Banner Top

Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Fou un déu conegut principalment per la seva promiscuïtat.  Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants.

Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia.

La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.
 

Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Tal com el seu nom indica, havia de ser el déu de les passions, però res més lluny de la realitat. En el món grec, Vulcà va ser conegut com a Hefest, el déu de la siderúrgia (< σίδηρος, “ferro”, + ἔργον, “treball”). Era l’únic dels olímpics que treballava. Vivia entotsolat a la seva farga (< fabrica ferreae, “taller del ferro”), situada al volcà Etna (Sicília). Allà fabricava, amb l’ajuda dels Ciclops, els llamps de Zeus, armes per a déus i herois i qualsevol objecte de metall. Atès que la seva feina representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”), Hefest també és considerat el déu de la civilització.

Etna map

Volcà Etna de Sicília

L’arribada al món d’aquest déu ferrer es va produir amb molt mal peu, i mai millor dit. Segons una tradició, va ser concebut arran d’un atac de gelosia d’Hera, que no podia consentir que Zeus hagués engendrat del seu cap Atena, la deessa de la guerra.

Així doncs, Hera va concebre Hefest sense la intervenció de Zeus ni de cap altre mascle. Un dia que el matrimoni olímpic discutia a propòsit d’Hèracles Hefest va sortir en defensa de la seva mare. El pare dels déus, però, l’agafà per un peu i el llançà daltabaix de l’Olimp. Després d'estar caient durant un dia sencer, es va estimbar a l'illa de Lemnos i va quedar coix de la patacada. En tornar a l’Olimp, la seva malaptesa solia provocar una “rialla inacabable” entre els déus, en paraules d’Homer (Ilíada, I, 600) - d’aquí tenim l’expressió “rialla homèrica” en al·lusió a una rialla inextingible.

Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
 
La venjança d'Hefest
Segons altra versió, Hefest era coix de naixement. En veure’l, Hera, avergonyida, el precipità des de dalt de l’Olimp. Va anar a parar a l’oceà, on va ser recollit per les nimfes Tetis i Eurínome, que el varen criar durant nou anys. De gran, per venjar-se de la seva mare, Hefest forjà un tron d’or, de cadenes invisibles. Hera, quan s’hi va asseure, hi va quedar atrapada. Aleshores els déus enviaren Dionís perquè anàs a cercar Hefest, l’artífex d’aquell artefacte. El déu del vi el va embriagar i aconseguí portar-lo de nou a l’Olimp, damunt d’un ase. Després d’aquella entrada triomfal, accedí a alliberar la seva mare.

 

Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
 
Com a mostra d’agraïment, Zeus hauria concedit a Hefest Afrodita com a esposa. Segurament la deessa més atractiva de l’Olimp no degué veure amb bons ulls aquell pacte. La seva nova parella no tenia res a veure amb ella. A part de coix, Hefest era molt lleig -intentava dissimular el seu aspecte monstruós amb una frondosa barba. És per això que Afrodita no dubtà a posar-li les banyes més d’una vegada.

Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)
Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)

 

Un dia, a la farga, Hefest va rebre la visita de l’esponerosa Atena. Estava tan necessitat que, en veure-la, s’hi va afuar amb la intenció de posseir-la. La deessa reaccionà a temps, el pogué esquivar, però no impedí que el seu assetjador li ejaculàs sobre la cuixa. De seguida s’eixugà el semen amb un floc de llana i el llençà a terra, d’on nasqué de sobte Erictoni, també conegut com a Erecteu, futur rei d’Atenes.

Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)
Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)

Coix, lleig i banyut, Hefest és l’únic dels déus de l’Olimp que treballa. En tot cas, se’l considera el déu de la civilització, ja que el seu treball a la forja representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”).

Vista del Volcà Etna
Vista del Volcà Etna

Ciment volcànic
Gràcies al volcà de Vulcà hem heretat un material imprescindible per a la construcció: el ciment. A l’antiga Roma el caementum (< “colpir”, “copejar”) era fruit d’una combinació de cal, aigua de mar, cendres volcàniques i pedra “pomez”. Es tractava d’una pasta fins i tot més resistent que el formigó modern, basat principalment en el ciment Portland, inventat el 1824 pel constructor britànic Joseph Aspdin.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Vulcà.

Articles del web relacionats
Atena o el maldecap de la saviesa
La guerra de sexes
A la recerca de la terra promesa
Compte a "venerar" massa Venus!

