Banner Top

Ifis, la transsexualitat feta realitat

L’endeví Tirèsias és considerat el primer transsexual de la mitologia grega. De jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó. Aleshores quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que tornà a ser un home.

Ovidi, en les seves Metamorfosis (IX, 666-797), ens explica un altre cas cèlebre de transsexualitat. Fou el d’Ifis, una dona que es converteix en home i que, a diferència de Tirèsias, no torna a recuperar el seu sexe originari. Era filla de Ligdo i Teletusa, un matrimoni de Festos (Creta) de classe molt humil.

iphisianthe

Ifis i Iante

Estant ella embarassada, Ligdo tenia clar que volia un nin. En cas que fos una nina, estava disposat a matar-la per la càrrega econòmica insuportable que suposava, en un futur, aportar el dot el dia de les seves noces. Ja ho va deixar escrit Plaute en una de les seves comèdies (Bàquides, 41): Miserius nihil est quam mulier (“No hi ha res més miserable que una dona”).

Un dia, durant l’embaràs, Teletusa va tenir un somni en el qual se li apareixia la deessa egípcia Isis i li anunciava que, en contra de la voluntat del seu marit, havia de criar la nina que era a punt de parir. En néixer la criatura, la mare l’ocultà a Ligdo, entregant-li un nadó embolcallat entre pedaços. El pare, tot orgullós, li posà el nom del padrí, Ifis, un nom que, tanmateix, en grec, és ambigu.

Ifis y Yante Auguste Rodin

Ifis i Iante, Auguste Rodin (1890-1912)

Per seguir el joc al seu marit, Teletusa vestí i educà la seva filla com si fos un nin. Als tretze anys, seguint la tradició establerta, Ligdo decidí donar-la en matrimoni a la seva companya d’esbarjo, la rossa Iante. Tanmateix, aviat sorgí l’amor homosexual entre aquella parella, però Ifis se sentia malament amb si mateixa: havia d’actuar com un home quan en realitat era una dona. A les Metamorfosis (IX, 731-734). d’Ovidi es turmentava d’aquesta manera, en traducció de Jordi Parramon:

“Ni la vaca es consum per la vaca, ni l’egua per l’egua;
va pel moltó l’ovella i la cérvola busca el seu mascle,
tal com s’ajunten les aus, i no hi ha entre totes les bèsties
cap femella que senti desig per una femella”.

Teletusa, la gran encobridora del secret, intentà aplaçar sense èxit el dia de la boda. Finalment demanà ajuda a la deessa Isis, la qual optà per concedir la gràcia del canvi de sexe a Ifis. La metamorfosi es produí de la següent manera (785-790):

“No pas tranquil·la, però contenta pels signes propicis,
surt la mare del temple, amb Ifis seguint-la a la vora,
fent unes passes més grans que no acostuma; el seu rostre
és menys blanc, i li creix la força, i la seva figura
és més potent, i els cabells en desordre escurcen la mida,
i demostra un vigor que a la dona d’abans li faltava”.

Va ser així com, convertida en home, Ifis es va casar amb Iante.

Isis Iphis

Isis canvia el sexe d'Ifis, gravat de J. W. Bauer

 

L'OMS ja ha tret la transsexualitat de la llista de malalties mentals. Aquí teniu més informació d'aquesta notícia.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

 

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:

Articles del web relacionats:

Morir-se de fam per culpa de “Fames”

Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:


“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.


En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Trastornos alimenticios en hombres
Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni ("ayuno" en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre'n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

e6c94545bc003c79c3faf9411e195ac4

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Vitamines que donen vida
- Etimologies gastronòmiques
- Adonis no patia vigorèxia!

Cèfal i Procris, quan la gelosia femenina passa factura

La mitologia grega ens diu que Procris era una princesa atenensa, filla d'Erecteu. Es casà amb l'heroi Cèfal. La seva felicitat semblava perfecta fins que Cèfal va voler posar a prova la fidelitat de la seva dona. Se disfressà d’estranger i la intentà seduir mitjançant costosos regals. Procris hi acabà cedint. Aleshores Cèfal li revelà la seva vertadera identitat. Segons algunes versions, davant aquella jugada, ella, avergonyida i indignada, marxà cap a Creta, a la cort de Minos.

Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
 
El monarca cretenc de seguida s’enamorà de la seva hostessa. Sobre seu, però, tenia una maledicció de la seva esposa Pasífae: quan s'unia amb una altra dona, del seu cos sortien serps i escorpins que mataven la seva amant. Per lliurar-lo d’aquell encanteri, Procris va donar a Minos una herba que li havia proporcionat la fetillera Circe. Així es pogueren unir carnalment. A canvi, però, la princesa atenesa li va reclamar dos regals de la deessa Àrtemis: Laelaps, un ca que mai no deixava escapar la seva presa; i una javelina que sempre donava en el blanc.
 
Procris, tanmateix, temé la gelosia de Pasífae, així que decidí tornar a Atenes, on es reconcilià amb el seu marit Cèfal. Com a mostra del seu amor renovat, li regalà els dos presents d’Àrtemis. Al cap d’un temps Procris començà a sospitar que el seu marti, en les seves caceres, li era infidel amb alguna nimfa de la muntanya. Ho preguntà a un servent i aquest li explicà que Cèfal sempre cridava una tal “Aura” perquè li refrescàs el seu ardor.

 Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
 
Amb aquesta informació, Procris va seguir, d’amagat, el seu marit a la següent cacera. Cèfal, però, en veure uns matolls que es bellugaven, llançà la infalible javelina de Minos. En acostar-hi, es trobà amb la seva dona defallint. Abans de morir, li explicà que l’ “Aura” era, en realitat, una brisa refrescant. Ja fou, però, massa tard. El poeta Ovidi narra l’escena a les seves Metamorfosis (VII, 837-865). Aquí la teniu en traducció de Jordi Parramon (Quaderns Crema):
 
[...] Quan la veu hi vaig reconèixer
de l’esposa fidel, amb pressa i horror vaig anar-hi;
mig defallent la trobo, amb tots els vestits en desordre
bruts de sang (dissortat de mi), traient-se l’obsequi
de la ferida; el seu cos, que més que no el meu jo estimava,
vaig aixecar tendrament i, del pit estripant-me la roba
per estroncar-li la sang i embenar-li la crua ferida,
que com un reu no em deixés amb la seva mort vaig pregar-li.
 
Ella pogué, faltant-li les forces i ja moribunda,
dir-me aquests mots tan breus: ‘T’ho prego pels vincles del nostre
matrimoni, i pels déus del cel, i pels meus, t’ho suplico
per tot el bé que et pugui haver fet i l’amor és la causa:
no deixis mai que aquesta Aura el nostre tàlem ocupi’.
 
Diu, i aleshores l’error del nom de debò vaig comprendre
i li ho vaig explicar. Mes ¿de què em servia explicar-li-ho?
Ja defalleix, i amb la sang les migrades forces li fugen.
Mentre encara podia mirar alguna cosa, em mirava,
i el dissortat esperit en mi va exhalar, en els meus llavis:
prou que, pel rostre serè, va semblar que moria tranquil·la”.
 
  • Publicat a Amor

Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
 
Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d'una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
 
Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).
 
Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).

Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)
Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)

Aquí teniu Daniel Climent Giner parlant sobre el simbolisme del roure i del til·ler:








Articles del web relacionats:

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
- Etimologies botàniques
Estimar té un preu
Matrimoni amb amor?
- Morir d'amor

Fama, la deessa de la postveritat

L’era de la postveritat, de la mentida vestida de veritat, està presidida per la deessa Fama (“la veu pública”) -prové del verb llatí for (“dir”). A Treballs i dies (vers 760) el poeta grec Hesíode (segle VIII aC) ens adverteix dels perills de la mala fama (la traducció és de Joan Castellanos per a Edicions La Magrana):
 
“Actua d’aquesta manera i evita la fama perjudicial entre els homes, perquè la mala fama és una cosa lleugera i fàcil d’aixecar, dura de suportar i difícil d’evitar. I la fama que molta gent ha divulgat no desapareix mai del tot: també ella és com una deessa”.
 
Seria el poeta llatí Virgili qui al segle I aC faria una descripció més completa de la deessa Fama. A l’Eneida (llibre IV, versos 173-197) conta que va ser engendrada per Gea (la Terra) després de Ceu i Encèlados. La presenta com un monstre alat amb nombrosos d’ulls, sempre oberts, i boques insaciables. Viatja a gran velocitat per tot el planeta propagant tant mentides com veritats, a vegades incòmodes. Així ens ho conta Virgili en traducció de Joan Bellès (Editorial Empúries).

