Banner Top

Morir d’amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l'antiga Babilònia,  en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.
 
Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.
 
Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

Tisbe troba el cos de Píram
Tisbe troba el cos de Píram
 
El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

Romeu i Julieta
Romeu i Julieta
 
El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

Hero i Leandre
Hero i Leandre


La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Hero i Leandre (Keller)
Hero i Leandre (Keller)


Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

La torre de Leandre
La torre de Leandre


El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIX de Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.


 

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete
Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete


Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido
En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas  (Pierre Narcisse Guerin, 1815)
Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
 
Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
 
Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)
El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)


Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (...) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

La mort de Dido (Reynolds)
La mort de Dido (Reynolds)

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:



I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf
La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.




En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
Cupido concupiscent
Femme fatale, l'origen del mite
Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Miguel Bosé canta "Morir de amor":



Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":



L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":



I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":



I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:





Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:


  • Publicat a Amor

Adonis no patia vigorèxia!

L’actual culte al cos ens ha duit un nou complex d’arrels clàssiques, el complex d’Adonis. Aquesta patologia, semblant al narcisisme, també és coneguda com a vigorèxia, un neologisme creat a partir de l’anglès big (“gran”) i del grec ὄρεξις (“gana”) en al·lusió a l’obsessió per aconseguir una major massa muscular –en contra, doncs, del que es pugui pensar, no ve de vigor. Les víctimes d’aquest complex són addictes al gimnàs i als miralls. Amb tot, el personatge mitològic en qui s’inspira no patia res d’això. L’únic que sabem d’ell és que era molt bell. D’aquí l’expressió “ser un Adonis”.
 
Adonis era fruit d’un incest provocat per la mateixa Afrodita, que no pogué consentir que Cèncrees, esposa de Cíniras, rei de Síria, digués que la seva filla Esmirna era més bella que ella. Com a càstig, la deessa de l’amor féu enamorar Esmirna del seu pare, amb qui s’uní enmig de la foscor per amagar la seva identitat. Finalment Cíniras s’adonà del parany i Esmirna, avergonyida d’aquella unió tan execrable, s’amagà al bosc.

Venus i Adonis (Tizià)
Venus i Adonis (Tizià)
 
Tanmateix, Afrodita es compadí de la seva víctima i la transformà en un arbre, la mirra, que plora delicades llàgrimes d’una essència especialment apreciada per la seva fragància i tacte (fou una de les ofrenes dels Reis d’Orient al nin Jesús). Aquesta transformació no impedí que el fruit que Esmirna portava al seu ventre continuàs creixent. Segons una versió, el dia del part, Cíniras, el pare-padrí de la criatura, va fer un trau a l’escorça de l’arbre amb la seva espasa. Així va veure la llum Adonis, aliè a les circumstàncies incestuoses del seu naixement.

Entendrida per la bellesa d’aquell nin, Afrodita el recollí i el confià en secret a la sobirana de l’Hades, Persèfone, perquè el criàs. Aquesta, però, li acabà agafant afecte, de manera que no volgué desprendre’s d’ell. Aleshores Zeus dictaminà que Adonis viuria un terç de l’any amb Afrodita, l’altre, amb Persèfone, i el tercer, allà on volgués el jove.

Anemone, llàgrimes de Venus
Adonis es decantà per passar més temps amb Afrodita. En les seves Metamorfosis, el poeta llatí Ovidi conta que la deessa de l’amor es penjà d’Adonis a causa d’una fletxa que li disparà erròniament Cupido. La felicitat, amb tot, d’aquella parella no durà molt de temps. Afrodita l’advertí que anàs en compte quan sortís de cacera.

En no fer-li cas, el jove fou ferit de mort per un porc senglar -uns diuen que enviat per qualque déu gelós com Ares o Apol·lo; d’altres, per una deessa venjativa com Àrtemis. La seva divina estimada, desesperada, vessà tantes llàgrimes com Adonis gotes de sang. De cada llàgrima naixé una rosa, i de cada gota de sang, una anemone, etimològicament  “flor del vent” (ἄνεμος) perquè els seus delicats pètals s’obren quan el vent bufa.

El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)
El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)


Anabolitzants per al metabolisme
Les persones que pateixen el complex d’Adonis cuiden molt el seu metabolisme, que és el conjunt de les reaccions bioquímiques que tenen lloc en els éssers vius. Aquesta paraula prové del grec μετά (preposició que indica canvi) i βάλλω (“llançar”). Amb la preposició ἀνά (“cap amunt”), es creà el terme anabolisme per al·ludir a la primera fase del procés de conversió dels aliments en energia pel cos; i el procés final d’assimilació dels aliments es conegué catabolisme (la preposició κατά significa “cap avall”). Les víctimes del complex d’Adonis, però, el que volen és anabolitzants, medicaments que activen la síntesi de les proteïnes. Com a reacció, produeixen un augment de la gana i del pes i una millora de l'estat general.

