Banner Top

Engrescats de bell nou

Article publicat a l'Ara Balears (22/05/2016)

Els docents tornam a estar engrescats. Hem recuperat la dignitat gràcies a l’extraordinària tasca de servei públic que, ara sí, fa IB3 amb programes com “Engrescats”. En temps de José Ramón Bauzá hauria esta impensable que la televisió autonòmica oferís un espai com aquest, en clau positiva, sobre el món educatiu. Encara ara ens estam recuperant de les pallisses verbals que patírem la legislatura passada pels acòlits més fanàtics del farmacèutic de Marratxí, entre ells, Ana Maria Aguiló i Antoni Camps. Fins i tot, en un Carnestoltes de Palma, vàrem presenciar estupefactes com un integrant d’una comparsa maltractava a potades un camiseta verda. Tristament aquest escarni públic va comptar en tot moment amb el suport institucional.
 
El sergent Bauzá, abandonat avui pels seus, actuà com un autèntic piròman. Mai un govern s’havia esforçat tant per desprestigiar l’escola pública. Mai s’havia creat un clima tan hostil contra uns professionals que tenen a les seves mans el futur de la nostra societat. Tanta irresponsabilitat i supèrbia va dinamitar equips directius ben avinguts. Els claustres, amb tot, varen saber convertir aquella mala maror en una marea verda que s’erigí en la defensora d’un ensenyament públic de qualitat presidit pel consens i no pels decrets llei.

Gran marea verda a Palma
Històrica marea verda a Palma (29 de setembre de 2013)
 
Als docents se’ns sol acusar de corporativistes. I certament pot ser així, com qualsevol, però, àmbit laboral. Sovint la gent només parla de nosaltres per retreure’ns que tenim massa dies de vacances. Tampoc no falten els qui de seguida ens col·loquen l’etiqueta de ganduls. Com pertot, tanmateix, hi ha bons i mals professionals en un sistema que sempre és millorable. Lluny, per tant, de qualsevol reduccionisme, IB3 Televisió ha decidit posar en valor l’educació en un moment en què s’està reformulant amb propostes del tot engrescadores, tal com indica el nom del programa.
 
Per desgràcia, l’ensenyament sempre ha estat vist com una arma política. Així ho demostren les set lleis en la matèria que s’han promulgat en els últims trenta anys a remolc de la ideologia del govern de torn. A l’espera d’un gran pacte per a l’educació, hi ha docents amb vocació de servei que intenten salvar el sistema com bonament poden. Molts no ho tenen gens fàcil amb unes aules massificades, del tot heterogènies, catalitzadores del drama social d’aquests terribles anys de crisi econòmica. No debades, és a les escoles on van a parar les restes del nostre naufragi com a societat: nins desemparats i desnortats, víctimes d’un entorn del tot advers (pares negligents que han desertat de la seva tasca educativa, familiars a l’atur, divorcis traumàtics, violència física i verbal, etc.). Amb aquestes circumstàncies, doncs, s’entenen perfectament certes conductes disruptives a les aules. Més que de fracàs escolar, hauríem de parlar de fracàs social.
 
La ciutadania desconeix el desgast mental que provoca gestionar tant de malestar. Hi ha, però, professors, que prefereixen combatre qualsevol derrotisme amb esperit constructiu. Són els “engrescats” que retrata tan bé el programa d’IB3. Sense caure en una visió edulcorada de la professió, sempre és millor destacar el paper positiu d’uns docents que durant el Govern Bauzá vàrem ser qualificats d’ “indecents”. Ara, amb l’ajuda de la televisió autonòmica tenim l’oportunitat de donar a conèixer una feina que, dissortadament, massa sovint ha estat estigmatitzada per tòpics barroers.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
L’educació és cosa de tots. Ja ho diu un refrany africà: per educar una criatura fa falta la tribu sencera. I al capdavant de la tribu hi ha d’haver l’Estat. Per evitar nous fracassos com la darrera llei educativa, la LOMQE, seria bo que els nostres governants llegissin l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, que acaba d’editar per primer cop en català l’editorial Adesiara. El seu autor és Erasme de Rotterdam, un dels humanistes més importants del segle XVI. A pesar del temps transcorregut, és una obra d’absoluta vigència.
 
Erasme aposta per un Estat que tengui l’obligació d’oferir una escola pública regida per la meritocràcia. Al seu parer, l’objectiu és oferir una formació integral als futurs ciutadans, no basada només en l’utilitarisme més immediat. Així doncs, mentre la meritocràcia no arribi a les altes esferes polítiques, els “engrescats” del món educatiu continuaran amb la seva elogiable tasca de cimentar els fonaments d’una societat que avui sembla abocada a l’abisme.

Per conèixer quina és la realitat a les aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Tres mesos a secundària".

I no us podeu perdre aquesta entrevista a Pilar Ugidos, directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Es tracta d'una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa.

Tampoc no us podeu perdre aquest article sobre els secrets de l'educació a Finlàndia.

Aquí teniu el primer capítol del programa "Engrescats" titulat "La passió per aprendre":



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), parl sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



I aquí teniu Noam Chomsky reflexionant sobre l'objectiu de l'educació:



Aquí teniu una escena sensacional del professor de "La lengua de las mariposas":



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px