Banner Top

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”En aquest programa homes i dones es converteixen en tronistes i pretendents alhora: un dia són elles les que han de seduir el tronista i un altre dia els papers s’inverteixen.

Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses es sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, és el prototip d’heroi grec. Fill de Tetis i Peleu, és fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia

L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Un oracle, però, havia predit que en aquella guerra Aquil·les hi trobaria la glòria immortal i també la mort. Per evitar que hi participàs, Tetis va enviar el seu fill a la cort de Licomedes, rei d’Esciros. El jove heroi s’hi va estar nou anys amb les filles del rei, vestit com una donzella.

Fins a la cort de Licomedes s’hi desplaçaren Odisseu i Diomedes, disposats a fer-se amb els serveis de qui havia de ser el principal assot contra els troians.  En arribar, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, presentà al grup d’al·lotes vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)

Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li recordà que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava al seu costat viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent-lo pogut convèncer, l’obsequià amb una armadura divina i amb els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.

La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)


Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 

Aquil·les i Pentesilea
A pesar de la seva debilitat per Pàtrocle, Aquil·les també va saber apreciar la bellesa d’una dona com la de Pentesilea, la reina de les amazones. Segons una tradició posterior a Homer, després de la mort d’Hèctor, aquest famós exèrcit de dones guerreres no dubtà a anar fins a Troia per ajudar els seus veïns. Varen causar moltes morts entre les files aquees.

britishDetalle

Aquil·les i Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres


En haver enterrat Pàtrocle, Aquil·les s’enfrontà amb Pentesilea. La travessà amb la seva lança i, en caure moribunda, la mirà als ulls. Aleshores s’enamorà perdudament d’ella i no pogué contenir les llàgrimes pel crim que acabava de cometre. Aquella escena fou contemplada pel soldat Tersites, el qual es va riure del seu company i, amb la punta de la seva llança, va arrancar els ulls de la jove. Aquil·les, indignat davant tanta ignomínia, el matà a punyades.

La mort d’Aquil·les
Aquil·les, però, tendria més ocasions per enamorar-se d’altres donzelles. En el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, no pogué treure els ulls de sobre d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia. 

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que Tetis havia fet al seu fill Aquil·les abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

 

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu un blog dedicat al mite de Medea.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px