Situació ben real
Situació ben real

 

Al gimnàs s’hi va “en pel”
Les persones que pateixen el complex d’Adonis convé que vagin al gimnàs en pèl. Així ho indica l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món.

Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a Franca equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

 

Aquí teniu unes reflexions d'Arnold Schwarzenegger sobre l'esculturisme:

 

En aquest vídeo es parla sobre la vigorèxia, l'epidèmia silenciosa:


Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís!
Hormones que exciten
Mens sana in corpore sano?

La llegenda del sant Greal

A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Greal.  Es tracta de la copa que Jesús hauria utilitzat en el Sant Sopar. També, però, seria en aquest mateix calze on el ric mercader Josep d’Arimatea va recollir la sang que brollava de les ferides del Messies el dia de la seva crucifixió. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.

El terme Greal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Es creu que va ser el mateix Josep d’Arimatea qui va portar el sagrat calze a França, i més tard, a Anglaterra. Allà hauria estat amagat durant uns segles fins que els càtars se’l varen endur al castell de Montsegur.

L’any 123, amb el setge dels croats, els càtars amagaren el Greal i la resta de tresors en algun indret dels Pirineus. Des de llavors, la recerca del Sant Greal continua viva. Alguns diuen que es troba a la catedral de València, altres, a Lió, Reims, Gènova o fins i tot a Montserrat, on l’any 1940 s’hi desplaçà el jerarca nazi Heinrich Himmler -tanmateix, no el trobà.

El mite del Sant Greal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner .

En el cel·luloide, aquesta relíquia serví de fil conductor per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Greal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

El priapisme del déu titola

El priapisme és l’erecció contínua i dolorosa del membre viril. Es tracta d’un trastorn vascular que fa que el penis no aconseguesqui evacuar la sang que l’umpl, fins i tot després que hagi desaparegut el desig sexual. Aquest mal, conegut també com a satiriasi, és patit pel protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia.

Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.


Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes.

Déu titola o cigala
El nin Príap fou descobert per uns pastors, els quals el criaren. En créixer, aquell ésser inventaria la masturbació, ja que atès la mida del seu membre, ho tenia difícil per practicar el coit.

Príap esdevindria el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps. Nosaltres el coneixem més com el déu titola, terme d’origen expressiu. També, però, el podríem anomenar el déu cigala. No debades, la cigala també s’empra vulgarment per referir-se al penis.

La cigala és un insecte que emet un so estrident. Segons una teoria etimològica, per la seva forma cilíndrica i obscura, hauria originat la paraula cigar. Altres variants d’aquest  petit rotlle de fulles de tabac són cigarreta o cigarro (pronunciat “xigarro” a Mallorca).

Cigala
Cigala

Fal·lus apotropaics
Fal·lus (φαλλός en grec) deriva de l’arrel indoeuropea *bhel-2, que significa “inflar”, “créixer”. És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). Tenien una funció apotropaica, és a dir, protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Com a déu de la fertilitat, Príap era molt venerat entre la gent del camp. A posta comptava amb tantes estàtues que solien tenir genitals tenyits de vermell (ruber). D’aquí que el déu fos conegut com a “ruber” o “rubicundus”. Príap també era considerat el patró de les persones necessitades de bona sort, especialment en les relacions sexuals. Sovint apareix en el seguici de Dionís, el déu de la disbauxa.

Escultura de Príap
Escultura de Príap


A l’entrada de la casa dels Vetii a Pompeia apareix la pintura mural que encapçala aquest escrit. Hi apareix Príap amb el seu descomunal penis que posa en el platet d’una balança; a l’altre platet hi ha col·locada la collita. L’escena vincula la bona producció agrària amb la fertilitat que garanteix el déu de la titola.

A part del mosaic de Príap a la Casa dels Vetti, una altra de les icones més famoses de Pompeia és un enorme fal·lus amb dos testicles, presentats amb la següent inscripció llatina: Hic habitat felicitas (“Aquí habita la felicitat”). Es va trobar en la paret d’un forn i ara es guarda en el Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. La felicitas llatina –relacionada etimològicament amb femella i fel·lació, començà essent la “bona sort”. Així doncs, aquesta imatge és una nova prova del caràcter apotropaic dels fal·lus.

