Banner Top

Bascos irreductibles?

Aquí teniu l'extracte en català del reportatge "Roma contra el País Vasco" que m'han publicat a la revista "Historia de Iberia Vieja" (octubre 2016, Núm, 136).

En contra del que es creu, els bascos no plantaren cara a Roma com feren els gals de l’aldea fictícia d’Astèrix i Obèlix. Així ho constaten l’arqueologia i les fonts clàssiques. Lluny de ser un poble irreductible, els euscalduns col·laboraren en tot moment amb els seus invasors. Això explicaria en part que, a diferència del que passà amb altres tribus hispanes, la seva llengua sobrevisqués a la romanització.  

Dins l’imaginari col·lectiu existeix el mite que els bascos foren l’únic poble d’Hispània que es resistí a la romanització. El mateix escut de Guipúscoa conté el lema llatí Fidelissima Bardulia nunquam superata (“La fidelíssima Bardúlia, mai conquerida”). Segons una tradició romàntica, una de les muntanyes d’aquesta regió, l’Ernio, va acollir una famosa batalla on al segle I aC els bascos, liderats per Lartaun, feren front a les tropes de l’emperador August en el transcurs de les guerres càntabres. Les fonts clàssiques, però, no ens parlen de cap batalla durant els prop de sis segles de presència romana per terres basques. La realitat és que més aviat predominà una convivència pacífica.
 
La versió de David contra Goliat d’Euskadi ja ha quedat desmentida gràcies sobretot a una troballa feta el 2013 per l’equip del documental Euskara jendea, una superproducció audiovisual basca basada en el llibre homònim de Carlos Etxegoien. Durant la seva filmació, es va redescobrir en un magatzem del Museu del Louvre de París una làpida funerària que s’havia trobat a Roma molts anys enrere. Aleshores se sabia de la seva existència, però no on es trobava.

Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
 
L’epitafi de la làpida descriu el cursus honorum o carrera política del pretor Caius Mocconius Verus. Precisa que, entre els segles I i II dC, Mocconius elaborà el cens de 24 ciutats vascones i vàrdules. La xifra coincideix amb la que aporta el geògraf grec Ptolomeu en la seva obra datada més o menys en la mateixa època. Es tracta d’un testimoni d’un valor incalculable. A més de ser un dels més antics, ens posa sobre la pista dels pobles de l’àrea basca.

En aquest article trobareu més informació sobre el basc i les llengües preromanes.
 
Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les tropes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquest enlla analitza les diferents teories sobre l'origen del basc.

Aquest àudio parla sobre les guerres càntabres.

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques. Aquest vídeo de "Redes" parla de les llengües indoeuropees i l'excepció que suposa en aquest mapa lingüístic l'euskera:



Aques altre vídeo parla sobre la història dels bascos:



  • Publicat a Altres

Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2006 a la revista Sàpiens (Núm. 40) amb l'assessorament de Víctor Guerrero.

Les seves gestes van ser exaltades pels grans escriptors clàssics. Van formar part, com a soldats d’elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Són els foners balears que, gràcies a la seva afilada punteria i potència, es convertiren en protagonistes dels episodis més cèlebres de la Mediterrània. Avui, a les illes, lluny de ser una pràctica bel·licosa, el tir amb fona és un esport amb federació pròpia i amb centenars d’aficionats. El 1992, en els Jocs Olímpics de Barcelona, va ser presentat com l’esport autòcton de les Balears.

La història ha elevat a mite els antics pobladors de les Balears. Avui dia  la figura d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà, es un dels símbols més emblemàtics de l’arxipèlag. El mite es començà a forjar l’any 1.500 aC en el marc de la cultura talaiòtica que només es va desenvolupar a Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera en van quedar al marge per ser aleshores les dues illes menys poblades).

Enmig de les famoses construccions megalítiques -talaiots, taules i navetes- els primers illencs van veure en la fona un estri extraordinari per caçar però també per lluitar. Amb tot, aquest artefacte no fou un instrument exclusiu de les Balears. Hi ha constància que els maies, els asteques i alguns pobles de l’Orient Pròxim ja l’usaren. Basta recordar l’episodi bíblic de David vencent el gegant Goliat amb un potent tir de fona. I és que possiblement aquesta va ser la primera arma que l’home va tenir a les seves mans. Tal vegada va néixer d’una reacció tan espontània com és la d’acotar-se i recollir una pedra per tirar contra l’enemic. Amb el temps degué sorgir la idea de la fona per propulsar el projectil més lluny i amb més potència.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)


Encara que hi hagué altres cultures que conegueren la fona, el cert, però, és que a Occident els balears foren els que es guanyaren merescuda fama de ser els tiradors més destres de l’antiguitat. La literatura clàssica ens diu que, ja des de ben petits, els nadius de les illes eren ensinistrats en aquest art. Els pares tenien el costum de col·locar l’aliment dalt d’un arbre i no l’entregaven als seus fills fins que aquests no aconseguien fer-lo caure amb un potent tir. D’aquesta forma adquirien una gran habilitat.

Per continuar llegint cliclau en aquest link.

Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


Aquí teniu un article que parla sobre la conquesta romana de les Balears.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat al púnics i als romans a les Illes Balears.

I el capítol 85 d' "Això és mel" també està dedicat a l'època talaiòtica.

Aquí teniu un article de Lluís Garcia sobre Roma i les Illes Balears.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.




Articles del web relacionats:


Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV: 

 

I aquí teniu un documental sobre la Menorca talaiòtica:

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px