Banner Top

Esperant l'Apocalipsi

Vist que el món va tan malament, només ens queda esperar la nostra fi. Per preparar-nos-hi, convé que comencem a repassar l’Apocalipsi. En grec, apocalipsi significa “revelació”. Compost per la preposició ἀπό (“lluny”) i el verb καλύπτω (“ocultar”, “cobrir”), literalment voldria dir “treure el vel”. Aquest és el nom que rep l’últim llibre del Nou Testament, que conté les revelacions escrites pel profeta Joan (no confondre amb Joan l’evangelista) sobre la fi del món, judici final inclòs. 
 
L’Anticrist i la Parusia
L’Apocalipsi, per tant, ens parla de la fi de la Història. L’evangelista Joan (no l’autor de l’Apocalipsi) afirma que abans d’aquest cataclisme hi haurà un personatge perseguidor del cristianisme, l’Anticrist (serà Donald Trump?) -l’apòstol sant Pau també en fa referència com a «un seductor o impostor que fa apostatar els creients i impedeix als qui encara no ho són d'abraçar la fe».

Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto
Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto

Amb l’arribada de Jesús, vist com el Messies, els jueus consideraven que la humanitat havia encarrilat el seu tram final. Tot s’acabaria amb la Segona arribada de Crist a la Terra, la coneguda com a Parusia (παρουσία, “presència”). Així la descriu Sant Mateu (24, 29-31):
 
“Tot seguit, després de la tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles cauran del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l'home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. 31 Ell enviarà els seus àngels que, al so d'una trompeta potent, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d'un extrem a l'altre del cel”.
 
Sant Mateu també descriu de la següent manera el dia del judici final que es produirà amb la Parusia (25, 31, 46)
 
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
Després dirà als de la seva esquerra:
-Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna”.
 
Els quatre genets de l’Apocalipsi
L’Apocalipsi és un dels escrits més extens del Nou Testament, juntament amb els quatre Evangelis i el llibre dels Fets dels Apòstols. Es creu que va ser escrit a la segona meitat del segle I dC, en temps de l’emperador Domicià. En els seus primer versos, Joan, el seu autor, indica que es tracta d’una obra dirigida a set esglésies situades a Àsia Menor. La redacta des de Patmos, una petita illa del mar Egeu on les autoritats romanes deportaven certs condemnats. Joan assegura que un diumenge experimentà l’aparició de Crist, el qual li ordenà posar per escrit un conjunt de visions (1, 4-11). Jesús, mitjançant Joan, anuncia a les diverses comunitats que executarà un judici sobre elles si prèviament no fan un canvi d’actitud.

Els quatre genets de l'Apocalipsi
Els quatre genets de l'Apocalipsi
 
A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi apareixen quatre cavallers coneguts com els Quatre Genets de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta Déu que està tancat amb set segells. Jesús obre els primers quatre segells dels set, amb la qual cosa allibera quatre genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Es tractaria d’al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se'l designa amb aquest nom.
 
La Bèstia i la batalla d’Armagedon
La persecució del poble de Déu és representat com una dona a la qual persegueix Satanàs, simbolitzat per un drac (12, 1-5). En no aconseguir-lo aniquilar, Satanàs recorre a una Bèstia de set caps que sorgeix de la mar i que porta el número 666. Tanmateix, aquesta vegada Satanàs tampoc no se surt amb la seva. Aleshores Joan anuncia que Babilònia, descrita com la “gran prostituta” aliada de la Bèstia, serà destruïda.
 
Finalment es produeix l’enfrontament de l’Anyell (Crist) contra Bèstia i els seus serfs a la batalla d’Armagedon. Amb la victòria de l’Anyell, Satanàs és fermat durant mil anys. En acabar aquest mil·lenni de suplici, Satanàs cobrarà de bell nou la vida i tornarà a fer de les seves. Una altra vegada, però, serà condemnat al fracàs.

Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
 
A continuació, es produeix la resurrecció dels morts i el judici de tots els éssers humans davant del tron de Déu (20, 11-15):
 
“Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven.  Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la mort i el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la mort mateixa i el seu reialme van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc”.
 