“De nit vola entre el cel i la terra, xiulant enmig de la fosca, sense aclucar els ulls per al dolç son; de dia està a l’aguait apostada dalt de les teulades o al capdamunt de les torres i té atemorides les grans ciutats, missatgera persistent tant de la mentida i la calúmnia com de la veritat. Ella llavors es complaïa a omplir els pobles amb tota mena d’enraonies i pregonava per igual coses que havien passat i coses que no havien passat [...]”

Representació de la monstruosa Fama de Virgili
Representació de la monstruosa Fama de Virgili
 
Ovidi enriquí el perfil mitològic de Fama. A les seves Metamorfosis (Llibre XII, vers 43) l’imaginà habitant al centre del món, en els confins de la Terra i la Mar, en un palau sonor fet de bronze i amb mil obertures per on hi entraven totes les veus. Aquest palau sempre estava obert i retornava amplificades les paraules que li arribaven.
 
Des de la seva morada, Fama ho veia i ho sentia tot, i escampava les notícies que rebia, fossin certes o falses. D’aquesta manera, provocava malentesos entre els mortals. Vivia envoltada per la Credulitat, l'Error temerari, l’Alegria vana, els Temors neguitosos, el Desacord recent i els Murmuris.

Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
 
Fama immortal
La deessa Fama era estimada per gran part de la població. No debades, s’encarregava que els fets heroics fossin coneguts i recordats. En conseqüència, era invocada contínuament per aquells que apel·laven a la seva fama per diferenciar-se de la resta. Tanmateix, Fama també podia enaltir fins a l’eternitat les persones caigudes en desgràcia o enfonsar en la misèria qui no s’ho mereixia.

Font de la Fama (Madrid)
Font de la Fama (Madrid)
 
Per als herois, Fama era la deessa que els proporcionava la tan desitjada immortalitat. El mateix Aquil·les va poder elegir entre una llarga vida, però anònima, o una de curta i gloriosa si participava a la guerra de Troia. I no dubtà a triar la segona opció.
 
A vegades Fama és considerada la missatgera de Júpiter, eclipsant així la figura de Mercuri, qui tradicionalment tenia assignada aquesta funció. El fet que estigués dotada d’ales feia que pogués ser confosa amb la deessa Νίκη (“Victòria”). A la mà portava una trompeta que utilitzava per cridar l’atenció abans de parlar. Com que era efímera, volàtil i inestable, Fama podia ser representada sobre una bolla, que és el més inestable que existeix.

Estàtua de Fama a Dresden
Estàtua de Fama a Dresden
 
Acabarem al ritme de la banda sonora de  mítica sèrie de televisió dels anys 80, “Fama”:



Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les

Formigues, quins grans guerrers!

A mi les formigues em generen molt de respecte. El seu cos diminut alberga un gran guerrer. Així ens ho explica Ovidi en les seves Metamorfosis (Llibre VII). Èac era un rei de l’illa d’Egina, fruit de l’enèsima infidelitat de Zeus. Això indignà novament Hera, que estava cansada que el seu marit li posàs les banyes. Per venjar-se’n, envià a Egina una epidèmia de pesta que matà tots els habitants.
 
El somni d'Èac
El somni d'Èac

Èac, espantat en quedar-se sense súbdits, va córrer fins al temple del seu pare Zeus i li va suplicar que repoblàs l’illa. Aquella mateixa nit somià que unes formigues eren transformades en criatures humanes. L’endemà, el seu fill Telamó l’anà a despertar i li ensenyà com d’enfora una multitud armada avançava cap a la cort reial. S’havia fet realitat el somni: totes les formigues (μυρμιδόνες) de l’illa s’havien transformat en guerrers, en Mirmidons. Amb el temps, aquestes curiosos soldats emigraren a Tessàlia, capitanejats per Peleu, fill d’Èac. Després, a la guerra de Troia lluitaren a les ordres d’Aquil·les.

Els mirmidons d'Aquil·les
Els mirmidons d'Aquil·les


Formigues en el formigó?
Segons una teoria, les formigues també es troben present en el nostre formigó. El ciment hauria agafat aquest nom  d’un plat elaborat a Espanya des de l’edat mitjana conegut com a “hormigo”. Era un plat fet amb ametles o avellanes, que, en la textura final, semblaven “hormigas”. La metàfora després es traslladà al ciment (“hormigón”). I es que les pedres petites que contenia aquesta pasta que es fa servir en la construcció també recordaven molt la menjua.

Formigues en el formigó
Formigues en el formigó
 
Curiosament a Amèrica Llatina, en lloc d’ “hormigón”, fan servir la paraula “concreto”. L’han agafada de l’anglès concrete, que deriva alhora del llatí concretus (“sòlid”). Els francesos tampoc no relacionen el formigó amb les formigues. L’anomenen béton ja que antigament es fabricava amb betum.
 
