Banner Top

El complex de Fedra

L’amor romàntic d’una mare cap al seu fill ha estat definit com el complex de Iocasta, relacionat amb el complex d’Èdip. El de Fedra, en canvi, s’empra per referir-se més concretament a l’atracció entre una madrastra i el seu fillastre. Diuen que actualment aquest complex és més freqüent a causa de l’augment en el nombre de divorcis i nous matrimonis.

Fedra està relacionat amb el mite de Teseu, el famós heroi atenès que matà el minotaure del laberint de Creta. En tornar a la seva ciutat natal, Teseu es convertí en el seu nou sobirà en substitució del seu difunt pare Egeu. Més endavant, Teseu va participar, juntament amb Hèracles (Hèrcules llatí), en l’expedició contra les amazones, que havien atacat la capital de l’Àtica. Com a botí de guerra, es féu amb l’amazona Antíope, que li donà un fill, Hipòlit. Teseu, però, l’acabaria abandonant per casar-se amb Fedra, filla de Pasífae i Minos de Creta, i germana, per tant, d’Ariadna, la jove que l’havia ajudat a sortir del laberint amb un rodet.

La nova llar creada per la nova parella tendria els dies comptats per culpa, segons algunes versions, d’Afrodita, que declarà el seu amor al fill de Teseu. Hipòlit, però, li donà llargues ja que preferia dedicar el temps a caçar. Davant aquest menyspreu, la deessa de l’amor féu que Fedra s’enamoràs bojament del seu fillastre. Aquesta li demanà que dormís amb ella, però Hipòlit s’hi negà. Per por de ser acusada davant Teseu, aquella madrastra forçà les portes de la cambra nupcial, s’esqueixà els vestits i acusà falsament Hipòlit de violació. Teseu s’ho va creure i va demanar al seu pare diví, Posidó, que matàs el seu fill, atès que ell era incapaç de fer-ho amb les seves pròpies mans. Així, quan un dia el jove es trobava conduint el seu carro prop de la mar, Posidó va fer sortir de les onades un brau, que féu que s’estavellés. El cadàver fou portat davant de Teseu, el qual s’adonà de la innocència del seu fill a través d’Àrtemis. Aleshores Fedra es penjà.

Hipòlit
Hipòlit

El primer immortalitzar la història de Fedra va ser Eurípides en la seva tragèdia Hipòlit (segle V aC). De fet, Eurípides va ser el tràgic que va saber aprofundir més en la psicologia femenina. La seva Fedra, però, no agradà molt als seus contemporanis. I és que una dona no podia portar la iniciativa en el tema de la passió amorosa perquè la virtut més preuada d’una dona era la castedat; d’altra banda, no era gaire acceptat el comportament masculí de rebuig de l’impuls sexual. Així, no és d’estranyar que Eurípides fes una segona versió d’Hipòlit amb una Fedra més reprimida.

Igual que ja féu en la tragèdia Medea, a Hipòlit Eurípides ens torna a parlar de la misogínia grega (v. 615):

Oh Zeus! Per què sota els raigs de sol has fet que existissin les dones, metall de falsa llei per als homes! Si volies propagar la raça humana, aquesta no hauria de néixer de les dones, sinó fer que els mortals, ofrenant en els teus temples d'or el ferro i el bronze, adquirissin la llavor dels seus fills, cadascun segons la seva ofrena, i visquessin en cases lliures, sense dones.

Per un fet és clar que són un mal infaust: el mateix pare que els va donar l'ésser i les va criar els dóna un dot i les allunya de casa per deslliurar-se d'un gran mal. I el marit, que rep a casa seva aquest ésser de desgràcia, se n'alegra, emplena de joies la seva bella estàtua, li dóna bells vestits. Desgraciat! Ha expulsat la joia de la casa! És un fatal dilema tant per a aquell que, alegre, s'emparenta amb gent rica i té una esposa amarga com per a aquell que es casa amb una que és bona, però de pares pobres, i amb la virtut intenta compensar el seu infortuni. Li va més bé a qui no té res i a casa seva hi asseu una dona simple i inútil.

L'odio, si és sàvia; almenys a casa meva no vull que n'hi hagi una que sàpiga més del que li convé a una dona. Afrodita infon la maldat més aviat a les sàvies; en canvi, la mancada de recursos, pel seu curt enteniment, queda allunyada del pecat. Cap serventa no hauria d'apropar-se a la dona; bèsties mudes haurien de viure amb elles perquè no poguessin dirigir-se a ningú ni rebre contestació.

[...] Oh! Morireu totes! Mai no m'he de sadollar d'odiar les dones, encara que algú digui que ho repeteixo sempre, car també elles sempre són malvades. I que algú les ensenyi a ser castes o que em deixin injuriar-les sempre!

El mite de Fedra tambés seria recreat per altres autors com Sèneca, Racine o Miguel de Unamuno, entre d’altres. Aquests dies es pot veure al Teatre Romea de Barcelona, amb una superba Emma Vilarasau en la pell de l’heroïna grega. Aquesta nova versió es basa en l’obra homònima de Racine, que retrata d’una manera colpidora el desig i la sexualitat femenins.



Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Fedra (1962), de Jules Dassin, amb Melina Mercouri i Anthony Perking:


El complex de Fedra no s’ha de confondre amb el de Iocasta, que pateixen aquelles mares obsessionades amb els seus fills, que no volen que es desferrin d’elles. N’és un exemple la pel·lícula Mon fils à moi (“El meu fill”), de Martial Fougeron (2006).

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px