Momo, la deessa del sarcasme

El sarcasme és una forma d’humor que ens arriba al moll de l’ós. No debades, la paraula prové del grec σάρξ (“carn”), que donà el verb σαρκάζω ('escorxar, mossegar els llavis'). La “mossegada als llavis” del sarcasme se sol fer amb més mala llet que la ironia, que és una crítica més subtil. Si ens toca molt el voraviu, aleshores el sarcasme es convertirà en humor càustic, que crema (καίω).

Els grecs tenien una deessa del sarcasme i de l’esperit crític. Es deia Momo (Μῶμος, “censura”, “retret”). Segons Hesíode (segle VIII aC), era filla de la Nit. Sempre es reia de tothom. Un dia es va burlar d’Hefest, el déu del foc. Li va recriminar que hagués fet els homes sense portes al pit per on poder veure els seus pensaments. Els déus es cansaren tant de Momo que l’acabaren expulsant de l’Olimp. Se la solia representar amb una màscara que aixecava perquè se li veiés la cara, i amb un titella a la mà, símbol de la bogeria.  Era la divinitat dels escriptors i dels poetes.

Pintura del sostre del Teatre Graslin, sala d'òpera de Nantes: la deessa Momo. Obra d'Hippolyte Berteaux.
Pintura del sostre del Teatre Graslin, sala d'òpera de Nantes: la deessa Momo, representat en forma d'home. Obra d'Hippolyte Berteaux.


No deixa de ser curiós que avui, en diferents ciutats de l’Amèrica llatina, el rei del carnaval rebi el nom de Momo. És l’encarregat de rebre les claus de la ciutat durant les festes. Al Brasil, acostuma ser un home alt i gras. A Cadis, la crema d'un ninot representant la deessa Momo clausura les festes de Carnaval cada any. Momo, però, també és el títol d'una novel·la publicada el 1973 per l'escriptor alemany Michael Ende, més conegut per La història interminable. L’obra és una profunda crítica social, vista amb ulls d'infant, sobre les societats modernes, on el treball converteix la societat en una suma de persones alienades.

Rei Momo al Carnaval de Brasil
Rei Momo al Carnaval de Brasil


“No em faces momos!”
El Diccionari català valencià balear, d’Alcover Moll, inclou momo amb el significat de “carussa, ganyota burlesca o de menyspreu”. És una paraula que es diu sobretot a Balaguer i a Tortosa en expressions com “Xiqueta, no em faces momos!”. A Eivissa, la paraula en plural és sinònima de moneries: «Li vaig fer quatre momos i se quedà contenta». Sense la o final, mon és l’acció de treure la llengua davant algú com a signe de burla. Amb aquest sentit a Menorca diuen: “No em facis moms, que és molt lleig!”.

No s’ha de confondre el momo, sinònim de ganyota, amb un altre mòmo (en aquest cas amb accent) que diuen a Mallorca, amb la primera o ben oberta. L’expressió “Vaja quin mòmo!” es fa servir de manera despectiva en al·lusió a una acció que algú vol fer passar per gran i admirable sense que ho sigui. Aquest mòmo, però, segurament prové d’homo, pronunciat infantilment.

Momo, de Michael Ende
Momo, de Michael Ende

Aquí teniu més informació sobre Momo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:





Articles del web relacionats:

Amb Carnestoltes s'acaba la carn
-
 Humor irònic
- Censura per a un lustre
.
 Paraules adulterades

Adéu als déus

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

La idea de transcendència també la trobam en un altre formalisme de cordialitat: hola(olá en portuguès). L’Alcover-Moll indica que és un mot castellà que prové alhora de l’àrab wa-Allāh (“per Déu!”) -una altra fórmula similar, alà bâb Allāh  (“en poder de Déu”), originaria l’expressió “a la babalà”, que vol dir sense pensar, deixant-ho en mans de Déu. 

El mestre Coromines, en canvi, considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. D’altra banda, l’allo francès procediria de l’anglès hello, el qual estaria relacionat amb el verb to hallow (“caçar amb crits”). Amb tot, també podria ser de formació expressiva.

Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teocentrisme, politeisme, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique a l'Olimp, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Plató cregué que la paraula θεός estava emparentada amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment, segons els filòsof atenès, els haurien anomenat θεόι.

D’altra banda, en la seva obra Timeu, Plató va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
 
Un panteó ben nodrit
El conjunt de déus olímpics rep el nom de panteó (< πάντες, “tots”, + θεοί, “déus”). El nombre canònic és catorze. Inicialment, els seus membres foren Zeus (Júpiter) i els seus cinc germans:
  • Posidó (Neptú): sobirà de la mar.
  • Hades (o Plutó): sobirà del món d’ultratomba.
  • Hera (Juno): dona de Zeus.
  • Demèter (Ceres): deessa del camp.
  • Hèstia (Vesta): deessa protectora de la llar.

