Banner Top

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Articles del web relacionats:
Fumata blanca, la història del consens papal
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
L'esplendorosa Roma del Cinquecento
El nepotisme i els Papes
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

La moral del geni

Article publicat a l'Ara Balears (24/02/2014)
 
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
 
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
 
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
 
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
 
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
 
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "La vuelta de mi abuela Lola".

Aquest article de Melcior Comes també és interessant "Moral i mantega".

Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.

Aquí teniu un article molt bo que parla sobre les mentides del cas Allen.

Aquest article  de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".

Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat "La moral i l'obra".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:


 
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:



I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:


L'androgin i el mite de l'amor romàntic

L’amor romàntic és un amor passional que vincula la passió amb la felicitat. El binomi queda plasmat en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. Actualment aquest model sentimental, avui hegemònic a Occident, té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. 

Segons explica Plató en el seu llibre El Banquet (segle IV aC), antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del Sol, la femella, de la Terra; i l’androgin, de la Lluna.

Figura de l'androgin
Figura de l'androgin

 

Androgin
Androgin

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:



Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys. 

Andrej Pejic
Andrej Pejic





A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

Tilda Swinton
Tilda Swinton


El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

Hillary Swank
Hillary Swank


A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixava a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Bimba Bosé
Bimba Bosé


Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

Falete
Falete


Un altre possible exemple d'androgínia serien les dones barbudes que pateixen la Síndrome d'Ovari Poliquístic. És el cas de la jove britànica Harnaam Kaur, que ja decidit no tallar-se la barba perquè la seva religió no li ho permet.

Harnaam Kaur
Harnaam Kaur


Precisament, a la propera edició d'Eurovisió, que se celebrarà aquest mes de maig a Copenhague, Àustria tendrà com a representant un transexual amb barba, Conchita Wurst:

Conchita Wurst
Conchita Wurst

Interpretació del mite de l’androgin
Mitjançant el mite de l’antrogin, Plató explica la diversitat de la sexualitat humana. També, però, projecta la idea que les persones necessitam ser estimades per recuperar la plenitud perduda. La mateixa idea ressuscità el mite de l’amor romàntic al segle XIX. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes. Al seu parer, és un model que impedeix a les dones assolir la seva plena autorealització i autonomia -la seva pitjor cara és la violència de gènere.
 
El filòsof Miquel Àngel Ballester fa les següents consideracions sobre l’amor romàntic al diari Ara Balears (03/12/2017):
 
“L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises.
El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort”.
 
Per reflexionar sobre l’amor romàntic, aquí teniu uns fragments d’una entrevista del diari Ara Balears (03/12/2017) a Begoña Marugán, doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. L’entrevista és feta pel mateix Miquel Àngel Ballester:
 
Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?
Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada. 

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?
Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.
 
Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?
El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.
Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?
Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.


El mal que ha fet el mite de la mitja taronja
Sobre el mal que ha fet el mite de la mitja taronja aquí teniu un text atribuït a John Lennon:

“Ens van fer creure que el “gran amor”, només passa una vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no és accionat, ni arriba en un moment determinat. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l’altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l’esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: dues persones pensant igual, actuant igual, que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: anul·lació. Que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que els desitjos fora de terme, han de ser reprimits. Ens van fer creure que els bonics i prims són més estimats.

Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i els que escapen d’ella estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustrenles persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives.

Ah, tampoc ens van dir que ningú ens diria tot això… cadascú ho haurà de descobrir sol. I aquí , quan estiguis molt enamorat de tu, podràs ser molt feliç i t’enamoraràs d’algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor… tot i que la violència es practica a plena llum del dia…”
John Lennon i la seva parella
John Lennon i la seva parella


I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:




I aquí teniu un vídeo sobre "La parella ideal" del programa Bricolatge emocional de TV3. I aquesta cançó també parla del mite de la mitja taronja:



Per acabar, us recoman aquest article de Meritxell Blay titulat "El melic". Reflexiona sobre l'amor a partir del mite de l'androgin.

Aquí teniu un vídeo del programa de TV3 "Quan arribin els marcians" dedicat a l'amor romàntic.

Aquí teniu un article de Carmen Buades, de l'Ara Balears, titulat "Rompre amb l'amor romàntic".

Aquí teniu una entrevista a l'antropòloga María Luz Esteban, antropòloga, autora de l'assaig 'Crítica del pensament amorós'. Ella assegura que avui estam saturats d'amor romàntic.


Articles del web relacionats:
Matrimoni amb amor?
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Tragèdies femenines
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px