Priapeus
Els Priapeus són una col·lecció d’uns vuitanta poemes llatins curts de caràcter eròtic-festiu en forma d’epigrames. Hi apareix Príap parlant en primera persona o bé pren la paraula un devot del déu. Solien estar fixats a les estàtues de fusta del déu. Els inventors d’aquest gènere són autors grecs com Leònides de Tarent o Euforió.

 

Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)
Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)


Es considera que els priapeus llatins no són obra d’un únic poeta, sinó que més avit són el resultat d’un treball col·lectiu per part d’un grup de literats que formaven part del cercle de Mecenas, el gran protector de les arts de l’antiga Roma. Es creu que aquests autors, reunits en els Jardins de Mecenas al costat d’una estàtua de Príap, es divertien escrivint versos obscens.

 

Hic habitat felicitas
Hic habitat felicitas

 

Fal·lus a una paret d'Empúries
Fal·lus a una paret d'Empúries


Aquests són altres amulets itifàl·lics:

amulet itifàl·lic
amulet itifàl·lic

 

 
Fal·lus amulet
Fal·lus amulet

 

Copa amb forma de fal·lus
Copa amb forma de fal·lus

 

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Aquí teniu més informació sobre Príap.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre Príap.

Articles del web relacionats:
Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació

Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari

El Divendres Sant d'avui ens recorda la sang de Crist.

"Estripar-se les vestidures"
Després de ser lliurat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d'Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el "Fill de Déu". En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d'un costum que es feia quan s'escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, "ofendre" + φημί, "dir").

Avui l'expressió "estripar-se les vestidures" es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d'això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.

 

Sant Joan recull l’interrogatori que Pilat va fer a Jesús (18, 33-38):

Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

- ¿Tu ets el rei dels jueus?


Jesús contestà:
-          ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

Pilat replicà:
-          Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

Jesús contestà:
-          La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

Pilat li digué:
-          Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:
-          Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

Li diu Pilat:
-          I què és la veritat?

Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d'Egipte).

Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l'expressió "fer una barrabassada", que equival a cometre una dolenteria molt gran.



Ecce homo i la rentada de mans de Pilat

Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d'espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l'home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l'expressió eccehomo és sinònima d'anar fet un nyap.

En el món de l'art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d'espines. Recentment, s'ha fet famós l'eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Ecce homo destrossat
Ecce homo destrossat


Finalment Pilat claudicà per por a què la insurrecció anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d'aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: "Innocent sóc de la mort d'aquest just. Vosaltres veureu". Avui en dia l'expressió "rentar-se'n les mans" es fa servir molt per indicar que algú es desentén d'alguna cosa o n'eludeix la responsabilitat.


Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa "crani". Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis.

Altres teories diuen que la prominència d'aquest turó recorda la forma d'un crani. Sigui com sigui, sant Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός ("el lloc del Crani"), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l'adjectiu calvus ("calb") per la seva similitud amb l'aspecte del crani –i d'aquí ve també calavera.

Verònica i el rostre de Jesús
De camí al calvari, mentre arrossegava la creu, una dona anomenada Verònica es va acostar Jesús. Compadida pel seu sofriment, li va eixugar amb un llenç el rostre, negat de suor i de sang. La tradició diu que la faç de Jesús va quedar impresa miraculosament en aquell tros de roba.

Santa Verònica, de Hans Memling
Santa Verònica, de Hans Memling


Verònica, tanmateix, és un personatge llegendari. No apareix en cap dels Evangelis canònics. L’etimologia popular ha atribuït l’origen d’aquesta santa a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), "vera icona", en al·lusió a la imatge del rostre de Crist.

I "per més INRI"....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum ("Jesús de Natzaret, rei dels jueus"). Avui s'usa popularment l'expressió "per a més inri" com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis ("camí de la creu" en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes.

També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l'imperi romà). Avui, l'expressió "viacrucis" la utilitzam per referir-nos a una situació que se'ns fa llarga i feixuga.

Inri
Inri


Per què no menjam carn Divendres Sant?

El Divendres Sant l'Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d'aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d'altres més lleugers.













Aquest article parla sobre l'origen de la crucifixió.

En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra parla sobre aspecte mèdics de la flagel·lació de Crist. En aquest altre parla de la crucificació. En aquest altre de la corona d'espines.. Aquí parla d'aspectes mèdics de la mort de Crist.

En aquest enllaç trobareu informació sobre per què el Papa, Divendres Sant, celebra el Via Crucis al Colisseu.

En aquest altre enllaç trobareu informació sobre autors clàssics que parlen de Jesús.

Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa:



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px