Banner Top

La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


Paraules a vista d'ocell

En grec, ocell és ὄρνις, -ιθος. Entre els seus derivats hi ha ornitologia (branca de la zoologia que estudia els ocells), ornitorinc (+ ῥυγχος, “bec”), ornitomància  (endevinació fonamentada en l'observació del cant o bé del vol dels ocells) o avern, que, amb l’afegitó d'alfa privativa, significa “sense ocells” –aquesta entrada a l’infern en el món romà era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo.

Ὄρνις també és present en el noms d’uns lloros entranyables, els agapornis, altrament coneguts com a “ocells de l’amor” (ἡ ἀγαπή, ης). Es diuen així perquè són ocells que només viuen bé en parella. En català, d’aquest mateix ètim hem heretat igualment la paraula orni, present en l’expressió “fer-se l’orni”, sinònim de “fer-se el desentès”.

Un altre mot d’origen grec és estruç, derivat de στρουθός (“pardal”) que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (<κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).

Ornitomància
Ornitomància


Quin pardal!

La paraula pardal deriva de πάρδαλος, “de color grisenc”. En canvi, el seu homòleg castellà, “gorrión” és d’etimologia desconeguda. El català, tanmateix, per influència del castellà, adoptaria aquest terme com a gorrió perquè pardal acabaria adquirint una connotació obscena, sinònim de penis. Més segura és l’etimologia de “pájaro”, que prové del llatí passer i que, en català, ens ha donat passerell, que és un tipus d’ocell, però que en sentit figurat significa “aprenent”.

En llatí, un pullus era una cria d’ocell. La paraula, relacionada amb pullulo (“brotar”), ens donaria pul·lular -que és l’acció de multiplicar-se abundantment-, pollastre i polla com a gallina jove –després el terme al·ludiria també, metafòricament, al membre viril. En grec, pollastre era ἀλεκτρυών, que donà el terme alectromància. Es tractava d’una tècnica d’endevinació (μαντεία) mitjançant els galls. Se’ls feia menjar gran de blat sobre lletres de l’alfabet. L’ordre en què el pollastre es menjava els grans revelava un missatge.

Un altre ocell ben curiós d’origen llatí és l’astor, en castellà “azor”. És rapinyaire com el seu parent el falcó. Així ja ho indica la seva etimologia acceptor (“el qui agafa”). El seu nom ens donà el verb astorar, sinònim d’espantar. La paraula degué sortir de comparar la por que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava -el mateix passà amb el seu homònim castellà “azorar”. En portuguès, aquest ocell hauria donat nom a les illes Açores, al bell mig de l'oceà Atlàntic a uns 1.500 km de Lisboa. 

Més petit que l’astor és l’esparver. D’origen germànic, aquest ocell carnisser també ens donà un verb de significat semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat, “espantat”. Un altre ocell present en el nostre llenguatge quotidià és gamarús, d’origen incert. Es tracta d’un rapinyaire nocturn, de moviments maldestres. D’aquí que avui “ser un gamarús” és sinònim de ser una bestiota.

Quan ens tapam amb un edredó el que feim és embolcallar-nos amb el plomissol de l’èider, una espècie d’ànec salvatge propi dels climes boreals, del nord d’Europa. Aquesta paraula és d’origen suec.

Etimologia d'edredó
Etimologia d'edredó

 

Els ocells volen gràcies a les seves ales (πτερόν). Podem resseguir aquest ètim grec en paraules com dípter (+ δίς, «dues vegades»), que té dues ales;  afanípter (+α privativa + φανερός, “visible”), amb ales no visibles; tricòpter (+ θρίξ, τριχός, “cabell”), per a insectes d’ales molt peludes; o helicòpter (+ ἕλιξ, “en espiral”, “girat”), giroavió d’una sola ala i d’eix vertical en forma d’hèlix. Un altre objecte volador a tenir en compte és el dron. Prové de l’anglès drone i significa “abellot”, el mascle de l‘abella.

