Banner Top

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó

La moral del geni

Article publicat a l'Ara Balears (24/02/2014)
 
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
 
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
 
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
 
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
 
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
 
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "La vuelta de mi abuela Lola".

Aquest article de Melcior Comes també és interessant "Moral i mantega".

Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.

Aquí teniu un article molt bo que parla sobre les mentides del cas Allen.

Aquest article  de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".

Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat "La moral i l'obra".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:


 
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:



I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px