Banner Top

Fills ressentits amb complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). I, sens dubte, fou la primera globalització del món antic. 

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)


Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia.

Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
 
La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars. De fet, Alexandre crearia el concepte d’imperi que els romans desenvoluparien anys més tard.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
 

Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). Aleshores Alexandre es disposava a emprendre una campanya per a dominar Cartago i la Mediterrània occidental. En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.


Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


De seguida els generals del macedoni, anomenats diàdocs (“els successors”), van iniciar una dura batalla per recollir el seu testimoni. No tingueren miraments a l’hora de matar tots els membres de la família reial, entre ells, la mare d’Alexandre (Olímpia) i la seva dona Roxana. Mentrestant, aquell immens imperi es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Al segle II, foren els romans qui afegiren a Alexandre el sobrenom de Magne (“el gran”). En canvi, els seguidors de Zoroastre l’anomenaren Alexandre el Maleït. No li perdonaren mai que calàs foc al palau de Persèpolis, on hi havia la preuada biblioteca reial.

L’herència d’Alexandre
Tot i que es quedà a mitges, les terres que aconseguí sotmetre el macedoni es convertiren en autèntics centres de difusió de la cultura hel·lènica: el grec era la llengua koiné, és a dir, la llengua comuna i internacional, i la cultura grega es tornà ecumènica, és a dir, universal. I és que el pas d’Alexandre per l’Orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió d’un hel·lenisme que mai, però, no tancà les portes a la incorporació de nous elements:

  • La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut –en vida, oracle d’Amon a Siwa (Egipte) havia proclamat Alexandre fill de Zeus. Aquesta concepció divina del poder arribà més tard a Roma. Era costum dels nobles romans vanagloriar-se de tenir com a origen de la seva estirp un déu o heroi grec. El propi Cèsar es deia descendent d’Eneas (fill de Venus) i, per tant, d’origen diví.
  • Decidit a convertir els seus extensos territoris en un únic estat, el líder macedoni decretà una unió monetària, el tetradracma.
  • Alexandre fou bastant permeable a les creences i costums orientals, per la qual cosa també és considerat el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”. Aquestes foren algunes de les seves actuacions:
  1. Mantingué la majoria dels governadors perses en els seu llocs
  2. Volgué adoptar el vell costum persa de postrar-se davant una persona de rang social superior. Per als grecs, postrar-se davant d’un mortal era una pràctica de bàrbars: ells només s’agenollaven davant dels déus. Fou tal el rebuig que tingué la proposta que Alexandre l’acabà per descartar.
  3. Fomentà els matrimonis mixtos. Ell mateix es casà amb la princesa d’una tribu vençuda, de nom Inicià així les anomenades “Noces d’Orient i Occident”, en què milers de macedonis es casaren a la vegada amb dones perses.
  4. Es feu vestir seguint la moda dels pobles sotmesos, la qual cosa li generà moltes crítiques per part dels seus companys. I és que els grecs no estaven disposats a posar-se a la mateixa altura dels perses, a qui consideraven inferiors. 

La resistència de Demòstenes
La mort d’Alexandre el Gran no fou plorada per tothom. Conta l’historiador Plutarc que el poble atenenc, en conèixer la notícia, va desfilar en processons pels carrers cantant himnes de victòria “com si ells haguessin mort el tirà”. I és que als atenesos mai no els havia agradat que el rei macedoni hagués ajuntat Grècia amb Macedònia. Amb la mort d’Alexandre veren la possibilitat de deslligar-se d’una regió que sempre havien considerat forastera. Però l’alegria els durà poc.

En el repartiment, el diàdoc Antípater s’havia assignat el reialme de Macedònia i Grècia. Aleshores l’orador Demòstenes -que anys enrere ja havia capitanejat la “resistència” a Filip II, pare d’Alexandre, amb les seves famoses filípiques- va incitar els seus conciutadans a organitzar un exèrcit per resistir a Antípater. Aquesta nova resistència va acabar essent sufocada pel nou rei macedoni. Quan va morir Antípater i va deixar al tron el seu fill Cassandre, Atenes es va tornar a rebel·lar. I novament va ser derrotada i castigada.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.

Aquí teniu informació sobre totes les Alexandries que fundà Alexandre.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.

Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:



Articles del web relacionats
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
- L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Per què llegim en silenci?
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica- Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat
- El cosmopolisme segons els clàssics

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px