Sobre auspicis i auguris
Hi ha molts ocells estranys. Són rara avis, una expressió que també s’aplica a l’àmbit humà per referir-se a persones especials, generalment que van a contracorrent. La nostra paraula ocell prové precisament del terme llatí avis, d’on tenim també avió, aviram (tota mena d'ocells de corral: gallines, oques, ànecs, etc), avicultura (tècnica de la cria d'ocells en general, especialment de l'aviram), auspici, auguri i inauguració. Aquestes tres darreres paraules tenen una història etimològica ben curiosa. Estan relacionades amb la fundació de les antigues ciutats romanes.

Rara avis
Rara avis

Per influència dels etruscos, els romans elegien la ubicació d’una ciutat consultant primer les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta pels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol o el cant de les aus. La seva influència ha arribat fins al dia d’avui. No debades, en el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònim d’  “amb la subvenció de”. 


Consultant les aus
Consultant les aus

Els encarregats d’executar l’auspicium eren uns sacerdots anomenats àugurs. Una possible etimologia relaciona aquesta paraula amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República -la paraula autoritat també deriva d’augere perquè qui té autoritat el que far és “fer créixer” els altres.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, és a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d'àugurs quan, en la inauguració d'un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries.

L’important rol que tengueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris”. D’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat) -en castellà igualment trobam “agüero”, sinònim de presagi que conviu amb el cultisme “augurio”; és present en l’expressió “pájaro de mal aguero”. Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors.

Àugur a l'antiga Roma
Àugur a l'antiga Roma

A Mallorca i a Menorca antigament era freqüent escoltar la interjecció Aür! Es pronunciava per expressar alegria i entusiasme a l’hora de començar una empresa important (en castellà equivaldria a “hurra”). Avui Aür! S’utilitza com a expressió de comiat.

Quina ganga!
Durant les rebaixes sempre cercam qualque ocell, és a dir, qualque ganga. Aquesta paraula va sorgir el 1369 d’una onomatopeia per al·ludir a un tipus d'ocell, similar a la tórtora. A partir del segle XVII el mot s’emprà en sentit figurat per referir-se a una "cosa poc útil", atès que la ganga és un ocell mal de caçar o plomar. Després, irònicament, significà "cosa adquirida a bon preu".

Origen mitològic de la perdiu
La ganga (l’ocell) té la mateixa mida que una perdiu, que té un origen ben clàssic. Segons la mitologia grega, Pèrdix era nebot i aprenent de Dèdal, el famós arquitecte d’Atenes sovint Pèrdix és anomenat també Talos. Entre altres instruments, inventà el torn de terrissaire, el compàs i la serra, per a la qual s’inspirà en les dents d’una serp. Això aviat provocà l’enveja del seu oncle, el qual el llançà des de dalt de l’Acròpolis. En el moment, però, d’estimbar-se, Atena va transformar Pèrdix en un ocell, la perdiu. Després, un tribunal de justícia d’Atenes desterraria Dèdal, qui, juntament amb el seu fill Ícar, anà a parar a Creta, on construiria el famós laberint.

Perdiu
Perdiu

 
La millor manera de recordar-nos de tantes etimologies és escriure-les a Twitter. Aquesta xarxa social agafa el nom precisament del renou que fan el ocells en anglès: to twitter, que equival al nostre “piular”.

Aquí teniu un article sobre el simbolisme del corb.

Aquí teniu un article interessant sobre els diferents tipus d'ocells.

El mal de twitter
El mal de twitter


Us deix amb la famosa escena de la pel·lícula "Els ocells", d'Alfred Hitchcock (1963):


I aquí teniu el millor homenatge als ocells, la peça "El cant dels ocells", del violoncel·lista català Pau Casals. S'ha convertit en tot un himne de la pau:



Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Els bessons de Roma
- La superstició "està per damunt" la raó
-
 La síndrome d'Ícar i els triomfadors
Paràsits fanàtics?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px