Banner Top

Mediocres sota la síndrome de Procust

Molts mediocres pateixen la síndrome de Procust. En la mitologia grega, aquest personatge era un sàdic criminal que vivia prop d’Atenes. En realitat es deia Damastes. El sobrenom pel qual fou més conegut significa en grec “qui estira”. Li venia pel seu curiós mètode de tortura. A casa tenia dos llits de mida diferent, on feia jeure les seues víctimes. Si eren de molta estatura, les posava en el llit petit i els serrava el tros que sobrava. Si no, les posava en el gran i els estirava els membres fins que s'hi adaptaven. Procust, tanmateix, seria mort per Teseu, l’heroi fundador d’Atenes, que li aplicà la seva pròpia medicina.

Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
 

En el món empresarial, avui Procust representaria el directiu mediocre, que, com passa en el mite, talla el cap i els peus de qui sobresurten. Mancats de tota intel·ligència emocional, actuen per enveja i por perquè no poden tolerar sentir-se superats professionalment per un subordinat. En l’ensenyament, la síndrome de Procust també es podria aplicar a aquells professors que volen que tots els alumnes passin pel mateix tub sense tenir en compte el talent especial de cadascun d’ells.

Amb tot, unes altres víctimes de la síndrome de Procust serien aquelles persones que prefereixen dur-se per la massa. Són esclaus d’uns prejudicis que els impedeixen tenir una comprensió més profunda d’una realitat del tot complexa. Es neguen a admetre que les seves conviccions poden estar equivocades. Així, mentalment són tan rígid com els llits d’una sola mida de Procust. Ells són els principals enemics de la màxima kantiana Sapere aude (“atreveix-te a saber”).

Sens dubte, en l’actualitat hi ha massa mediocres com Procust que necessiten un nou Teseu que els faci eixamplar la ment –el Teseu mitològic va ser massa salvatge i el va matar directament. Compte, doncs, amb els Procusts moderns!

Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust
Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust

Aquí teniu la mediocritat en aforismes

La síndrome de Procust estaria relacionada amb la síndrome de Cronos.

Aquí teniu més detalls de la síndrome de Procust. I aquesta és una altra interpretació del mite de Procust.

Articles del web relacionats:
 

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre “estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



I aquí teniu un documental que parla sobre la crueltat dels emperadors romans:



Articles del web relacionats:

Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px