Banner Top

Vitamines que donen vida?

Per combatre la feblesa corporal o l’astènia (α privativa + σθένος, força), hi ha gent que s’aferra a les vitamines. Creuen que els donaran molta de vida, però no n’hi ha per a tant! Aquesta paraula amaga una gran estafa. Va ser encunyada el 1912 per Casimir Funk, un investigador polonès que treballava a Cambridge. A partir del llatí vita (vida), el terme anglès vitamine designava una amina (substància nitrogenada) que ell mateix havia descobert i que considerava essencial per a la vida.

Amb tot, poc temps després d’aquell descobriment, es va saber que les vitamines ni són essencials per a la vida, ni totes contenen amines. El neologisme, però, ja s’havia imposat entre la comunitat científica.

Davant tal despropòsit, el 1920, a instàncies del bioquímic Jack Drummond, els anglesos decidiren eliminar l’e final del terme. Així, amb el nom escurçat de vitamin desapareixia almanco l’equívoca associació amb les amines. En català, en canvi, aquesta solució és poc útil atès que continuam dient vitamina.

La vida segons Chaplin
La vida segons Chaplin
 
Vitamines vitals?
Ja ho sabeu, doncs: vista aquesta vivència, les vitamines no són de vital importància per a la nostra supervivència. Per conviure millor és millor que convidem vivament la gent a viandes (<vivenda, “coses amb que s’ha de viure”) o, tractant-se de militars, a vitualles

Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

La unitat bàsica de vida és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l'estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
No podem acabar aquesta entrada sense parlar de la principal font de vida: els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La vida és bella
La vida és bella


La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus, que ve d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. L’arrel llatina d’aquest verb, nascor, ha estat molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”- o l’adjectiu anglès pregnant (“embarassada”).

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi.

William Adolphe

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
- Etimologies gastronòmiques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida:




I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:
En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d'autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.



No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Babés:




I aquí teniu la canço de "La vida és bella":

Adonis no patia vigorèxia!

L’actual culte al cos ens ha duit un nou complex d’arrels clàssiques, el complex d’Adonis. Aquesta patologia, semblant al narcisisme, també és coneguda com a vigorèxia, un neologisme creat a partir de l’anglès big (“gran”) i del grec ὄρεξις (“gana”) en al·lusió a l’obsessió per aconseguir una major massa muscular –en contra, doncs, del que es pugui pensar, no ve de vigor. Les víctimes d’aquest complex són addictes al gimnàs i als miralls. Amb tot, el personatge mitològic en qui s’inspira no patia res d’això. L’únic que sabem d’ell és que era molt bell. D’aquí l’expressió “ser un Adonis”.
 
Adonis era fruit d’un incest provocat per la mateixa Afrodita, que no pogué consentir que Cèncrees, esposa de Cíniras, rei de Síria, digués que la seva filla Esmirna era més bella que ella. Com a càstig, la deessa de l’amor féu enamorar Esmirna del seu pare, amb qui s’uní enmig de la foscor per amagar la seva identitat. Finalment Cíniras s’adonà del parany i Esmirna, avergonyida d’aquella unió tan execrable, s’amagà al bosc.

Venus i Adonis (Tizià)
Venus i Adonis (Tizià)
 
Tanmateix, Afrodita es compadí de la seva víctima i la transformà en un arbre, la mirra, que plora delicades llàgrimes d’una essència especialment apreciada per la seva fragància i tacte (fou una de les ofrenes dels Reis d’Orient al nin Jesús). Aquesta transformació no impedí que el fruit que Esmirna portava al seu ventre continuàs creixent. Segons una versió, el dia del part, Cíniras, el pare-padrí de la criatura, va fer un trau a l’escorça de l’arbre amb la seva espasa. Així va veure la llum Adonis, aliè a les circumstàncies incestuoses del seu naixement.

Entendrida per la bellesa d’aquell nin, Afrodita el recollí i el confià en secret a la sobirana de l’Hades, Persèfone, perquè el criàs. Aquesta, però, li acabà agafant afecte, de manera que no volgué desprendre’s d’ell. Aleshores Zeus dictaminà que Adonis viuria un terç de l’any amb Afrodita, l’altre, amb Persèfone, i el tercer, allà on volgués el jove.

Anemone, llàgrimes de Venus
Adonis es decantà per passar més temps amb Afrodita. En les seves Metamorfosis, el poeta llatí Ovidi conta que la deessa de l’amor es penjà d’Adonis a causa d’una fletxa que li disparà erròniament Cupido. La felicitat, amb tot, d’aquella parella no durà molt de temps. Afrodita l’advertí que anàs en compte quan sortís de cacera.

En no fer-li cas, el jove fou ferit de mort per un porc senglar -uns diuen que enviat per qualque déu gelós com Ares o Apol·lo; d’altres, per una deessa venjativa com Àrtemis. La seva divina estimada, desesperada, vessà tantes llàgrimes com Adonis gotes de sang. De cada llàgrima naixé una rosa, i de cada gota de sang, una anemone, etimològicament  “flor del vent” (ἄνεμος) perquè els seus delicats pètals s’obren quan el vent bufa.

El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)
El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)


Anabolitzants per al metabolisme
Les persones que pateixen el complex d’Adonis cuiden molt el seu metabolisme, que és el conjunt de les reaccions bioquímiques que tenen lloc en els éssers vius. Aquesta paraula prové del grec μετά (preposició que indica canvi) i βάλλω (“llançar”). Amb la preposició ἀνά (“cap amunt”), es creà el terme anabolisme per al·ludir a la primera fase del procés de conversió dels aliments en energia pel cos; i el procés final d’assimilació dels aliments es conegué catabolisme (la preposició κατά significa “cap avall”). Les víctimes del complex d’Adonis, però, el que volen és anabolitzants, medicaments que activen la síntesi de les proteïnes. Com a reacció, produeixen un augment de la gana i del pes i una millora de l'estat general.

Situació ben real
Situació ben real

 

Al gimnàs s’hi va “en pel”
Les persones que pateixen el complex d’Adonis convé que vagin al gimnàs en pèl. Així ho indica l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món.

Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a Franca equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

 

Aquí teniu unes reflexions d'Arnold Schwarzenegger sobre l'esculturisme:

 

En aquest vídeo es parla sobre la vigorèxia, l'epidèmia silenciosa:


Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís!
Hormones que exciten
Mens sana in corpore sano?

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px