Banner Top

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px