Banner Top

“Dulce Ingeborg”: el misteriós crim dels titelles

Article publicat a l'Ara Diumenge (28/11/2016)

L’estiu de 1977 es produí a Eivissa un dels assassinats més misteriosos de la història de la criminologia espanyola que alguns volgueren relacionar amb el nazisme.

La infància ens marca per sempre. Bé ho sap el fotoperiodista mallorquí Carles Domenec, de 46 anys. Sempre que se’n va de viatge, en comptes de souvenirs, compra un titella. Fa poc va trobar l’explicació a aquest curiós costum. En realitat, aquell objecte actuava en el seu subconscient com la magdalena de Proust. Li evocava els records de quan tenia quatre anys i, a Eivissa, visitava Puppentheather, ansiós de veure un espectacle del tot hipnòtic. La seva responsable era l’ex actriu alemanya Ingeborg Shäffer, que el 1954 s’havia establerta a la Pitiüsa major juntament amb el seu marit, el pintor abstracte Frank “el Punto”. Poc es podia imaginar Carles el fatal desenllaç que tenia preparat el destí per a la seva musa infantil.

Notícia del diari sobre la mort de
Notícia del diari sobre la mort de "Dulce Ingeborg"

En els teatres de Leipzig, Ingeborg s’havia posat en la pell de Joana d’Arc i de Julieta. El 1970, però, va haver d’interpretar un altre paper per al seu marit, que havia caigut greument malalt de càncer. Començà a entretenir-lo amb titelles, que ella mateixa confeccionava. En morir, decidí convertir aquella curolla en un petit negoci a la cotxeria de casa seva, el número 8 del carrer Santa Maria de Dalt Vila. El 1974 el nen Carles havia aterrat a Eivissa de la mà de la seva mare, que aquell curs es disposava a cobrir una plaça de professora en un institut. “A l’hivern -diu- hi havia poques coses a fer. Sempre que podia, els caps de setmana la meva mare em portava a veure Dulce Ingeborg, que era el nom artístic d’aquella dona diminuta, dotada d’un gran talent. Els seus espectacles eren d’un alt nivell, tenia la mateixa factura que els es feien a Centreeuropa aquells anys”. La màgia d’aquell teatre calaren en la retina plena de sensibilitat estètica del futur fotoperiodista. “Ingeborg -continua- era un encant de persona. A mi em va batejar com `mi fiel espectador’. En acabar la funció, repartia llepolies entre el públic i es posava a parlar amb nosaltres”.

A finals de juliol de 1977 Carles tenia set anys i es trobava de vacances amb la seva família a Escòcia. Es van aturar a un poble a comprar El País. La seva sorpresa va ser majúscula quan la seva mare li va comentar una notícia que ocupava un petit requadre del diari. Dulce Ingeborg havia estat assassinada de manera brutal en el teatre de casa seva. Carles no s’ho podia creure. La policia, avisada per uns veïns, havia trobat el cos de l’artista alemanya al costat del seu llit, amb el cap destrossat. L’arma de l’homicidi havia estat la màquina d’escriure amb la qual la propietària del Puppentheather redactava les històries per a les seves obres. Contemplant-la, muts i impotents, hi havia els seus titelles, que ja mai més tornarien a cobrar vida.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquí teniu el tràiler de l'obra "La dulce Ingeborg", interpretada per la ballerina xilena Andrea Cruz:

 

L'amant mallorquina de l'Arxiduc i l'origen de la plaça Gomila de Palma

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (13/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: carrer Catalina Homar (l'amant mallorquina de l'Arxiduc), esclava Maria Flores (natural d'Eivissa, va ser la darrera esclava d'Espanya) i plaça Gomila, antic epicentre de la marxa nocturna de Palma.



Articles del web relacionats:

L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears

La història de les Balears a través de Valeriano Weyler i el monòlit al "Baleares"

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (06/10/2015). Aquesta vegada parl sobre l'origen del nom de places "totèmiques" de les Balears: plaça Weyler de Palma (dedicada al mallorquí que a Cuba creà els primers camps de concentració de l'Europa moderna), plaça de Sa Feixina de Palma (on hi ha el polèmic monòlit a la fragata franquista "El Baleares"), plaça Antoni Riquer d'Eivissa (amb un monument al corsarisme pitiús) i plaça Alfons III de Cituadella (rei d'Aragó que annexionà Menorca).


L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Eivissa, l’illa de l’excepció

Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat


Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Articles relacionats: 

- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)
Eivissa, l'illa de la sal

Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2006 a la revista Sàpiens (Núm. 40) amb l'assessorament de Víctor Guerrero.

Les seves gestes van ser exaltades pels grans escriptors clàssics. Van formar part, com a soldats d’elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Són els foners balears que, gràcies a la seva afilada punteria i potència, es convertiren en protagonistes dels episodis més cèlebres de la Mediterrània. Avui, a les illes, lluny de ser una pràctica bel·licosa, el tir amb fona és un esport amb federació pròpia i amb centenars d’aficionats. El 1992, en els Jocs Olímpics de Barcelona, va ser presentat com l’esport autòcton de les Balears.

La història ha elevat a mite els antics pobladors de les Balears. Avui dia  la figura d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà, es un dels símbols més emblemàtics de l’arxipèlag. El mite es començà a forjar l’any 1.500 aC en el marc de la cultura talaiòtica que només es va desenvolupar a Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera en van quedar al marge per ser aleshores les dues illes menys poblades).

Enmig de les famoses construccions megalítiques -talaiots, taules i navetes- els primers illencs van veure en la fona un estri extraordinari per caçar però també per lluitar. Amb tot, aquest artefacte no fou un instrument exclusiu de les Balears. Hi ha constància que els maies, els asteques i alguns pobles de l’Orient Pròxim ja l’usaren. Basta recordar l’episodi bíblic de David vencent el gegant Goliat amb un potent tir de fona. I és que possiblement aquesta va ser la primera arma que l’home va tenir a les seves mans. Tal vegada va néixer d’una reacció tan espontània com és la d’acotar-se i recollir una pedra per tirar contra l’enemic. Amb el temps degué sorgir la idea de la fona per propulsar el projectil més lluny i amb més potència.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)

Encara que hi hagué altres cultures que conegueren la fona, el cert, però, és que a Occident els balears foren els que es guanyaren merescuda fama de ser els tiradors més destres de l’antiguitat. La literatura clàssica ens diu que, ja des de ben petits, els nadius de les illes eren ensinistrats en aquest art. Els pares tenien el costum de col·locar l’aliment dalt d’un arbre i no l’entregaven als seus fills fins que aquests no aconseguien fer-lo caure amb un potent tir. D’aquesta forma adquirien una gran habilitat.

Per continuar llegint cliclau en aquest link.

Aquí teniu un article que parla sobre la conquesta romana de les Balears.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat al púnics i als romans a les Illes Balears.

I el capítol 85 d' "Això és mel" també està dedicat a l'època talaiòtica.

Aquí teniu un article de Lluís Garcia sobre Roma i les Illes Balears.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.



Articles del relacionats:
- El múscul foner

Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV: 

Qui varen ser Guillem Sagrera i Walter Benjamin?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (25/08/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: general Riera, Guillem Sagrera (pare artístic de Miquel Barceló), Josep Maria Quadrado (literat menorquí) i Walter Benjamin (filòsof alemany que s'enamorà d'Eivissa el 1932).


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px