Banner Top

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Quan Rajoy volia imitar Matas
Quan Rajoy volia imitar Matas


El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!
Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
-
 Llatí per a corruptes
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px