Banner Top

“Dulce Ingeborg”: el misteriós crim dels titelles

Article publicat a l'Ara Diumenge (28/11/2016)

L’estiu de 1977 es produí a Eivissa un dels assassinats més misteriosos de la història de la criminologia espanyola que alguns volgueren relacionar amb el nazisme.

La infància ens marca per sempre. Bé ho sap el fotoperiodista mallorquí Carles Domenec, de 46 anys. Sempre que se’n va de viatge, en comptes de souvenirs, compra un titella. Fa poc va trobar l’explicació a aquest curiós costum. En realitat, aquell objecte actuava en el seu subconscient com la magdalena de Proust. Li evocava els records de quan tenia quatre anys i, a Eivissa, visitava Puppentheather, ansiós de veure un espectacle del tot hipnòtic. La seva responsable era l’ex actriu alemanya Ingeborg Shäffer, que el 1954 s’havia establerta a la Pitiüsa major juntament amb el seu marit, el pintor abstracte Frank “el Punto”. Poc es podia imaginar Carles el fatal desenllaç que tenia preparat el destí per a la seva musa infantil.

Notícia del diari sobre la mort de
Notícia del diari sobre la mort de "Dulce Ingeborg"

En els teatres de Leipzig, Ingeborg s’havia posat en la pell de Joana d’Arc i de Julieta. El 1970, però, va haver d’interpretar un altre paper per al seu marit, que havia caigut greument malalt de càncer. Començà a entretenir-lo amb titelles, que ella mateixa confeccionava. En morir, decidí convertir aquella curolla en un petit negoci a la cotxeria de casa seva, el número 8 del carrer Santa Maria de Dalt Vila. El 1974 el nen Carles havia aterrat a Eivissa de la mà de la seva mare, que aquell curs es disposava a cobrir una plaça de professora en un institut. “A l’hivern -diu- hi havia poques coses a fer. Sempre que podia, els caps de setmana la meva mare em portava a veure Dulce Ingeborg, que era el nom artístic d’aquella dona diminuta, dotada d’un gran talent. Els seus espectacles eren d’un alt nivell, tenia la mateixa factura que els es feien a Centreeuropa aquells anys”. La màgia d’aquell teatre calaren en la retina plena de sensibilitat estètica del futur fotoperiodista. “Ingeborg -continua- era un encant de persona. A mi em va batejar com `mi fiel espectador’. En acabar la funció, repartia llepolies entre el públic i es posava a parlar amb nosaltres”.

A finals de juliol de 1977 Carles tenia set anys i es trobava de vacances amb la seva família a Escòcia. Es van aturar a un poble a comprar El País. La seva sorpresa va ser majúscula quan la seva mare li va comentar una notícia que ocupava un petit requadre del diari. Dulce Ingeborg havia estat assassinada de manera brutal en el teatre de casa seva. Carles no s’ho podia creure. La policia, avisada per uns veïns, havia trobat el cos de l’artista alemanya al costat del seu llit, amb el cap destrossat. L’arma de l’homicidi havia estat la màquina d’escriure amb la qual la propietària del Puppentheather redactava les històries per a les seves obres. Contemplant-la, muts i impotents, hi havia els seus titelles, que ja mai més tornarien a cobrar vida.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquí teniu el tràiler de l'obra "La dulce Ingeborg", interpretada per la ballerina xilena Andrea Cruz:

 

Lili Marleen i el cul del diable

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" (21/08/2016)

Norbert Schultze, el compositor de la banda sonora de la Segona Guerra Mundial, visqué els seus últims anys a Mallorca defensant-se de la seva afiliació al nazisme.
 
Norbert Schultze morí el 2002 als noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. Seguint la moda d’altres alemanys, ell també havia triat Mallorca per passar els darrers deu anys de la seva vida. A Portals (Calvià) gaudí d’una folgada pensió gràcies als suculents beneficis que li reportaren la vintena de cançons patriòtiques que compongué per al nazisme, entre elles Lili Marleen, una de les melodies més escoltades de la història del segle XX. En el seu retir daurat balear coincidí amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 decidí fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Li vas besar el cul al diable.
 
En cap moment de la cinta Schultze va donar mostres de remordiments per la seva estreta relació amb els nazis. Assegurà que ell no sabia res del genocidi i que es va veure forçat a col·laborar amb el Tercer Reich. En un acte de sinceritat, però, admeté que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats d’un major talent. El títol del documental prové d’una anècdota narrada pel mateix protagonista. Just acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que el seu bàndol havia perdut, Schultze va intentar partir cap a l’estranger. Aleshores va demanar acollida a un oncle seu que havia abandonat Alemanya abans de la contesa. El familiar el despatxà amb una contundent frase: “Vas besar el cul al diable. Mai més no et podràs rentar la boca”.

