Banner Top

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 

Jo adoctrín

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (20/06/2013)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo (“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.
 
Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ὀρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-, “davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis, aconseguint així no ser presoners de la ignorància.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n'heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca.

Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Com a tutors que protegim (tueor), hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho.
 
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. He de confessar que també som mestres (< magis, “més”), alguns amb més d’un màster, perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus, “menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
 
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees  que els permetin veure-hi millor (εἴδω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αὐλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual.

L'educació segons Kant
L'educació segons Kant

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d'ells mateixos, sense que, d'acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d'imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.
 
A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d'ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràsia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s'involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν ("L'home és un animal polític", és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia:



Aquest altre també és molt interessant. En una escola de Pèrsia un professor, des de la disciplina més rígida, ensenya als seus alumnes que dos més dos són cinc. Alguns es reprimeixen i ho accepten, i d’altres s’hi intenten rebel·lar. Babak Anvari, a través d’aquest curtmetratge xocant, fa una crítica al sistema educatiu d’alguns països orientals, on l’educació està manipulada i el preu d'encarar-t'hi és massa car. I de pas, ens apropa una oportunitat per reflexionar sobre la importància –i la responsabilitat– d'ensenyar a pensar i a reflexionar més que a obeir i acotar el cap.



Aquí teniu un poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 


Articles del web relacionats:
Talents castrats
Engrescats de bell nou
Etimologies escolars

Aquí teniu deu articles sobre la importància d'educar.

Aquí teniu el dia a dia del professor explicat mitjançant diferents obres d'art.

Dia 5 d'octubre és el Dia Mundial del Docent. Aquí teniu reflexions sobre l'ofici de docent. I aquest vídeo també és interessant.

Aquí teniu l'educació en aforismes.

Aquí teniu un article del gran Umberto Eco titulat "¿De qué sirve el professor?"

Aquest article de Jaume Cabré també és interessant. Es titula "Elogi del professor de secundària. Segon intent".

Aquest article també és interessant: "Los buenos profesores".

Aquí teniu frases sobre l'educació de gent il·lustre.

Aquí teniu altres reflexions sobre l'art d'educar.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró parlant sobre l'educació a l'antiga Roma.

Gianni Rodari, un dels mestres de la literatura infantil, també té grans frases sobre l'educació.

I per conèixer la realitat de les nostres aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu el meu homenatge a docents il·lustres de les Balears. És la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl de Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay(intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Aquí teniu un conjunt de textos sobre l'ensenyament a l'antiga Roma recopilats per Mònica Miró:

Textos sobre educació a l'antiga Roma
Textos sobre educació a l'antiga Roma


Frases sobre l'educació
Frases sobre l'educació

L'efecte Pigmalió

Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecta que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat. Va ser així Pigmalió va veure complit el seu somni. D’aquella unió naixeria una nina anomenada Paphos, que donaria nom a una ciutat del sud-est de Xipre.

Aquesta història mítica de Pigmalió ens donaria el terme pigmalionisme, que és l’atracció per les estàtues. Diferent és l’efecte Pigmalió, també conegut com a profecia autocomplerta. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim.

Allà, però, on es nota més l’efecte Pigmalió és en l’àmbit educatiu, tal com ho varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan la conducta d’un alumne ve condicionada per les expectatives prèvies que sobre ell té el professor. Així un alumne traurà bones notes si rep reforços positius; i, a la inversa, traurà males notes si rep energia negativa. El mateix ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.

Pigmalió
Pigmalió

Complex de Pigmalió
En psicologia també es parla del complex de Pigmalió quan homes grans s’enamoren d’al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s'asseguren que els idolatraran. És un concepció del tot misògina de l’amor, ja que la dona és vista com una eterna menor d’edat que necessita un home que la guiï a la vida.

El complex de Pigmalió ha inspirat moltes pel·lícules. El 1913 serví de base per a l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor irlandès George Bernand Shaw (Nobel de Literatura). El 1938 l’obra seria portada a la gran pantalla amb el mateix títol. I aquesta mateixa versió inspiraria una altra pel·lícula amb un títol diferent, My Fair Lady (1964), que Hollywood popularitzaria anys més tard amb Pretty Woman (1989).

Aquí teniu una famosa escena de My Fair Lady:


I aquí teniu la banda sonora de "Pretty Woman":



Aquí teniu la intervenció de la humanista Mònica Miró parlant del mite de Pigmalió a la secció "Els ulls de Minerva" (02/10/2016) del programa "Wonderland" de Ràdio 4 (RNE).

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
Butades i l'origen de la pintura i l'escultura

La hipocresia de les humanitats

Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.
 
L'Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, "tirant-los pel terra", s'obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.
 
El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.
 
Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final
Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que és plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l'era del 2.0

Tampoc no us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila titulat "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual" (04/04/2016, ARa)

Alguns catedràtics d'universitat haurien de prendre nota de la lliçó de vida que dóna el gran Robin Williams a Matt Damon la pel·lícula L'indomable Will Hunging:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px