Banner Top

La vida és teatre

Cada 27 de març, Dia Mundial del Teatre, hem d’invocar dues muses: Melpomene (“la cantant”, musa de la tragèdia) i Talia (“la que floreix”, musa de la comèdia). Elles presideixen les nostres vulnerables existències al dictat del tòpic literari theatrum mundi (“el teatre del món”). De fet, tots som hipòcrites ja que aquest era el nom que rebien els actors a l’antiga Grècia -ὑποκριτής  voldria dir “el que respon” perquè, en la tragèdia clàssica, era l’individu que contestava al cor.

La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.

Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
 
«No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
 

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin

Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
 
“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.

La mateixa idea trobam a l’obra de teatre Al vostre gust (As You Like It). Aquí teniu la traducció al castellà (no l’he trobada en català)
 
«El mundo es un gran teatro,
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
 
 
En aquest gran teatre que és, segons Shakespeare, el món, tots tenim múltiples identitats, “cadascú és molta gent”, com deia Pessoa. I és que, en cada situació, treim a passejar un jo diferent. No som els mateixos quan som en família que quan som amb un grup d’amics o amb la nostra parella. 

 

Escena de comèdia romana
Escena de comèdia romana

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
 
«Pues soy tu Autor, y tú mi hechura eres,
hoy de un concepto mío
la ejecución a tus aplausos fío:
una fiesta hacer quiero
a mí mismo poder, si considero
que sólo a ostentación de mi grandeza
fiestas hará la gran naturaleza;
y como siempre ha sido
lo que más ha alegrado y divertido
la representación bien aplaudida,
y es representación la humana,
una comedia sea
la que hoy el cielo en tu teatro vea;
si soy autor y si la fiesta es mía,
por fuerza la de hacer mi compañía;
y pues yo escogí de los primeros,
los hombres, y ellos son mis compañeros,
ellos en el teatro
del mundo, que contiene partes cuatro,
con estilo oportuno,
han de representar. Yo a cada uno
el papel le daré que le convenga».


Paraula d'Ana Belén
Paraula d'Ana Belén

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.

Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle. 

El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa
El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa


El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.

En la comèdia l’objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com Polònia. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possible en un espai d’absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. D’aquí  el seu mèrit.

Molta merda!
Els actors, per desitjar-se sort, es diuen «Molta merda». L’origen d’aquesta expressió és del tot incert. Amb tot, la més famosa diu que provindria de l’Edat Mitjana, quan les les companyies de teatre anaven de poble en poble. Aleshores, es fixaven en el fems que trobaven pel camí. Si en trobaven molta, volia dir que aquell indret acollia alguna fira o mercat important. Això feia preveia que hi hauria una gran quantitat de públic potencial. D’aquesta manera, els actors, quan es creuaven pel camí, es desitjaven "molta merda", és a dir, desitjaven que els seus espectacles comptassin amb un gran nombre d’espectadors per així recaptar força diners.

Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare
Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare

Amb tot, l’antropòleg Roger Costa aposta per una altre origen de l’escatològica expressió. A la revista Sàpiens parla sobre la teoria de la compensació de la següent manera:

"Al meu parer, l'escatològica expressió que ens ocupa té més a veure amb les supersticions que envolten la intenció d'obtenir bona sort que amb una altra cosa. Aquestes supersticions es resumirien amb el que podríem anomenar la teoria de la compensació: la bona sort només apareix quan s'ha de compensar la mala sort. Per què, si no, tothom creu que la grossa de la loteria de Nadal recaurà en els llocs on ha succeït alguna desgràcia? O bé, és casualitat que els números d'aquest sorteig siguin cantats pels nens del col·legi de San Ildefonso, una institució que té entre els seus objectius principals l'acollida i educació d'orfes?

És en aquest context, doncs, que pren sentit l'expressió "molta merda" quan els actors es volen desitjar sort, perquè desitjar bona sort només pot portar mala sort. Primer, per tant, hem de desequilibrar les energies del cosmos perquè la fortuna es faci present de manera espontània, no forçada. Llavors, només cal deixar actuar la teoria de la compensació i esperar que aparegui la bona sort (però dissimulant una mica, no fos cas que se n'adonés...)".


Reflexions sobre el teatre
Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188):

“El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977) sobre la vida:

- "La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi".
- "
Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia".
- "Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant".
- "Al cap i a la fi, tot és un acudit".


I aquí teniu una altra frase per a la reflexió de Jean de La Bruyère, escriptor i moralista francès del segle XVII: “La vida és una tragèdia per als que senten, i una comèdia per als que pensen”.

Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)
Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)

I aquí teniu les reflexions sobre el teatre de Federico García Lorca:

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos (…)”.

