Banner Top

El valuós llegat utòpic dels hippies

Article publicat a l'Ara Balears (23/06/2017)

Fa cinquanta anys Occident entonà el seu primer “Un altre món és possible” del segle XX. Ho féu per boca dels hippies, un grup de joves moderns (hip en anglès) que l’estiu de 1967 agafaren visibilitat al festival “Summer of Love” de San Francisco (EUA). Aquell cant a la llibertat i a la pau fou l’embrió del famós Woodstock (Nova York) de 1969, que no trigà a tenir rèpliques arreu del món.
 
Els hippies, coneguts com els “fills de les flors” per ser aquestes el seu emblema pacifista, nasqueren en una Amèrica dessagnada per una Guerra del Vietnam que es presentava eterna. De llargues cabelleres, les seves úniques armes eren l’amor i les drogues per poder-ser evadir d’una realitat del tot convulsa. El 1968 augmentaria la indignació popular amb l’assassinat de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.

Festival de Woodstock
Festival de Woodstock
 
A fora del país de les oportunitats també hi havia molta la mala maror. Amèrica Llatina ja tenia el seu màrtir de la revolució amb el Che, mort feia un any a Bolívia. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Sigues realista, demana allò impossible”. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. I a Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat Primavera de Praga, que propugnava el “socialisme de rostre humà”.
 
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies varen tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema, ecologistes, pacifistes i de llibertat sexual, traspassaren fronteres. Aviat el beatle John Lennon s’erigí en un del seus màxims representants. “Vivim -digué- en un món on ens amagam per fer l’amor, però la violència es practica a plena llum del dia”. Guiats per la màxima horaciana del carpe diem (“aprofita el moment”), molts d’aquells “fills de les flors” viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. Un d’aquests oasis foren les Pitiüses, ja idealitzades per intel·lectuals alemanys que a la dècada dels trenta hi recalaren fugint del nazisme –entre ells, destacaren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann.

Hippies
Hippies 

Sense saber-ho, els hippies encarnaren els valors de dos dels grans corrents filosòfics hel·lenístics del segle IV aC: el cinisme i l’epicureisme. Els cínics també rebutjaren les convencions socials i aspiraren a una vida austera, deslligada dels béns materials. Igualment, els epicuris consideraren que la felicitat es troba en els petits plaers, com l’amistat o el coneixement.
 
El moviment flower power es començà a diluir a partir de 1975, amb la fi de la Guerra del Vietnam. Els seus adeptes foren vistos com uns fills de papa. També, però, hi havia gent de classe humil amb set de justícia social i econòmica. Sens dubte, la il·lusió de la joventut és el millor antídot contra la crua realitat. Ja ho digué al segle XIX Joseph Conrad, autor d’El cor de les tenebres (1902): “Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà”. Per desgràcia, amb el temps l’idealisme muta en realisme. Basta que ho demanin a alguns dels antics “peluts”, irreconeixibles avui amb corbates d’executius.

Hippies pacifistes
Hippies pacifistes
 
El 2001, el canvi de segle ens portà una grata sorpresa. L’esperit utòpic dels hippies tornà a reviscolar a Porto Alegre. Aquesta pròspera ciutat del sud del Brasil acollí el primer Fòrum Social Mundial, que congregà milers de desencantats amb la globalització i el capitalisme més depredador. Novament s’entonà ben fort  “Un altre món és possible”. El crit havia d’arribar fins a la cimera de Davos de Suïssa, on anualment, per les mateixes dates, es reuneix el Fòrum Econòmic Mundial, el nostre Gran Germà econòmic.
 
A Espanya, el 2011 l’ombra del flower power també planà sobre el moviment del 15M dels indignats. Els seus lemes foren prou eloqüents: “No som titelles en mans de polítics i banquers” o “Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. Ara el record llunyà dels hippies fa que els ridiculitzem com a joves contestataris somiatruites i hedonistes abduïts per les drogues. Alguns fins i tot els veuen com els antecedents dels actuals ni-ni (generació que Ni estudia Ni treballa). Possiblement foren un moviment de façana, amb un discurs molt pueril i d’escasses actuacions tangibles. Com a mèrit, però, cal ressaltar que varen ser els primers a detectar l’actual deriva nihilista del món.

Hippie
Hippie 

L’alternativa a la utopia dels hippies és la resignació, és a dir, el triomf del sistema i la conseqüent pèrdua de la nostra dignitat. Abans que els “fills de les flors” alçassin la seva veu fa cinquanta anys a San Francisco, Albert Camus, autor de L’estrany (1942), ja ens advertí de la necessitat de no tirar la tovallola: “Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure? què podríem esperar? què podríem estimar? [...] Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la revolució sexual que varen protagonitzar els hippies.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Aquí teniu la famosa canço de l'Orgull Hippy, "San Francisco", de Scott McKenzie:



Una muntanya ben màgica
L'hora d'Antígona

Qui va ser Lluís Sitjar i Anselm Turmeda?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (17/11/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: Lluís Sitjar (el falangista que ideà l'antic estadi del Mallorca), Anselm Turmeda (el mallorquí que al segle XIV abraçà l'islam) i S'Espalmador, un preuat illot de les Pititüses .


Qui era Blanquerna i Guillem de Montgrí?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (20/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: Oms, Blanquerna (el papa fictici de Ramon Llull que, al segle XIII, hauria pogut provocar la primera dimissió d'un papa), avinguda Fort de l'Eau (en record dels menorquins que emigraren a Algèria) i Guillem de Montgrí (artífex de la conquesta catalana de les Pitiüses). 




Articles del web relacionats:

Ramon Llull, el doctor il·luminat

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Eivissa, l'illa de la sal

El record de l’ “or blanc” encara és ben viu en la Pitiüsa major, antic saler de la Mediterrània

Sense sal no hi ha vida. I a Eivissa n'hi ha molta, de vida. La història de les Pitiüses no es pot concebre sense aquest mineral conegut des de l’antiguitat com l’ “or blanc”. Al segle VII aC els cartaginesos, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar-lo. Nou kilòmetres al sud de la ciutat d’Ibusim (Eivissa), que fundaren en honor a Bes  -el déu púnic de la festa-, trobaren unes salines immenses connectades amb les de Formentera per l’estret d’Es Freus. D’allà pogueren extreure un bé de primera necessitat per a l’organisme, tal com demostra l’expressió “negar el pa i la sal” a algú.

Per continuar llegint, aquí teniu el text sencer publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)

Si voleu més fotos sobre l'antic ofici de traient a Ses Salines d'Eivissa, visitau aquesta web de "Salinera española".

El capítol 103 del programa "Això és mel" està dedicat a l'or blanc.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)
- Eivissa, l'illa de l'excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Al gimnàs s'hi va en pèl

De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
 
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
 
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
 
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.


Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
 
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.



Per a més informació podeu consultar l'article que em publicaren a la revista Sàpiens (febrer 2006, núm. 40) sota el títol de Foners: els soldats d’elit de l’antiguitat. 

També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px