Banner Top

Luter, el monjo que “protestà” contra la corrupció del Vaticà

Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

Luter
Luter pintat per Lucas Cranach el Vell el 1532

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

  • Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
  • La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
  • Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

Els reformadors (Lucas Cranach)
Els reformadors (Lucas Cranach)
 
Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
 
Contrareforma: l’Església contraataca
La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.
 
Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

Concili de Trento
Concili de Trento
 
La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Aquí teniu un interessant reportatge de "La Vanguardia" sobre les conseqüències de la Reforma de Luter.

Aquí teniu informació sobre les indulgències del Vaticà.

Si voleu més informació sobre la figura de Luter, us recoman aquests articles del diari Ara:
Luter, un home del seu temps que va canviar la història
Una moral que pesa a Europa
La ruta luterana
Protestantisme als Països Catalans

Aquest article parla sobre per què els països protestants són menys corruptes.

Articles del web relacionats:
-  Els orígens del cristianisme

Aquí teniu la pel·lícula "Luter" (2003):

Edat Mitjana, edat fosca?

El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilizar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestas –“període mitjà” en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època -amb tot, la data convencional de defunció de l’Edat Mitjana és el 1453, any en què els otomans ocuparen Constantinoble, estendard de l’Imperi Romà d’Orient. 

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa “alt”, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari.

La pesta
La pesta
 
La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques, una autèntica obra d’enginyeria; i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.
 
Tampoc no sembla que l’Edat Mitjana fos una era d’aïllament. Basta recordar que al segle XIII Marco Polo travessà tot Àsia fins arribar a la Xina, i que a l’any 1000  el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Fogueres a l'Edat Mitjana
Fogueres a l'Edat Mitjana
 
Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.
 
En l’imaginari col·lectiu la foguera també forma part del món medieval, que se sol relacionar amb l’atroç persecució de dones acusades de bruixeria. Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna -el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat. L’Edat Mitjana, doncs, ha estat víctima d’un complot.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el mite de l'Edat Mitjana.

Aquest vídeo parla sobre l'Edat Mitjana:




Articles del web relacionats:
Universitats divertides
La guerra dels nombres
La guerra de los relojes
Per què va caure l'Imperi Romà?
Imperi bizantí: l'edat d'or de Constantinoble
Llibres que ens fan lliures

Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2006 a la revista Sàpiens (Núm 45), amb l’assessorament del catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears, Pau Cateura.


L’antisemitisme va ser una constant de la nostra societat medieval. A la Mallorca del segle XV, la introducció de la Inquisició va empitjorar les dures condicions de vida no només dels jueus sinó també dels seus descendents que s’havien convertit al cristianisme, coneguts despectivament com a xuetes. La fixació al segle XVII dels 15 cognoms considerats com els típicament xuetes ha perllongat fins no fa gaire a l’illa la seva discriminació social. 
 
La dels xuetes és una història de rancors i prejudicis ancestrals. La injustícia es va començar a covar al segle XIV. Al llarg de 1391 l’ambient d’antijudaisme que regnava a tot l’Estat espanyol havia provocat l’assalt de molts de calls, entre ells el de Palma. El de la capital balear s’esdevingué, però, enmig de circumstàncies especials. L’agost d’aquell mateix any el camp illenc estava inmers en una profunda crisi degut a les pestes i a les males anyades. La situació empenyé els pagesos de la Part Forana a aplegar-se davant les portes dels governants de ciutat per exigir solucions.
 
Les autoritats, amb tot, van preferir desentendre’s del problema desviant el malestar del poble cap al Call, on sabien que la pagesia tenia molts de deutes pendents. I és que els jueus, hàbils comerciants, eren els principals proveïdors dels camperols: els venien animals i llavors a preus alts que després cobraven en gèneres, un cop vinguda la collida; també els oferien préstecs de diners mitjançant el dipòsit de joies. Així doncs, els foravilers aprofitaren l’ocasió per acabar amb tants de maldecaps econòmics. I no tingueren miraments. L’assalt es cobrà la vida de tres-cents jueus.
 
El clima de persecució i amenaça que imperà després dels fets de l’agost de 1391 va obligar els israelians a batejar-se. Aquesta animadversió social s’accentuà amb la promulgació d’una sèrie d’ordenances repressives: els privaven de practicar la seva religió, de disposar de béns propis, de fer contractes de compra i venda, de tenir armes, etc. Així les coses, hi va haver jueus que van preferir marxar de l’illa, abans de sotmetre’s a tal humiliació. La resta va córrer cap a la Seu a rebre les benediccions apostòliques. L’abril de 1435 tingué lloc una de les conversions més massives que es recorden.  Per exhibir la seva nova fe i a fi d’evitar aldarulls, els conversos esculpien en els murs de les seves cases una creu, en substitució de la “mezuzá” jueva que consistia en un tros de pergamí emmarcat on es podien llegir els passatges bíblics més rellevants.


 

Articles del web relacionats:
- Jueus, l'origen d'un estigma

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.

També cal tenir en compte una cita de Joan Fuster (1922-1992): “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”.

I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquí teniu una ressenya del llibre Fahrenheit 451 que parla d'una distopia on un grup de bombers es dediquen a cremar els llibres prohibits pel govern.

Aquí teniu reflexions sobre la lectura d'Emili Teixidor.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de cançons inspirades en llibres.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

 

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats


Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital.

Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

I, tanmateix, és català!

Article publicat a l'Ara Balears (01/07/13)

La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.
 
El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.
 
Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).

Lapao
Lapao
 
Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.
 
Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.

Mossèn Alcover i el català
Mossèn Alcover i el català
 
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Que no confonguin!
Que no confonguin!

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
 Països Catalans en el divan
-
 Qui és en Pep Gonella?
L'origen del terme català
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px