Per continuar llegint cliclau aquí.



I aquesta és la versió catalana feta per Marina Rosell:



Si voleu conèixer més sobre aquesta història us recoman el llibre "Lili Marleen. Canción de amor y muerte" de Rosa Sala Rose.

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme

Mur d'Adrià, la mare de tots els murs d'Europa

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (20/09/2015)

Els 117 quilòmetres de paret romana del segle II, a la frontera entre Anglaterra i Escòcia, són l’antecedent més punyent dels murs que encara s’aixequen contra la immigració clandestina

Ens pensàvem que, després del mur de de Berlin (1961-1989), el món ja havia après la lliçó. Aquest estiu, però, Hongria ens ha sorprès amb la construcció d’una tanca de quatre metres d’altura al llarg dels seus 175 kilòmetres de frontera amb Sèrbia per frenar la immigració il·legal. Des del 1998, per contenir el somni europeu de molts africans, el govern espanyol no ha parat d’instal·lar enormes tanques a Melilla, i després a Ceuta, al límit territorial amb el Marroc.

El 2002 Israel també començà a construir l’anomenada tanca de seguretat, de més de 350 kilòmetres, amb l’objectiu d’impedir la “intrusió de terroristes palestins”. El 2006 el president nord-americà George Bush tampoc no s’està d’aixecar un mur de 600 kilòmetres a la frontera dels EUA amb Mèxic per dissuadir els immigrants sense papers. L’antecedent de tots aquests murs de la vergonya el trobem al món clàssic [...].

Articles del web relacionats:
Adrià, el primer hispter de l'antiga Roma?

Aquí teniu la història d'altres murs que s'han aixecat per delimitar fronteres.

Pera més informació sobre la història del mur d'Adria podeu veure aquest vídeo:

Eivissa, l'illa de la sal

El record de l’ “or blanc” encara és ben viu en la Pitiüsa major, antic saler de la Mediterrània

Sense sal no hi ha vida. I a Eivissa n'hi ha molta, de vida. La història de les Pitiüses no es pot concebre sense aquest mineral conegut des de l’antiguitat com l’ “or blanc”. Al segle VII aC els cartaginesos, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar-lo. Nou kilòmetres al sud de la ciutat d’Ibusim (Eivissa), que fundaren en honor a Bes  -el déu púnic de la festa-, trobaren unes salines immenses connectades amb les de Formentera per l’estret d’Es Freus. D’allà pogueren extreure un bé de primera necessitat per a l’organisme, tal com demostra l’expressió “negar el pa i la sal” a algú.

Per continuar llegint, aquí teniu el text sencer publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)

Si voleu més fotos sobre l'antic ofici de traient a Ses Salines d'Eivissa, visitau aquesta web de "Salinera española".

El capítol 103 del programa "Això és mel" està dedicat a l'or blanc.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)
- Eivissa, l'illa de l'excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç

La paradoxal creació del mite de l’illa de la llibertat i el plaer en una terra oprimida pel franquisme

Eivissa viu presonera del seu mite d'arcàdia feliç. Qui ho sap bé és la historiadora Rosa Rodríguez, autora del llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (Editorial Afers, 2014). Tot començà a la dècada dels anys trenta, quan un grup d’intel·lectuals alemanys recalaren a la Pitiüsa Major fugint del nazisme -els més coneguts foren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann-. No només els captivà el seu idíl·lic paisatge, sinó també el fet que, gràcies a la Constitució del 1931, aprovada durant la Segona República espanyola, fos un lloc on les llibertats estaven garantides i on la vida podia resultar molt barata. Paral·lelament a aquesta presència estrangera, també hi hagué un grup d’arquitectes catalans, liderats per Josep Lluís Sert, que arribaren a l’ illa blanca -una denominació encunyada el 1912 per Santiago Rusiñol-, fascinats per la seva arquitectura tradicional, de formes austeres i funcionals.

Clica aquí per continuar llegint el reportatge del suplement Ara Diumenge del diari Ara.

Articles del web relacionats amb el tema:
- Eivissa, l'illa de la sal, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)
"Eivissa 1968: Franco contra els hippies" , revista Sàpiens (Núm. 66, abril de 2008)
Eivissa, l’illa de l’excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Aquest article del setmanari "El temps" parlar d'Eivissa com a refugi fugaç dels jueus que fugien del nazisme.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Aquest reportatge de La vanguardia sobre els hippies d'Eivissa també és interessant.

I aquest reportatge parla sobre la Formentera hippy.

Tampoc no us podeu perdre aquest documental d'Eivissa de RTVE, de la sèrie "Baleares, un viaje en el tiempo".

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px