A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de set déus més.

  • Afrodita (Venus): deessa de l’amor, nascuda del contacte amb la mar dels genitals castrats d’Urà.
  • Atena (Minerva): sortida del cap de Zeus després que aquest devoràs la deessa Metis, la Prudència.
  • Hefest: mentre la Teogonia diu que Hera l’engendrà tota sola gelosa perquè Zeus havia donat a llum Atena, la Ilíada manté la versió que el seu pare és Zeus. A pesar de la seva lletjor, fou el marit de la deessa més bella, Afrodita.
  • Ares (Mart): déu de la guerra, és l’únic olímpic que Zeus va tenir amb la seva esposa Hera.
Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
  • Amb Leto: Apol·lo i Àrtemis (Apol·lo i Diana): déu de les arts i l’endevinació i deessa de la caça, respectivament.
  • Amb Sèmele: Dionís (Bacus), déu del vi i la disbauxa.
  • Amb Maia: Hermes (Mercuri).
Déus olímpics
Déus olímpics

El menjar dels déus
Els aliments immortals dels déus era el nèctar i l’ambrosia. El nèctar prové de νεκρός (“mort”) i, per tant, vol dir, “triomfadora de la mort”. Era una espècie de licor suau servit per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. Avui curiosament el nèctar és un líquid sucrós que secreten moltes plantes i que atreu els insectes i els ocells nectarívors, responsables de la seva pol·linització.

La consistència de l’ambrosia no està prou definida. Els textos, però, diuen que era “nou vegades més dolça que la mel”. El terme està compost per alfa privativa i per βροτός (“mortal') i, per tant, significa “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. Amb el temps, el nèctar i l’ambrosia s’arribaren a confondre.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).

En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”.

Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” +  ίημι, “enviar”, “llançar”). Ara que he fugit de Déu, només he d’esperar que tengui “compassió” de mi i que almanco em doni una petita almoina (< ἐλεημοσύνη, “compassió”, “pietat”). Jo sempre he confiat en l’apocatàstasi (αποκαθιστημι, “restablir”), un concepte utilitzat al segle III dC per Orígens, pare de l’església oriental, que propugna el perdó diví.

I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:

"Per bé que trossejàrem llurs estàtues 
per bé que els bandejàrem de llurs temples 
no per això moriren pas els Déus".


Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)
Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)


Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:



Aquest altre vídeo també està bé:



Aquest vídeo també està bé:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
El llegat religiós del món clàssic

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera

 

Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
 
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia

I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual. És de la pel·lícuila "Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe i mai s'atreví a preguntar":
 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Morir d’amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l'antiga Babilònia,  en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.
 
Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.
 
Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

Tisbe troba el cos de Píram
Tisbe troba el cos de Píram
 
El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

Romeu i Julieta
Romeu i Julieta
 
El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

Hero i Leandre
Hero i Leandre


La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Hero i Leandre (Keller)
Hero i Leandre (Keller)


Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

La torre de Leandre
La torre de Leandre


El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIX de Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.


 

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete
Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete


Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido
En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas  (Pierre Narcisse Guerin, 1815)
Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
 
Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
 
Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)
El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)


Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (...) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

La mort de Dido (Reynolds)
La mort de Dido (Reynolds)

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:



I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf
La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.




En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
Cupido concupiscent
Femme fatale, l'origen del mite
Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Miguel Bosé canta "Morir de amor":



Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":



L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":



I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":



I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:





Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:


  • Publicat a Amor

Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

El rostre de Déu

Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):

“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres [...]

Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell  i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.

Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)
Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)


Déu, el nou Zeus
En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.

 

Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)
Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)


Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.

Capella Sixtina
Capella Sixtina


El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)

Uns dits icònics
Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d'un cor d'àngels.


Imatge del tot poètica
Imatge del tot poètica

Imatge actualitzada
Imatge actualitzada
 
Visió atea de la creació d'Adam
Visió atea de la creació d'Adam


Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. S’ha convertit en una de les icones de la història de la pintura universal. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

 

La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill
La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill


Per a més informació, no us podeu perdre aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Serra.

Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:



Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
- Jesús i el món pagà
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Adéu als déus
Realment la dona va néixer de la costella?
L'origen terrós de l'home

En aquest vídeo podreu trobar més informació sobre la representació del rostre de Déu:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px