Banner Top

Formentera, la cara fosca del paradís

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (15/11/2015) - També trobareu una altra versió del mateix tema al número 197 (agost de 2018) de la revista Sàpiens en un reportatge titulat "Presos a Formentera"

Entre 1940 i 1942 la tranquil·la illa pitiüsa va acollir un dels camps de concentració més cruels del franquisme
 
Les cristal·lines i tranquil·les aigües de les Balears amaguen històries terribles. Fa dos-cents anys l’arxipèlag de Cabrera, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca i avui convertit en parc natural, ja acollí el primer camp de concentració europeu de l’era moderna. Fou el lloc on el 1809 anaren a parar les tropes napoleòniques que, durant la Guerra del Francès, caigueren a la batalla de Bailén (Jaén). Va ser un autèntic infern que durà cinc anys i que registrà fins i tot casos de canibalisme. Dels 9.000 presoners inicials tan sols en sobrevisqueren 3.600. El 2001 aquest episodi tan dramàtic de la nostra història inspiraria a Baltasar Porcel la seva novel·la L’emperador o l’ull del vent.

Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
 
Qui, però, es mereixen també una bona novel·la són els presos republicans que, en acabar la guerra civil, foren confinats en un altre racó del paradís balear, Formentera. Molts no ho saben, però la Pitiüsa menor és la constatació més palmària que els camps de concentració no només existiren en territori nazi. Espanya també s’omplí d’aquests recintes de l’horror. Destacaren els de Castuera (Badajoz), Miranda d’Ebre (Burgos), el Camp de la Bota a Barcelona o els d’Alacant. Alguns encara estan sense cap placa commemorativa [...].

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat a Formentera.

Aquí teniu un vídeo d'IB3 que parla sobre els 13 camps de concentració que hi havia a les Balears:

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".
 
Aquí teniu una entrevista a Josep Soler, considerat el fotògraf dels hippies.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2006 a la revista Sàpiens (Núm. 40) amb l'assessorament de Víctor Guerrero.

Les seves gestes van ser exaltades pels grans escriptors clàssics. Van formar part, com a soldats d’elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Són els foners balears que, gràcies a la seva afilada punteria i potència, es convertiren en protagonistes dels episodis més cèlebres de la Mediterrània. Avui, a les illes, lluny de ser una pràctica bel·licosa, el tir amb fona és un esport amb federació pròpia i amb centenars d’aficionats. El 1992, en els Jocs Olímpics de Barcelona, va ser presentat com l’esport autòcton de les Balears.

La història ha elevat a mite els antics pobladors de les Balears. Avui dia  la figura d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà, es un dels símbols més emblemàtics de l’arxipèlag. El mite es començà a forjar l’any 1.500 aC en el marc de la cultura talaiòtica que només es va desenvolupar a Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera en van quedar al marge per ser aleshores les dues illes menys poblades).

Enmig de les famoses construccions megalítiques -talaiots, taules i navetes- els primers illencs van veure en la fona un estri extraordinari per caçar però també per lluitar. Amb tot, aquest artefacte no fou un instrument exclusiu de les Balears. Hi ha constància que els maies, els asteques i alguns pobles de l’Orient Pròxim ja l’usaren. Basta recordar l’episodi bíblic de David vencent el gegant Goliat amb un potent tir de fona. I és que possiblement aquesta va ser la primera arma que l’home va tenir a les seves mans. Tal vegada va néixer d’una reacció tan espontània com és la d’acotar-se i recollir una pedra per tirar contra l’enemic. Amb el temps degué sorgir la idea de la fona per propulsar el projectil més lluny i amb més potència.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)


Encara que hi hagué altres cultures que conegueren la fona, el cert, però, és que a Occident els balears foren els que es guanyaren merescuda fama de ser els tiradors més destres de l’antiguitat. La literatura clàssica ens diu que, ja des de ben petits, els nadius de les illes eren ensinistrats en aquest art. Els pares tenien el costum de col·locar l’aliment dalt d’un arbre i no l’entregaven als seus fills fins que aquests no aconseguien fer-lo caure amb un potent tir. D’aquesta forma adquirien una gran habilitat.

Per continuar llegint cliclau en aquest link.

Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


Aquí teniu un article que parla sobre la conquesta romana de les Balears.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat al púnics i als romans a les Illes Balears.