Després del judici universal, es veu un cel nou una terra nova, sobre la qual descendeix la nova Jerusalem. Llavors, una veu imponent irromp amb les següents paraules:
 
“Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà `Déu que és amb ells’. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
- Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:
- Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

Després em va dir:
- Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res.  Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus.Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort”.

Influència de l’Apocalipsi
A pesar del seu caràcter marcadament críptic, l’Apocalipsi ha tengut una gran influència en la Història. Expressions com apocalíptic, el dia de la Bèstia, mil·lenarisme, Armagedon, quatre genets i un llarg etcètera han passat a formar part del nostre patrimoni lingüístic. Amb tot, moltes vegades en han arribat amb un significat distorsionat.
 
Els primers cristians consideraven que, en l’Apocalipsi, Joan havia predit l’aliança entre Babilònia (Jerusalem) i la Bèstia (Roma) per perseguir els cristians. També es volgué interpretar que Jerusalem (Babilònia) seria arrasada per la Bèstia (Roma), tal com feren les tropes de Titus l’any 70. Tanmateix, fonamentalment parla del conflicte intrínsec de la Història: l’eterna lluita entre el Bé i el Mal. Al segle XIX, per a Karl Marx, la Història també era la lluita de la classe obrera contra la capitalista.

Us deix amb la gran escena de la pel·lícula Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola (1979). És una adaptació lliure de la novel·la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. En l'obra l'acció està ambientada a l'Àfrica de finals del segle XIX; en la pel·lícula, a la Guerra de Vietnam. Aquesta és la famosa escena amenitzada amb la música "La cabalgada de les Valquíries", de Richard Wagner:



Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel:

 

Aquí teniu el Dies irae (Dia de la ira), de Mozart. És una famosa seqüència gregoriana del segle XIII. El poema descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes. Aquesta seqüència forma part de la Missa de difunts i s'executava durant les cerimònies d'enterrament:


Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Etimologies de la mort
El cant de la sibil·la
- Vade restro, Satanàs!
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
-
 Els orígens del cristianisme
-
 L'ultratomba a l'Odissea

El cant de la sibil·la

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.002) del diari El Punt/Avui.

Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final. 
 
El futur sempre espanta. I si fem cas al cant de la Sibil·la, encara més. Ens hem de preparar pel pitjor: Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i a tot lo món turment darà,  se farà com Déu servir,/ i qui no el crega farà morir... Als mals dirà molt agrament: -Anau, maleïts, en el turment!/ anau-vos-ne en el foc etern amb vòstron príncep de l’infern! Els que s’han portat bé, en canvi, poden estar tranquils: Als bons dirà –Fills meus, veniu!/ benaurats posseïu/ el regne que us he aparellat/ des que lo món va esser creat! Des de l’Edat Mitjana i de manera ininterrompuda, a les esglésies de Mallorca i l’Alguer (Sardenya) cada nit de 24 de desembre estrofes com aquestes recorden als mortals el dia del Judici Final. Resulta paradoxal que un missatge tan catastrofista surti de la innocent veu d’un nen o nena d’uns dotze anys que, sense saber-ho, se sent dipositari del poder endevinatori de les profetesses de l’antiguitat clàssica. I és que el cant de la Sibil·la és un dels exemples més clars de l’apropiació d’una figura pagana per part de l’Església.
 
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes. Els primers escriptors grecs només parlen d’una sibil·la, suposadament la coneguda com a Heròfila, que profetitzà la guerra de Troia. Amb el temps, però, n’anaren sorgint d’altres, sempre amb el seu nom de procedència -al segle I, Varró va fer un catàleg de deu sibil·les gairebé oficials: líbia, dèlfica, cimèria, eritrea, sàmia, cumea, helespòntica, frígia, triburtina i pèrsica.

Per continuar llegint cliclau aquí: 
Sibil·la 1
Sibil·la 2
Sibil·la 3

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats
La pèrfida sibil·la
Els orígens del cristianisme
- Esperant l'Apocalipsi
-
 L'oracle de Delfos
Pare Noel o el triomf del màrqueting

No us podeu pedre el capítol 10 del programa "Aire" d'IB3 Televisió dedicat al cant de la sibil·la.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.



I aquí teniu el cant de la sibil·la interpretat pel gran mestre Jordi Savall:

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
- Prendre partit

La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px