El pànic de Dalí a les formigues
Salvador Dalí tenia un pànic terrible a les formigues, segurament arran d’algun trauma infantil. Apareixen obsessivament en moltes de les seves obres: Rostro de hormigas, las hormigas, La persistencia de la memoria o El gran masturbador. En l’artista de Figueres aquests insectes tenen un significat negatiu. Evoquen la mort i les primeres fases de la putrefacció.  

Busto de mujer retrospectivo  (1933 / 1977), Dalí
Busto de mujer retrospectivo (1933 / 1977), Dalí

Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.
Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.

No deixa de ser curiós que Dalí donàs un simbolisme tan negatiu a un insecte que, més que fer mal, molesta i que en moltes faules de l’antiguitat té fama de pencaire. Sí és cert, però, que en alguns llocs d’Estats Units, Austràlia o Filipines podem trobar formigues més perilloses, de picada verinosa que pot acabar essent mortal. . Per combatre-les, haurem de contractar un ós formiguer, és a dir, un mirmecofàgids (+ φάγομαι, “menjar”) -són oriünds de Centreamèrica i Sud-amèrica.

Diferents tipus de formigues
Diferents tipus de formigues

Aquí teniu el famós fragment de les formigues de la pel·lícula "Un perro andaluz" (1929), realitzada per Luís Buñuel i inspirada en Dalí:



Si voleu conèixer més sobre la presència de formigues en l'obra de Dalí, heu de consultar aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra. I aquí trobareu més informació sobre la representació pictòrica de les formigues.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

I per acabar, un fragment de la pel·lícula "Bitxos" (2009) protagonitzada per formigues:

El mite grec de l’home llop

El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

Nina-llop (1999), Kiki Smith
Nina-llop (1999), Kiki Smith
 
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
 
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
 
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers)
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers, 1600-1671)


Licantrops caníbals
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

La lluna plena i l'home llop
La lluna plena i l'home llop
 
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

Colom es trobà amb caníbals en arribar a Amèrica (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
Colom es trobà amb caníbals en arribar al Carib (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)

En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.

La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.

Romul i Rem i la lloba

La lloba Capitolina

Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.

La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.

akhela

El llibre de la selva

El llop i l’origen del mascle alfa
El concepte d’ “alfa” s’utilitza per referir-se a l’individu amb el rang més alt en els animals socials. Pot ser emprat tant per a mascles com per a femelles, ja que depèn molt de l’espècie en qüestió.

Avui el masclisme està abonat a l’estereotip mascle alfa com a home controlador, fort, autoritari i agressiu. Es tracta, però, d’una mala interpretació del genuí comportament d’un mascle alfa real. Aquesta etiqueta prové del món dels llops, on el mascle alfa és el que té una conducta masculina exemplar.

llop alfa

El llop mascle alfa

La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.

Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.

Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.

caputxeta vermella

El llop i la Caputxeta Vermella

Hipertricosi
La hipertricosi és una malaltia relacionada amb el mite de l’home llop. Es caracteritza per un creixement excessiu (ὑπερ-) del pèl (ἡ θρίξ, τριχός) del cos -pot arribar a cobrir tot el rostre. No s'ha de confondre amb l'hirsutisme que, en les dones, és l'increment de pèl (hirsutus, a, um, “pelut”) en els llocs que gairebé no n'hi ha (per exemple, al mig del pit o a la barba).

enfermedades de la piel que te sorprenderan

Nin amb hipertricosi

El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife". Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.

PetrusGonsalvus

Petrus Gonsalvus

El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l'hipertricosi també va afectar als seus néts.

D'aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d'Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a "síndrome d'Ambras".

gonzalez familia

Pedro González i la seva família

Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.

bella bestiaLa Bella i la Bèstia de Disney

Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.

getimage

Barbara va Beck

Lupus, la malaltia
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Ales de papallona, marca de la malaltia
Ales de papallona, marca de la malaltia "lupus"
 
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Sabíeu que l'expressió "mascla alfa" està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d' "El País".

En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l'home llop.

Aquest article parla de curiositats del regne animal a l'antiguitat romana.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:


Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:



I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":



Articles del web relacionats:
La llengua dels nins salvatges
- Roma segons Ròmul?

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera

 

Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
 
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia

I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual. És de la pel·lícuila "Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe i mai s'atreví a preguntar":
 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px