I el capítol 85 d' "Això és mel" també està dedicat a l'època talaiòtica.

Aquí teniu un article de Lluís Garcia sobre Roma i les Illes Balears.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.




Articles del web relacionats:


Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV: 

 

I aquí teniu un documental sobre la Menorca talaiòtica:

Eivissa, l'illa de la sal

El record de l’ “or blanc” encara és ben viu en la Pitiüsa major, antic saler de la Mediterrània

Sense sal no hi ha vida. I a Eivissa n'hi ha molta, de vida. La història de les Pitiüses no es pot concebre sense aquest mineral conegut des de l’antiguitat com l’ “or blanc”. Al segle VII aC els cartaginesos, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar-lo. Nou kilòmetres al sud de la ciutat d’Ibusim (Eivissa), que fundaren en honor a Bes  -el déu púnic de la festa-, trobaren unes salines immenses connectades amb les de Formentera per l’estret d’Es Freus. D’allà pogueren extreure un bé de primera necessitat per a l’organisme, tal com demostra l’expressió “negar el pa i la sal” a algú.

Per continuar llegint, aquí teniu el text sencer publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)

Si voleu més fotos sobre l'antic ofici de traient a Ses Salines d'Eivissa, visitau aquesta web de "Salinera española".

El capítol 103 del programa "Això és mel" està dedicat a l'or blanc.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)
- Eivissa, l'illa de l'excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Qui va ser Nuredduna, l'amirall Ferragut o Isidor Macabich?

Aquí teniu la meva col·laboració estiuenca al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (07/07/2015). A la nova secció "Carretònim" parl sobre la història de noms curiosos de carrers de les Balears. En aquesta ocasió parl de la llegendària Nuredduna, de l'amirall Ferragut (tot un heroi als Estats Units), de l'intel·lectual eivissenc Isidor Macabich i de la relació de Jules Verne amb el far de la Mola de Formentera.




Articles del web relacionats:
El múscul foner
-
 Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer

Al gimnàs s'hi va en pèl

De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

A l’estiu, tothom a la “muntanya”!

Hi ha molta de gent que a l’estiu se’n va a la muntanya fugint de la calor. El que no saben, però, és que allà es trobaran amb la vertadera platja, almenys des del punt de vista etimològic. Platja és el neutre plural del grec πλάγιος i volia dir “flancs, costats oblics”. En un principi, era un terme que s’aplicava, entre altres coses, als vessants de les muntanyes. Amb el temps, aquesta obliqüitat anà baixant fins arribar arran de mar. Així doncs, quan aneu a la muntanya no oblideu agafar la tovallola!

Al voltant de la platja s’ha originat una extensa i rica terminologia. Una d’elles és la de "Rodríguez" per referir-se al pare de família entotsolat que s’ha de quedar a treballar mentre els seus se’n van de vacances vora la mar. Aquí teniu l’origen d’aquesta expressió. 

L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)
L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)


Aquí teniu un article de Jordi Llovet, titulat "Banys de mar", que explica que això d'anar a la platja a l'estiu és un invent recent. I en aquest altre també reflexiona sobre el mateix. Es titula "Moda paradoxal".

Aquest altre article parla sobre la moda d'estar bronzejat. I aquest sobre la tanorèxia, l'obsessió per estar sempre bronzejat.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre l'antiga moda de la pell blanca.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2018), reflexion sobre el sentit d'anar a la platja:

L'estiu és per fer slow life ("vida lenta") i per seguir la màxima italiana Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”). Ho explic en aquesta edició del Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018):


Aquí teniu pintures de banyistes.

I per acabar, retré un petit homenatge a la platja amb el primer anunci d’Estrella Damn que es va filmar a les Balears el 2009. És el de Formentera. Per mi és el millor de tots! 



I quan parlam de platja no podem obviar la més famosa, la d'Ipanema, a Rio de Janeiro (Brasil), que es va immortalitzar amb aquesta canço "Garota de Ipanema":



I aquí teniu l'estiu pintat per Giuseppe Arcimboldo. En aquest vídeo trobareu més informació sobre aquesta obra.

Giuseppe Arcimboldo
Giuseppe Arcimboldo


Articles del web relacionats:
Els biquinis són la bomba!
-L'origen mitològic de l'hivern

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px