Aquí teniu reflexions sobre el Dia Mundial del Teatre.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:

 

La vida és tragèdia i comèdia. Hem d'intentar, però, donar més importància a la comèdia. Ens ho diu Fangoria en aquesta gran cançó:



I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:




Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. D’altra banda, els estoics consideraven que la luxúria (i el luxe) eren incompatibles amb la filosofia. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. "El teu poder radica en la meva por, i si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder", digué a Neró.  Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 

El filòsof pessimista
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.

Sèneca era bastant pessimista. A una mare que havia perdut el seu fill li digué: Quid opus est partes deflere? Tota flebilis uita est (“Quina necessitat hi ha de plorar cada part [de la vida]? La vida sencera és digne de plor”). A De vita beata (V, I) trobam una altra frase seva cèlebre: Potest beatus dici, qui nec cupit nec timet beneficio rationis (“Puc dir encara que l'home feliç és aquell que, gràcies a la raó, res no tem ni desitja”) .

Reflexions pessimistes de Sèneca
Reflexions pessimistes de Sèneca


El filòsof cordovès insistia que generalment no som lliures de canviar les coses. Per donar a entendre aquesta evidència, agafà dels antics estoics grecs la següent imatge. Deia que tots nosaltres som bàsicament com a cans fermats a la part de darrere d’un carro. La corretja és bastant llarga com per donar-nos un cert marge de llibertat, però no suficient per permetre’ns moure’ns a lloure cap allà on volem.

El ca s’adona ràpidament que, per ampliar al màxim les seves oportunitats de ser feliç, no té més remei que seguir el carro ja que el seu marge de maniobres és limitat.  Així doncs, amb aquesta imatge, Sèneca ens diu que és millor seguir la direcció que ens marca el destí. No podem canviar el destí. Per tant, si lluitam contra el destí, acabarem asfixiats.

Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París
Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París


A Sèneca també s’atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”). Amb tot, no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora. Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).

A Cartes a Luci, Sèneca també va reflexionar sobre la felicitat. “No consideris -deia- mai feliç una persona que busca la felicitat. Es recolza en una base fràgil aquell qui fonamenta la seva alegria sobre quelcom extern: el plaer que ve de fora, cap a fora se n’anirà. En canvi, aquell plaer que neix d’un mateix és fidel i ferm, i creix, i ens acompanya fins a la fi... Els béns sotmesos a la fortuna poden esdevenir fructífers i agradables quan el que els posseeix també es posseeix a ell mateix, i no està esclavitzat per les seves coses. S’equivoquen aquells qui creuen que la fortuna ens atorga quelcom bo o dolent... Perquè l’ànim té més força que qualsevol fortuna i pot, per si mateix, portar en un sentit o en un altre allò que la fortuna li dóna, essent d’aquesta manera ell mateix la causa de la seva felicitat o de la seva dissort”.

Epictet
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.



Epictet va ser deixeble alhora de Musoni Ruf, el primer pensador de feminista que defensà la igualtat de sexes. Cconsiderava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort.

Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment"; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció.

Epitect també abraçà el lemà caritas humani generis (“amor al gènere humà”), amb el qual propugnà l’absurditat de l’esclavitud, atès que tots som iguals. Epictet va tenir una enorme influència. L’autor cristià Orígens diu que al segle III dC era més llegit que Plató. El seu lema Sustine et abstine (“Suporta i abstén-te”) estava en sintonia amb el concepte del món com a “vall de llàgrimes” que defensava el cristianisme.

Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu una interveció del filòsof Bernat DeDéu parlant del concepte de clemència en Sèneca.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article és interessant. Es titula "Más Séneca y menos ansiolíticos".

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor

Corruptes amb el cor romput?

Article publicat a l'Ara Balears (10/07/2013)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
 
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
 
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
 
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
 
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

Relectura de la creació de l'home
Relectura de la creació de l'home
 
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
 
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
 
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.

Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:



No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas

La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

Els romans ja perdien oli

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica. I d’aquí l’origen de l’expressió.

La paraula homosexual és un neologisme que no formava part del vocabulari llatí. Com en la societat grega, el que existia era el concepte d’efeminat (effeminatus), molt negatiu, ja que es relacionava amb el paper passiu o de receptor (pathicus), impropi de l’home. En l’àmbit sexual, doncs, el “mascle alfa” només podia fer el paper de dominant, d’actiu. També li podien fer fel·lacions.  En canvi, ser penetrat o ser la persona que realitzava la fel·lació (fellatio o irrumatio) era una de les majors humiliacions. És per això que al mateix Cèsar l’anomenaren uir omnia mulieris et mulier omnia uirorum (“marit de totes les dones i dona de tots els marits”).

Escena homosexual d'Espàrtac
Escena homosexual d'Espàrtac

 

Tampoc entrava en els plans de l’amant virtuós preocupar-se per fer gaudir la seva parella. En aquest sentit, en una relació heterosexual un cunnilingus també era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.
 
Així doncs, a l’antiga Roma el sexe mai no era una relació entre iguals, sinó un joc de poder, on allò que era acceptable o no venia determinat pel lloc que un dels dos ocupava en la jerarquia social. Ho manifestà clarament Sèneca el Vell (Controvèrsies, 4, praef 10): “la passivitat sexual és, per a un home lliure, un crim, per l’esclau una necessitat, per a un llibert una obligació”.

Les obscenitats de Catul
Valeri Catul (segle I aC) és considerat el poeta llatí més obscè. Així demostrava la seva virilitat en uns dels seus poemes més famosos (Carmen-16) que va escriure per defensar-se dels crítics que titllaven els seus versos de mollici (“suaus” o “covards”).

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Us donaré pel cul i me la xuclareu,
Aureli súcube i Furi cosó,
que pels meus versets m'heu considerat
Doncs bé: cal que un poeta sigui cast
en la vida, als versets no els fa cap falta.
Que en el fons només tenen sal i enginy
si són blans i un poquet desvergonyits
i poden excitar i posar calents
no diré els nois, sinó també els peluts
que no poden ni moure els seus lloms durs.
Vosaltres, després de tants mils petons
com heu llegit m'heu de jutjar poc mascle?
Us donaré pel cul i me la xuclareu”.

Queda clar, doncs, que en llatí, “donar pel cul” era paedico (o pedico). Curiosament, en grec l’expressió que es feia servir per a “donar pel cul” (avui “fer un grec”) era Λακωνίζω, literalment “fer un espartà” (natural de la regió de Lacònia).

Escena homosexual grega
Escena homosexual grega

Copa Warren
Les escenes més explícites de sexe anal provenen de la famosa copa Warren, un recipient romà de plata que data del segle I dC. Copes com aquesta, d’una gran qualitat artística, es degueren fer servir en simposis o trobades d’homes per beure, una pràctica que a l’antiga Grècia ja tenia una forta tradició. La copa gafa el nom del seu antic propietari, l’escriptor i col·leccionista d’art nord-americà Edward Perry Warren (1860-1928). Sembla que l’adquirí a la ciutat de Jerusalem el 1911.

En un dels costats de la copa es representa una parella practicant sexe anal. Un home amb barba (erástes en la terminologia grega o participant actiu) jeu amb un jove (un erómenos o participant passiu), que està assegut damunt d’ell. Aquest s’aferra a una corda que penja del sostre mentre és penetrat. Hi ha, però, un tercer individu, possiblement un esclau, que observa clandestinament, talment un voyer, l’escena darrere una porta.

Copa Warren (1)
Copa Warren (1)


En la còpula anal que hi ha altre costat de la copa, un home jove sense barba penetra per darrere un al·lot més jove que es troba tombat lateralment.

Copa Warren (2)
Copa Warren (2)

La dècada dels anys cinquanta del segle passat la duana dels EUA va denegar el permís per a l’entrada de la Copa Warren. Fins i tot diversos museus, inclosos el Museu Britànic, rebutjaren comprar-la a causa del seu contingut sexual. En els anys vuitanta, però, hi hagué un canvi general en l’actitud social envers el col·lectiu homosexual, que començava a patir la xacra de la sida. Així, després d’haver estat exhibida en diverses sales d’Europa, finalment la copa Warren fou adquirida el 1999 pel Museu Britànic per 1 800 000£.

Satiricó
El Satiricó és la millor obra de la literatura llatina que ens ofereix un interessant testimoni sobre les relacions homosexuals en l’època de la Roma imperial. Lamentablement només se’ns han conservat alguns fragments. Es creu que el seu autor és Titus Petroni, que hauria nascut al segle I dC a l’actual Marsella (França). Aquesta obra, a més, es tracta del primer exemple de novel·la picaresca de la literatura occidental. Relata les desventures del jove Encolpi i del seu atractiu amant, un jovenet de 16 anys anomenat Gitó a qui li plouen pretendents de per tot.

Sodomites que “surten de l’armari”
Durant molt de temps els homosexuals també foren coneguts com a sodomites sodomitzar, per tant, al·ludeix al coit anal. Aquesta etiqueta feia referència a la ciutat bíblica de Sodoma que, juntament amb Gomorra, fou destruïda per Déu com a càstig a les “aberracions sexuals” dels seus habitants. 

La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)
La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)


A poc a poc, tanmateix, el col·lectiu gai ha deixat d’estar estigmatitzat i molts s’han animat a “sortir de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transsexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu.

Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Aquest article parla sobre homosexualitat i legislació a l'antiga Roma.

I aquest article para sobre la condició de gai a l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre la bisexualitat a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article que parla sobre com es va ocultar la relació homosexual entre els protagonistes de Ben-Hur:



I aquí teniu la famosa escena d'Espartacus, també de contingut sexual, el famós diàleg d' "ostres i caragol":

 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

- Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:

I aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



I aquí teniu unes quantes cançons icòniques del moviment LGTB: "La revolución sexual", "I am what I am", "Go West", "Love Today":



 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px