Roma a través dels gestos

Reportatge publicat el juliol 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.256).

 

Roma no parla només a través de la nostra llengua, sinó també a través dels nostres gestos. Un grup d’investigadors de la UIB i de la UB acaba de recollir 110 gestos de l’època romana que han perdurat fins a dia d’avui. 
 
Ser parlant d’una llengua també implica ser dipositari dels seus gestos. Sembla increïble, però la nostra llengua romànica, el català, porta incorporats els gestos que fa 2.000 anys ja feien els nostres avantpassats llatins. Així ho han pogut constatar un grup d’investigadors encapçalats per les filòlogues clàssiques Maria Antònia Fornés (UIB) i Mercè Puig (UB). En un projecte de recerca absolutament innovador, s’han passat gairebé set anys capbussejant en les fonts escrites de l’època romana.
 
El resultat ha estat una base de dades de 110 gestos documentats en més de 580 textos i que en molts casos apareixen també en testimonis artístics com una pintura o una escultura. Roma, però, no va ser la mare de tots aquests gestos. La doctora Fornés ho deixa clar: “N’hi ha molts que no els van inventar els romans. Els grecs ja els feien i a la Bíblia també els trobam. És evident que hi ha gestos naturals que són universals. D’altres, però, pertanyen a una cultura determinada, en aquest cas la llatina, que no es fan a altres llocs com al Japó”.
 
Un dels gestos més interessants que el grup d’investigació ha pogut documentar és el que feien els romans a l’hora d’afirmar o negar. En la seva obra Les metamorfosis, Apuleu (s. II dC) confirma que el d’aprovació és el que encara fem servir: moure el cap amunt i avall. El de la negació, en canvi, no té res a veure amb el nostre actual: es realitzava tirant el cap enrere. El més curiós és que aquest gest de negació encara és ben viu a la Itàlia meridional, al sud de Nàpols, a Sicília, a Malta, a Grècia i a Turquia. Tot apunta, doncs, que en aquest punt els romans imitaren els grecs.
 
Dits que parlen

Apuleu també dóna fe d’un gest que tenen ben present tots els culers. Era la temporada 1998-1999. El Barça guanyava per 2-1 al Madrid al Camp Nou. De sobte, al minut 86 Raúl va marcar el gol de l’empat i va ordenar callar el públic portant-se el dit índex de la mà dreta als llavis. Aquest gest, segons l’autor llatí, solia anar acompanyat de l’ordre de callar (tace) i sovint del so “chisss!”. Els romans, al igual que els grecs, tingueren fins i tot un déu propi del silenci, Horus, que havien adoptat dels egipcis. Amb el dit als llavis, que era com es representava, manava als iniciats guardar silenci sobre els misteris que els havien estat desvetllats.

Per continuar llegint cliclau aquí.

En aquest enllaç trobareu gestos que canvien de significat en funció de la cultura.

 

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad