I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya:

"Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".

Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya":

"Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 


Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent:

“Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Aquest article de Sàpiens parla sobre l'origen de la Diada. I aquest altre parla sobre l'estragègia de Primo de Rivera per substituir l'imaginari català

Aquí teniu un article de 1931 de l'articulista espanyol José Martínez Ruiz Azorín. Començava dient "Dad a Cataluña lo que pide, en su integridad". Aquest altre article també parla sobre què opinava Azorín sobre Catalunya. I aquí trobareu més informació.

I aquí teniu unes reflexions de Joaquim Maria Puyal.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:

 

Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px