Banner Top

La vida com a contrast

La vida no es pot entendre sense els contrastos. Som feliços perquè qualque dia hem tastat la tristor. És el principi dels elements contraris que va proposar al segle VI aC el grec Heràclit d’Èfes, el presocràtic que sostenia que “tot canvia”, que tot està en permanent conflicte agonia (< ἀγών, “lluita”). Davant la impossibilitat de comprendre una realitat contínuament canviant, Heràclit, conegut com l’ “Obscur”, seria representat com un home plorant. Les seves llàgrimes, però, estaven carregades de raó. Li bastava observar el seu entorn per copsar que els elements contraris formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor....

Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).
Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).

Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
 
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)

Cinquanta anys després d’Heràclit, un altre presocràtic, Empèdocles d’Agrigent, insistí en parlar de dues forces còsmiques antagòniques complementària: l’amor (φιλία) i odi (νεῖκος). Eren les forces que unien i separaven els quatre elements que, al seu parer, conformaven l’univers. En la filosofia xinesa aquestes forces còsmiques reberen el nom de Yin (energia positiva) i de Yan (energia negativa). Eren representades amb la figura del taijí o taitxí, que s’ha convertit en tot un símbol d’harmonia, d’equilibri.


El yin i el yan del taitxí
El yin i el yan del taitxí


Al segle IV aC, en la seva obra Fedre, Plató també parlà de la dualitat de la condició humana en el mite del carro alat (personificació de l’ànima humana), que era estirat per dos cavalls. El cavall blanc simbolitza els nostres sentiments més purs, l’impuls cap al bé. El cavall negre, en canvi, alimentat per l’odi i les passions més indignes, ens empeny cap al mal. Segons Plató, la sort és que el carro és guiat per un auriga savi i responsable, que sap quan ha d’atiar el corser blanc i quan refrenar el negre. Tanmateix, ambdós cavalls són imprescindibles per tirar del carro.

Carro alat de Plató
Carro alat de Plató



Maniqueisme

Al segle III dC el persa Mani (“joia” en sànscrit), d’origen cristià, també va predicar l’existència de dues divinitats eternament enemistades: el bé i el mal. D’aquí tenim avui l’adjectiu maniqueu per referir-nos a una persona de pensament categòric, per a qui tot és blanc (bo) o negre (dolent) i per a qui, per tant, no existeixen els matisos.

Mani (segle III dC)
Mani (segle III dC)

El meu estimat amic Bartomeu Prohens també reflexiona sobre els contrastos de la vida en el seu magnífic llibre Deixar i esperar (pàg. 26)

“No és necessari interpretar el món com a “vall de llàgrimes” per entendre que la vida està marcada pel sofriment, per l’ansietat, la por, les desil·lusions i els enganys. No és cap secret que els animals fugen del dolor i busquen plaer; però tots sabem que, per molt que fugim, sempre ens topem amb ell. A part del dolor, hi ha també el patiment, més psicològic, espiritual si voleu, que ens acompanya sempre d’alguna manera. I si no sabem de dolor ni de sofriment, ens enganyem, perquè és poc probable que la nostra vida arribi al seu final sense haver hagut de passar per dures dosis d’un i altre. Schopenhauer, anomenat per alguns el filòsof del pessimisme per excel·lència, diu que tots arribem a la senectut com a vaixells amb les veles esquinçades, amb molts desperfectes i a punt d’enfonsar-nos. Ja que no podem fugir del sofriment, els humans som experts en oblidar-lo; i avui s’imposa fins i tot l’opinió segons la qual el dolor i el patiment no tenen res de positiu, i que han de ser eliminats en la mesura que la ciència ho faci possible”.

Gran Heràclit
Gran Heràclit

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes":



Sobre la vida com a contrast també són escaients les paraules d’El comte de Montecristo, la novel·la de Alejandro Dumas:

“No existeix ni felicitat ni desgràcia en aquest món, només existeix la comparació d’un estat amb un altre, qui ha experimentat l’extrem infortuni és l’únic apte per sentir la felicitat extrema. És precís haver volgut morir, per saber com de bo és viure”.

Joan Vinyoli, en els darrers versos del poema L’ocell negre, fa el següent balanç de la vida:

                     ”…la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona”.


I per acabar de reflexionar sobre la dualitat de les nostres vides aquí teniu el famós fragment de “Ser o no ser” de Hamlet, de William Shakespeare. La traducció és de Joan Sellent (Barcelona: Quaderns Crema, 2000)

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I, si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mils estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.

Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?

I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions..."


Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite del carro alat:



Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Una mica d'hedonisme, per favor
Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
-
 Aprendre a desaprendre
La vida és Eros i Thanatos

La moral del geni

Article publicat a l'Ara Balears (24/02/2014)
 
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
 
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
 
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
 
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
 
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
 
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "La vuelta de mi abuela Lola".

Aquest article de Melcior Comes també és interessant "Moral i mantega".

Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.

Aquí teniu un article molt bo que parla sobre les mentides del cas Allen.

Aquest article  de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".

Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat "La moral i l'obra".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:


 
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:



I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:


Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”).

Les edats i la mort

Les edats i la mort (Han Baldung Grien, 1541 - 1544)


Aquí teniu un article interessant sobre l'enyor d'una persona que ens ha deixat.

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas   “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 

La vida és sort

Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de "Loteria Nacional", esdevenint així el "loter" que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l'oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)
Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)


La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

 
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l'atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes...”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

 

Tots estam sotmesos al caràcter fortuït de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venire. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de tal volta. Aquestes són les vicissituds de la vida –la seva arrel és el llatí vix, vicis, “torn”, “alternança”, que també trobam present en paraules com vicari (que actua de “suplent” d’alguna altra autoritat eclesiàstica), viceversa  (literalment “amb el torn girat”), vicepresident, virrei o vescomte.

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l'àrab az-zahr, que significa "dau", i, més concretament, "flor" (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà "azahar", la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l'as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l'atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

Atzar al joc
Atzar al joc
 
I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.


 

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina atribuïda a Api Claudi el Cec: Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

Match Point
Match Point


A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Altres clàssics reflexionaren també sobre la sort:
  • Quintilià (segle I dC): Nihil est periculosius in hominibus mutata subito fortuna (“Res és més perillós per als homes que un sobtat canvi de fortuna”).
  • Ciceró (segle I aC): Vitam regit fortuna non sapientia (“La sort governa la vida, no la saviesa").
  • Sèneca (segle I dC): Fortuna opes auferre non animum potest (“La sort pot llevar-los els béns, però no l’ànim”).

    Aquí teniu més reflexions sobre l'atzar.

    A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2016), reflexion sobre el destí i la sort.

    La sort i el destí són temes universals. El grup suec Abba li dedicà una cançó amorosa genial: The winner takes it all. Aquí la teniu substitulada. Fixau-vos en la lletra:


 

Per reflexionar sobre la sort, aquí teniu aquest fantàstic video del programa "Bricolatge emocional" de TV3. Aquest enllaç és la primera part, i aquest altre, la segona.

Tampoc no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich, titulat "Z de zig-zag". I aquest de Carles Capdevila titulat "Salud, suerte y buen humor".

Aquest altre programa de TV3, "Amb filosofia", també reflexiona sobre la sort:



I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach




Articles del web relacionats:
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px