Banner Top

Engrescats de bell nou

Article publicat a l'Ara Balears (22/05/2016)

Els docents tornam a estar engrescats. Hem recuperat la dignitat gràcies a l’extraordinària tasca de servei públic que, ara sí, fa IB3 amb programes com “Engrescats”. En temps de José Ramón Bauzá hauria esta impensable que la televisió autonòmica oferís un espai com aquest, en clau positiva, sobre el món educatiu. Encara ara ens estam recuperant de les pallisses verbals que patírem la legislatura passada pels acòlits més fanàtics del farmacèutic de Marratxí, entre ells, Ana Maria Aguiló i Antoni Camps. Fins i tot, en un Carnestoltes de Palma, vàrem presenciar estupefactes com un integrant d’una comparsa maltractava a potades un camiseta verda. Tristament aquest escarni públic va comptar en tot moment amb el suport institucional.
 
El sergent Bauzá, abandonat avui pels seus, actuà com un autèntic piròman. Mai un govern s’havia esforçat tant per desprestigiar l’escola pública. Mai s’havia creat un clima tan hostil contra uns professionals que tenen a les seves mans el futur de la nostra societat. Tanta irresponsabilitat i supèrbia va dinamitar equips directius ben avinguts. Els claustres, amb tot, varen saber convertir aquella mala maror en una marea verda que s’erigí en la defensora d’un ensenyament públic de qualitat presidit pel consens i no pels decrets llei.

Gran marea verda a Palma
Històrica marea verda a Palma (29 de setembre de 2013)
 
Als docents se’ns sol acusar de corporativistes. I certament pot ser així, com qualsevol, però, àmbit laboral. Sovint la gent només parla de nosaltres per retreure’ns que tenim massa dies de vacances. Tampoc no falten els qui de seguida ens col·loquen l’etiqueta de ganduls. Com pertot, tanmateix, hi ha bons i mals professionals en un sistema que sempre és millorable. Lluny, per tant, de qualsevol reduccionisme, IB3 Televisió ha decidit posar en valor l’educació en un moment en què s’està reformulant amb propostes del tot engrescadores, tal com indica el nom del programa.
 
Per desgràcia, l’ensenyament sempre ha estat vist com una arma política. Així ho demostren les set lleis en la matèria que s’han promulgat en els últims trenta anys a remolc de la ideologia del govern de torn. A l’espera d’un gran pacte per a l’educació, hi ha docents amb vocació de servei que intenten salvar el sistema com bonament poden. Molts no ho tenen gens fàcil amb unes aules massificades, del tot heterogènies, catalitzadores del drama social d’aquests terribles anys de crisi econòmica. No debades, és a les escoles on van a parar les restes del nostre naufragi com a societat: nins desemparats i desnortats, víctimes d’un entorn del tot advers (pares negligents que han desertat de la seva tasca educativa, familiars a l’atur, divorcis traumàtics, violència física i verbal, etc.). Amb aquestes circumstàncies, doncs, s’entenen perfectament certes conductes disruptives a les aules. Més que de fracàs escolar, hauríem de parlar de fracàs social.
 
La ciutadania desconeix el desgast mental que provoca gestionar tant de malestar. Hi ha, però, professors, que prefereixen combatre qualsevol derrotisme amb esperit constructiu. Són els “engrescats” que retrata tan bé el programa d’IB3. Sense caure en una visió edulcorada de la professió, sempre és millor destacar el paper positiu d’uns docents que durant el Govern Bauzá vàrem ser qualificats d’ “indecents”. Ara, amb l’ajuda de la televisió autonòmica tenim l’oportunitat de donar a conèixer una feina que, dissortadament, massa sovint ha estat estigmatitzada per tòpics barroers.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
L’educació és cosa de tots. Ja ho diu un refrany africà: per educar una criatura fa falta la tribu sencera. I al capdavant de la tribu hi ha d’haver l’Estat. Per evitar nous fracassos com la darrera llei educativa, la LOMQE, seria bo que els nostres governants llegissin l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, que acaba d’editar per primer cop en català l’editorial Adesiara. El seu autor és Erasme de Rotterdam, un dels humanistes més importants del segle XVI. A pesar del temps transcorregut, és una obra d’absoluta vigència.
 
Erasme aposta per un Estat que tengui l’obligació d’oferir una escola pública regida per la meritocràcia. Al seu parer, l’objectiu és oferir una formació integral als futurs ciutadans, no basada només en l’utilitarisme més immediat. Així doncs, mentre la meritocràcia no arribi a les altes esferes polítiques, els “engrescats” del món educatiu continuaran amb la seva elogiable tasca de cimentar els fonaments d’una societat que avui sembla abocada a l’abisme.

Per conèixer quina és la realitat a les aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Tres mesos a secundària".

I no us podeu perdre aquesta entrevista a Pilar Ugidos, directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Es tracta d'una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa.

Tampoc no us podeu perdre aquest article sobre els secrets de l'educació a Finlàndia.

Aquí teniu el primer capítol del programa "Engrescats" titulat "La passió per aprendre":



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), parl sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



I aquí teniu Noam Chomsky reflexionant sobre l'objectiu de l'educació:



Aquí teniu una escena sensacional del professor de "La lengua de las mariposas":



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
- Prendre partit

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px